dijous, 22 de juliol de 2021

Causes i situació del conflicte pel Nagorno-Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan

 

 

Causes i situació del conflicte pel Nagorno-Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan

Treball Final de Grau

                                    

 

Autor: Jordi Solé Codina

Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració

Curs: 2020-2021

Facultat de Dret / Universitat de Barcelona

 

 

 

Agraïments

Agrair a la meva professora, per haver-me deixat fer el treball i per haver-me ajudat en tot moment. A la meva família i als meus amics més propers per recolzar-me i a tots els entrevistats per donar-me l’oportunitat de poder veure el conflicte des d’una altre perspectiva.

 

 

     

ÍNDEX

1.      Introducció. 4

Mètode. 7

2. Aspectes constitucionals i polítics. 9

2.1. Armènia. 9

2.2. Azerbaidjan. 11

2.3. Nagorno-Karabakh. 13

3. Explicació del conflicte al llarg de la història. 14

3.1. Antecedents històrics. 14

3.1.1. Principis del segle XX.. 15

3.1.2. 1945-1991. 20

3.1.3. Finals de la URSS. 23

3.2. Primera guerra (1988-1994) 27

3.3. Escaramusses (1994-2020). La guerra d’abril dels quatre dies (2016) 35

3.4. Segona guerra (2020) i actualitat 39

4. Explicació del conflicte des de la perspectiva dels observadors i de les víctimes afectades entrevistats. 48

4.1. Quin és l’origen del conflicte. 48

4.2. Existeix la República d’Artsakh?. 49

4.3. Perquè Armènia no la reconeix?. 50

4.4. Com es vivia dintre de la Unió Soviètica?. 51

4.5. Quines van ser les conseqüències de la primera guerra?. 51

4.6. Perquè no es compliren els Principis de Madrid?. 52

4.7. Perquè no ha actuat la comunitat internacional?. 52

4.8. Existeix un odi entre les parts?. 53

4.9. Hi va haver presència de mercenaris siris?. 55

4.10. Quin ha estat el paper de Rússia?. 56

4.11. Quin paper tindran els Peacekeepers?. 57

4.12. Quin paper ha tingut Turquia en el conflicte?. 58

4.13. Quin ha estat el vencedor?. 59

4.14. Podran retornar a casa els exiliats?. 60

4.15. Hi haurà pau?. 61

5. Conclusions. 63

6. Bibliografia i documentació. 64

7. Annexos. 74

 

1.    Introducció

Realitzo aquest treball sobre el conflicte per l’Alt Karabakh perquè és un tema molt recent, poc conegut i que crec que cal tenir en compte, ja que és una guerra que es dona al continent Europeu. El Caucas ha estat, i més amb la desaparició de la Unió Soviètica, un territori desestabilitzat i amb una fragmentació molt forta. Parlem d’un territori, l’Alt Karabakh, pertanyent a una nació diferent a la dels seus conciutadans. Aquest problema, entre d’altres que veurem al treball, és el que ha provocat les dues guerres i les seves posteriors conseqüències.

Realitzo el Treball Final de Grau centrat en un conflicte internacional recent, com és el cas de la Segona Guerra pel Nagorno-Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan, perquè en un futur vull ser periodista de guerra o corresponsal internacional. Pretenc, també, relatar els fets que s’han anat donant amb la segona guerra i seguir tota l’actualitat, ja que es tracta d’una guerra actual.

Vull respondre preguntes com: la clau del conflicte: si és d’origen ètnic, nacionalista o religiós, el perquè de la guerra en aquest moment, o quin paper han jugat les potències turca i russa, entre d’altres.

El territori del Nagorno-Karabakh, una petita província soviètica poblada per armenis però dintre les fronteres d’Azerbaidjan, esdevé conflicte els últims anys abans de la caiguda de la Unió Soviètica, amb la Primera Guerra per l’Alt Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan (1988-1994). Aquesta guerra la guanya Armènia i recupera el control del Karabakh.                                           

Si ens ho mirem des d’una perspectiva històrica, el territori del Nagorno-Karabakh sempre havia entrat dintre les fronteres del país armeni des que aquest n’és considerat com estat. Però amb l’entrada a la URSS i la creació de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, el llavors líder de la Unió Soviètica, Iósif Stalin, va regalar el territori del Nagorno-Karabakh a l’Azerbaidjan, amb un fort rebuig per part de la població armènia. Durant tota l’època socialista la regió de l’Alt Karabakh, de majoria armènia, va estar sota control de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan.

Però tot canvià a finals de l’any 1987, amb la perestroika de Gorbatxov ja iniciada i, quan hi hagué la primera manifestació multitudinària a favor de la independència del Nagorno-Karabakh per part d’armenis. D’ençà d’aquesta primera gran manifestació, i successius esdeveniments que relataré al llarg del treball, esdevingué la Primera Guerra pel Nagoro-Karabakh.

Aquesta guerra fou la guerra més crua de les dues guerres, i de la petita escaramussa del 2006. La Primera Guerra per l’Alt Karabakh començà oficialment el 1988, però el conflicte no es tornà guerra, com aquell qui diu, fins l’any 1992. Amb la Unió Soviètica encara en peu, el conflicte esclatà el 1988 amb un enfrontament entre forces àzeris i civils armenis. Just després hi hagué un pogrom a la ciutat de Sumgait contra els residents armenis i això provocà una forta intervenció de l’exèrcit roig i dos anys després, amb el pogrom de Bakú, la URSS declarà l’estat d’emergència i imposà el toc de queda. Una vegada dissolta la URSS, l’Azerbaidjan suspengué l’autonomia de la regió del Karabakh i en canvià el nom. Com a resposta, els ciutadans armenis que habitaven la regió organitzaren un referèndum d’independència, on guanyà per majoria absoluta l’opció d’independitzar-se d’Azerbaidjan. Però cap estat del món el va reconèixer ni l’ha reconegut encara, tot i la proclamació d’independència del 2017. Ni la seva major aliada, Armènia. Una vegada declarada la independència del territori,  els dos exèrcits dels corresponents països s’armaren fins les dents i es declararen la guerra pel Nagorno-Karabakh.

La guerra provocà milers de morts, tan soldats com civils, de les dues parts, i acabà amb la victòria armènia. Armènia aconseguí recuperar el territori del Nagorno-Karabakh cedit per Stalin a l’Azerbaidjan i anar a més, ja que ocupà zones fora d’aquest territori que eren cent per cent àzeris. Aquesta victòria fou donada degut a les lluites internes per la pugna del poder que hi havia dintre de l’Azerbaidjan, i la preparació armènia de cara a la recuperació del territori. Ans el contrari del què s’ha donat en aquesta Segona Guerra. Aquesta victòria armènia va fer canviar la situació de l’Alt Karabakh, ja que passava a ser totalment ocupat per ciutadans armenis. Els ciutadans àzeris foren expulsats, de males maneres, de les seves cases, i hagueren de tornar a l’est del país. L’any 1994 Armènia i l’Azerbaidjan pactaren un alto al foc.

Arran d’aquesta Primera Guerra, es creà, dins de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), l’anomenat Grup de Minsk, encarregat de posar pau al conflicte i fer de mediador entre les dues parts. Aquest grup, co-presidit per França, Rússia i els Estats Units d’Amèrica, no ha aconseguit gaires avenços ja que els dos estats implicats tenen posicions contraposades. Degut a aquestes disputes latents, i a repetides violacions de l’alto al foc acordat el 1994, el 2016 hi hagué una escaramussa, la guerra d’abril.

Les tropes àzeris van llençar una ofensiva i pretenien recuperar, mitjançant la guerra llampec, territoris perduts quinze anys abans. No ho aconseguiren i en la “petita” guerra moriren gairebé dues-centes persones, entre combatents i població civil.

Se seguiren donant violacions a l’alto al foc, fins a arribar a la Segona Guerra pel Nagorno-Karabakh, del setembre al novembre de 2020.

D’aquesta Segona Guerra per l’Alt Karabakh tractarà el meu Treball Final de Grau. Una guerra que es declarà oficialment el 27 de setembre de 2020 i que durà un mes i tretze dies, fins l’alto al foc del 10 de novembre del mateix any. Tal com he mencionat, es declararen la guerra els dos estats el 27 de setembre oficialment. Però dos mesos abans, el juliol del 2020, Armènia ja havia començat a realitzar exercicis militars i alhora havia instal·lat un nou lloc de control a la frontera amb Azerbaidjan. L’Estat àzeri respongué amb claredat, destruint el nou control fronterer i un mes després realitzà exercicis militars amb la veïna Turquia.

El 27 de setembre, oficialment, ambdós països es declararen la guerra pel territori de l’Alt Karabakh. L’Azerbaidjan comptà amb el suport de Turquia, aliats a la regió, que li facilità drons de combat i mercenaris. Per la seva banda, Armènia no comptà amb cap suport extern, ja que els seu aliat a la regió, Rússia, considerà que el territori del Nagorno-Karabakh estava dintre les fronteres de l’Azerbaidjan i per tant no era una violació de les fronteres armènies.

Els drons de la part àzeri, facilitats per Turquia i per Israel, canviaren el rumb de la guerra. Armènia, i els combatents del Nagorno-Karabakh, no tenien unes bones defenses antiaèries, moltes trinxeres ni en tenien, i això es notà en el transcurs dels fets. Poc a poc l’exèrcit àzeri va anar guanyant posicions i recuperant territori perdut, fins que al cap d’un mes i mig, i amb una treva ja fallida, Rússia aconseguí pactar un alto al foc entre els dos estats.

Amb aquest alto al foc, l’Azerbaidjan recuperà molt territori perdut quinze anys abans i Armènia quedà totalment descol·locada, amb una greu crisi en el govern i en el país. Pel què fa a la regió del Nagorno-Karabakh, la capital, Stepanakert, no fou ocupada per l’exèrcit àzeri, però la capital cultural de la regió, Shusha, sí que quedà sota control àzeri.

La Segona Guerra pel Nagorno-Karabakh ha deixat milers de morts i ferits, entre civils i combatents, i centenars de desapareguts. La victòria ha estat per l’Azerbaidjan, amb l’ajuda de Turquia i la catastròfica derrota per la població del Nagorno-Karabakh i Armènia. Rússia aconsegueix intervenir entre ambdós estats i controlar el territori, ja que hi envia soldats de pau a vetllar pel compliment de l’alto al foc. Aquests soldats hi restaran quatre anys, amb quatre anys més prorrogables si els dos estats afectats així ho sol·liciten.      

Mètode

Per realitzar el present treball, faré servir el mètode qualitatiu, ja que avaluaré i interpretaré informació obtinguda a través de mitjans qualitatius. Realitzaré, com detallo més endavant, entrevistes per conèixer la realitat de la guerra, llegiré memòries i llibres d’autors que han escrit sobre ella i cercaré i analitzaré informes. Em centraré, també, en intentar comprendre la lògica cultural que hi ha darrere de la guerra, mitjançant estudis culturals.   

Primerament aniré a Fonts documentals i estadístiques. Aquestes fonts es basaran en les constitucions d’ambdós països i del territori de l’Alt Karabakh. Aquestes fonts primàries són les més importants per conèixer de primera mà com són aquests països i el territori, i alhora com s’organitzen. En què són diferents i en què són iguals. Seguint amb les fonts primàries, cercaré informació en conferències internacionals, com la cinquanta-sisena Conferència de Seguretat de Munich, on va tenir lloc l’únic debat públic entre els presidents d’Armènia i Azerbaidjan respecte la situació del Nagorno-Krabakh. Aquestes conferències em serviran per saber quin paper juguen els dos estats partícips en l’àmbit internacional, i alhora quin és el posicionament d’altres països claus respecte el tema tractat. També faré servir la carta dels Drets Humans de l’ONU, per analitzar si algun dels països l’han violat i alhora les resolucions d’aquesta mateixa organització. Una font molt important són les resolucions de la OSCE i del Grup de Minsk, un grup creat especialment per fomentar una resolució pacífica i acordada pel conflicte entre els dos països implicats. Les resolucions i els comunicats del Comitè Internacional de la Creu Roja a l’Alt Karabakh també és una font primària molt rellevant.

Seguint amb les fonts documentals i estadístiques, em centraré en buscar informació rellevant en revistes, com la revista bordes o els Dossiers de la Vanguardia, premsa escrita i digital, com l’observatori per la regió del Nagorno-Karabakh, pel·lícules com “Una història de boixos” de Robert Guédiguian, fotografies, entre d’altres.

Dintre de les fonts documentals, també utilitzaré llibres rellevants per entendre el conflicte des d’un punt de vista històric. Llibres rellevants com “Black Garden” de Thomas de Waal. Aquestes fonts seran imprescindibles per poder conèixer més a fons tota la problemàtica que ha portat al conflicte, la història sempre és clau. Tant les revistes, com també les pel·lícules, m’aproparan a un tema més concret del passat de la regió i els llibres i les fotografies em permetran veure i adoptar un coneixement més general del què és i del què ha passat a l’Alt Karabakh.     

D’altra banda, també utilitzaré les entrevistes i converses, com a mètodes d’investigació qualitativa. Aquestes entrevistes seran centrades, en profunditat, semiestructurades i directives. Les entrevistes, en el meu parer, crec que són claus. Intentaré realitzar el treball amb molta de la informació que pugui extreure’n d’aquestes desenes d’entrevistes. Crec que puc aprendre molt més, i treure informació més “confidencial”, d’aquestes entrevistes. Alhora, em serviran molt per millorar la meva part periodística. Per poder aconseguir les entrevistes he fet servir les xarxes socials, sobretot el Twitter. En base a comptes que ja coneixia o he anat coneixent, he pogut contactar amb ells per l’aplicació i molt amablement m’han respost. Gràcies a aquestes entrevistes, els entrevistats m’han facilitat altres contactes i així he pogut anar ampliant la meva recerca, i en conseqüència, el meu coneixement. 

El treball s’estructurarà en quatre grans apartats. Primerament, comentaré els aspectes constitucionals i polítics dels dos països i de la regió del Nagorno-Karabakh. Seguidament, l’explicació del conflicte al llarg de la història, des dels antecedents històrics, passant per l’època de la Unió Soviètica i acabant amb la segona guerra i l’actualitat. El tercer apartat es basarà en l’explicació del conflicte des de la perspectiva dels observadors i de les víctimes afectades entrevistats. I per últim, les conclusions.    

 

2. Aspectes constitucionals i polítics

En aquest primer apartat, presentaré els dos països, Armènia i Azerbaidjan, i la regió del Nagorno-Karabakh. Per fer-ho, descriuré la situació geogràfica on es troba cada territori, com es divideix administrativament, l’idioma i la religió que es parla, i de quina ètnia son els seus habitants. Realitzaré una comparació entre els dos estats en base a l’IDH, el PIB per càpita, la taxa de creixement, entre d’altres. Alhora, també analitzaré les seves característiques polítiques i constitucionals, amb les pertinents reformes a les seves Constitucions. I finalment, en les organitzacions i tractats internacionals als quals pertanyen.

2.1. Armènia

Armènia és un país del sud del Caucas que delimita amb Geòrgia al nord, al sud amb l’Iran i el territori àzeri de Najichevan, a l’oest amb Turquia i a l’est amb Azerbaidjan. És un país que no té sortida al mar i principalment muntanyós (1800m d’altitud mitjana). El país es divideix en 10 regions administratives, o províncies, i en una ciutat autònoma, Erevan. Erevan és la capital del país i conseqüentment la ciutat més poblada, amb poc més d’un milió d’habitants. El país en si consta d’uns tres milions d’habitants i d’una superfície de trenta mil kilòmetres quadrats, el més petit, tant en superfície com en població, dels països del Caucas. L’idioma oficial[1] és l’armeni, parlat per el 98% de la població. L’1% parla el iazidi, i l’1% restant parla el rus, que podria ser considerat com la segona llengua del país, ja que gairebé el 95% dels armenis afirmen tenir coneixement de l’idioma. Armènia té l’església nacional més antiga del món, data del segle I, i alhora fou la primera religió en convertir-se en religió d’Estat, el 301 després de Crist, l’Església Apostòlica Armènia. El 95% de la població pertany en aquesta església cristiana ortodoxa[2].                               

Si realitzem una comparació entre ambdós països, podem observar com Armènia supera a l’Azerbaidjan en renta per càpita, en esperança de vida i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Armènia viu del sector serveis, que representa més del 50% del seu PIB. Malauradament, a finals del 2019, el país té un 17% d’atur, del qual un 27% és conformat per menors de 25 anys[3]. Pel què fa al comerç exterior, el país importa molt més del què exporta. Rússia és el seu principal proveïdor i alhora el seu principal client, seguit de la Xina i Alemanya. La principal exportació són productes minerals, mentre que la principal importació és el petroli. 

El poble armeni ha passat de ser un Imperi que dominava tot el Caucas i que s’estenia des del mar Caspi fins al mar Mediterrani, 95 a.C. – 12 d. C., a patir un genocidi i un exili forçós dintre de l’Imperi Otomà del 1915 al 1923. Armènia s’independitzà de la Unió Soviètica, i sense el territori del Nagorno-Karabakh amb el qual hi havia entrat, l’any 1990, amb Levon Ter-Petrossian al capdavant, el qual fou el primer president electe escollit democràticament el 16 d’octubre de 1991[4]. La Constitució armènia del 5 de juliol de 1995, aprovada per referèndum popular, establia que el país es convertia en un Estat democràtic, sobirà, social i constitucional[5]. Alhora, assumia que Armènia tindria un sistema semi-presidencialista, on el president nomenava el Primer Ministre. La Constitució ha patit dues modificacions importants, la primera el 27 de novembre de 2005, on deixava clar que el President de la República nombrava el Primer Ministre i alhora podia nomenar o destituir a membres del Govern en base a recomanacions del Primer Ministre[6]. A la reforma del 2015, s’aprova un referèndum pel qual el règim polític del país es converteix en parlamentari. S’allarga el mandat del President, de 5 a 7 anys, sense possibilitat de reelecció. Alhora, aquest mateix deixa de ser escollit per vot universal, i passa a ser escollit per un col·legi electoral format per legisladors i representants municipals[7]. El President és el cap d’Estat, no pot ser de cap partit polític, i té l’obligació de personificar la unitat del poble i vetllar pel compliment de la Constitució, tal com indica l’article 123 d’aquesta. El Govern es converteix en l’òrgan màxim del poder executiu, al capdavant del qual hi ha el Primer Ministre que és escollit per majoria parlamentària, i la legislatura és de 5 anys. L’Assemblea Nacional passa d’un mínim de 131 a 101 diputats i amb una legislatura, també, de cinc anys.

En tema de política exterior, Armènia forma part de la Organització de les Nacions Unides des del 1991, també de la Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa i l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva des del 1992. El mateix any també va entrar a formar part de la Cooperació Econòmica del Mar Negre. Forma part també de la Organització de la Comunitat d’Estats Independents des del 1993, del Consell d’Europa des del 2001 i de la Unió Econòmica Euroasiàtica des del 2015. El 1999 entrà en vigor l’Acord d’Associació i Cooperació entre la Unió Europea i Armènia[8].             

2.2. Azerbaidjan

Azerbaidjan és un país del sud del Caucas, situat a l’Àsia occidental, i que té sortida a l’est amb el mar Caspi. Pel nord, i entre muntanyes, delimita amb Rússia i Geòrgia, al sud amb l’Iran i a l’est amb Armènia, i la regió autònoma de Najichevan delimita amb Turquia. La seva capital és Baku, a l’est del país, a les ribes del mar Caspi. És un país molt muntanyós, sobretot degut a la serralada del Caucas. El riu Kura recorre el centre del país. Azerbaidjan té una població de més de deu milions d’habitants, i una superfície de 86.600 quilòmetres quadrats. L’idioma oficial és l’azerbaidjanès. En menys mesura també es parla el rus, el turc i l’armeni (al Nagorno-Karabakh). El 92% de la població són àzeris, el 2% són lèsgins, originaris de la República Russa del Daguestan, l’1,3% són russos, i la resta d’altres nacionalitats. La religió majoritària, amb un 95% de practicants, és la musulmana, predominantment xiïta. Un 4% dels seus habitants practiquen el cristianisme ortodoxa[9].

Realitzant una comparació entre ambdós països, podem observar com l’Azerbaidjan supera a Armènia en el Coeficient de Gini, en el creixement de la població i en les taxes brutes de natalitat i fertilitat. L’Azerbaidjan viu de la indústria i la construcció, que representa el 53,5% del seu PIB. Val a dir però, que la seva economia és poc diversificada i vulnerable a les oscil·lacions del preu del petroli. Els hidrocarburs representen el 93% de les exportacions i més de dos terços dels ingressos estatals. La crisi, entre el 2015 i el 2018, va passar factura al país que va perdre la meitat del seu PIB per càpita, el 75% de les seves reserves exteriors, la meitat del valor de la seva moneda i la inflació s’acostà al 20% anual i el sistema bancari va enfonsar-se. La taxa d’atur va arribar a superar el 7% el 2018, però d’ençà ha anat a la baixa. L’Azerbaidjan és un país que exporta més del què importa, sobretot combustibles i olis minerals. Els seus principals compradors són la Unió Europea, Itàlia i Turquia. Les seves principals importacions provenen de Rússia, Turquia i la Xina.

El territori de l’Azerbaidjan ha estat controlat, des de fa segles, per diversos imperis; des de l’imperi d’Alexandre el Magne, passant per l’Albània Caucàsica, el Califat Omeya o l’Imperi Rus. Quan aquest va caure, els països del Caucas formaren la República Democràtica Federal de Transcaucàsia, i el 1918 el país declarà la seva independència com a República Democràtica de l’Azerbaidjan, la primera república parlamentària moderna del món islàmic, fins a entrar dintre de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, com a República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan[10]. El país declarà la seva independència de la URSS l’any 1991, però amb una situació d’enorme inestabilitat degut al col·lapse de l’economia i la guerra pel Nagorno-Karabakh, territori el qual Stalin havia regalat a la RSS però que estava poblat per una majoria armènia. Heydar Aliyev va posar fi a les hostilitats i va activar l’economia. El 2003, Heydar Aliyev mor i el succeeix el seu fill, Ilham Aliyev, actual president de la República de l’Azerbaidjan. La Constitució de 1995, defineix a l’Estat àzeri com una República presidencialista, on el president té bona part del poder executiu i designa als vicepresidents, al primer ministre i a la resta de membres del govern. Ilham Aliyev fou reelegit pel seu quart mandat el 2018, amb unes eleccions amb irregularitats segons la OSCE i el Consell d’Europa. El 2020 es van celebrar les eleccions legislatives, on el Nou Partit d’Azerbaidjan, d’Aliyev, va ser el gran vencedor: 70 de 125 ascons, amb un 48% de participació. L’actual Constitució fou aprovada el 12 de novembre de 1995 per referèndum popular[11]. La Constitució és la llei suprema i s’aplica sobre tot el territori de l’Azerbaidjan. El 24 d’agost de 2002 es va aprovar en referèndum la primera reforma constitucional, la qual establia l’adopció d’un sistema electoral majoritari pur per l’Assemblea, la reducció de la majoria necessària per a ser escollit president (majoria simple) i el primer ministre com a successor del president de la República, en cas de defunció o incapacitat. El 18 de març de 2009 s’aprovà en referèndum la segona reforma constitucional, que incloïa 41 esmenes, la més important, la que permet al President poder-se presentar a la reelecció sense el límit de dos legislatures que hi havia anteriorment. L’última reforma constitucional fou el 26 de setembre de 2016, aprovada també per referèndum popular, i que, entre d’altres, creà les figures de vicepresident primer i vicepresidents, i s’establí que el vicepresident primer succeiria al President en cas de defunció o incapacitat[12]. Aquest carrer l’ocupa la dona del President, Mehriban Aliyeva, des del febrer de 2017.

L’Azerbaidjan, degut a la gran riquesa d’hidrocarburs i una situació clau estratègicament parlant, combinat amb una estabilitat política i creixement econòmic, han fet que el país tingui una forta presència en l’escena internacional. L’Azerbaidjan forma part de les Nacions Unides des de 1992, en el bienni 2012-2013 fou escollit membre no permanent del Consell de Seguretat. Des del 1995 també forma part de l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa. L’Azerbaidjan és el major soci comercial de la Unió Europea en el Caucas sud. Les seves relacions estan basades en l’Acord d’Associació i Cooperació de 1999[13].     

2.3. Nagorno-Karabakh

La regió del Nagorno-Karabakh, també anomenada Alt Karabakh o República d’Artsakh, actualment se situa dintre les fronteres legalment establertes de l’Azerbaidjan. La regió coincideix amb les fronteres administratives de l’antic Oblast Autònom de Nagorno-Karabakh, dintre de la Unió Soviètica. Les dades, dintre la Unió Soviètica, l’any 1990, podíem observar que la regió tenia una superfície de gairebé 4.500 kilòmetres quadrats i una població de 192.000 habitants, dels quals un 76% eren armenis, un 23% àzeris i la resta russos i kurds. Les dades més actuals, del 2015, mostren una superfície d’11.458km² i una població de poc més de 150.000 habitants, d’origen armeni gairebé en la totalitat. La seva capital és Stepanakert, amb una població d’unes 55.000 persones d’origen armeni. Degut a la guerra del 2020, la superfície s’ha reduït gairebé en ¾ parts, i ara mateix amb prou feines sobrepassa els tres mil kilòmetres quadrats. La República d’Artsakh es dividia, abans de la segona guerra, en vuit divisions administratives, de les quals només tres íntegrament formaven part de l’antic Oblast. Alguns territoris àzeris estaven sota control de la República d’Artsakh, conquerits en la primera guerra i perduts en aquesta última. Eren territoris de seguretat, segons em mencionaven des de la Diàspora Armènia de Catalunya i altres ciutadans armenis, per tal de no deixar rodejada la República només per Azerbaidjan. L’Alt Karabakh és un territori molt muntanyós, on el 36% del país és massa forestal i fronterer amb Armènia a l’est, Azerbaidjan a l’oest i al nord i al sud amb l’Iran. L’idioma principal és l’armeni, tot i que el rus també es parla. La gran majoria dels armenis del Nagorno-Karabakh son cristians ortodoxes, seguidors de l’Església Apostòlica Armènia. Pel què fa a dades econòmiques, segons el Servei d’Estadística de la República d’Artsakh, el PIB va augmentar un 116% entre el 2001 i el 2006. La República viu del sector serveis (57% PIB) i el seus principals àmbits d’inversió són les telecomunicacions, la mineria d’or i de diamant, la joieria i l’agricultura. La regió és rica en recursos naturals com els metalls preciosos.

El nom de Karabakh prové del turc i el persa, i significa “Jardí Negre”. “Kara significa ‘negre’ en turc, i ba significa ‘jardí’ en persa. (...) Nagorno simplement significa ‘muntanyós’ en rus. Així, en el seu nom, es troben tres idiomes diferents. (...) Els idiomes dels tres poders que han dominat la història de la regió. (Cornell, 2001:48).                             

Artsakh formava part, com a província, del Regne d’Armènia ja al segle V-VI aC. Però també fou ocupat per tàtars, mongols i turcs, abans d’entrar dintre de l’Imperi Rus. El març del 1918, l’Azerbaidjan va declarar la incorporació del Karabakh a la nova República. Després de la guerra de 1920, el novè Congrés d’Armenis del Karabakh, proclamaren que la regió era part d’Armènia. Fins que l’any 1921 el territori entra, juntament amb Armènia, a la Unió Soviètica. L’any 1923, amb Josef Stalin al capdavant de la URSS, l’Oblast Autònom de Nagorno-Karabakh és situat dintre de les fronteres de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan.   

3. Explicació del conflicte al llarg de la història

En aquest apartat, relataré els antecedents històrics del conflicte. Començaré explicant, molt breument, la història antiga de la regió del Nagorno-Karabakh i seguidament indagaré des del Genocidi Armeni, passant per la vida a la regió dintre de la Unió Sovièrtica, i fins la caiguda d’aquesta i posterior Primera guerra pel Nagorno-Karabakh. Explicaré les causes i els fets que ocorregueren en aquesta primera guerra i més endavant analitzaré les constants escaramusses que s’han anat succeint al llarg dels anys, la guerra d’abril com a tal, i finalment la Segona guerra pel Nagorno-Karabakh, l’última gran guerra per territori.

3.1. Antecedents històrics

El conflicte per la regió del Nagorno-Karabakh té una trajectòria mil·lenària. Tal com em va dir el politòleg i internacionalista armeni, amb el qual vaig tenir el plaer de parlar, segons els armenis el conflicte data del 26 d’agost de 1071, amb la batalla de Manazkert.  La creació del Nagorno-Karabakh i la primera població en assentar-se al territori és un enigma, segons diversos experts. Aquests es poden dividir en dues corrents: la corrent proarmènia afirma que durant els segles IX i VI abans de Crist, la regió pertanyia a l’antic Regne Armeni d’Urartu i que posteriorment passaria a formar part, entre el 189 a.C. i 387 d.C., en la desena província del Regne d’Armènia. Fins que l’any 387, fou ocupat per l’Albània Caucàsica, des d’aquell any i fins el segle VII (Hewsen, 2001:102). Per altra banda, els autors proàzeris, afirmen que entre els segles IV a.C. i VIII d.C., el territori pertànyer a l’Albània Caucàsica, i que abans del naixement de Crist, no hi hagué presència Armènia a la zona[14]. Aquestes son les dues visions del què fou el territori abans del Segle X. Després, sabem del cert que la regió del Nagorno-Karabakh fou conquistada per múltiples imperis. Al segle XI, els turcs seljúcides, avantpassats dels actuals àzeris i turcs, s’establiren en la regió. I el 1230 la regió fou conquistada per l’Imperi Mongol. A partir del segle XIV, el territori rep el nom de Karabakh, jardí negre en turc, que agafa tant la part muntanyosa i majoritàriament armènia (Nagorno-Karabakh), com la part plana i majoritàriament àzeri (Flat Karabakg)[15]. Durant el segle XVIII la regió fou el centre de la batalla entre l’Imperi Otomà i l’Imperi Persa, i un segle més tard, entre l’Imperi Persa i l’Imperi Rus. El 1813, amb la firma del Tractat de Gulistan, el Nagorno-Karabakh entrà a formar part de  l’Imperi Rus. Aquesta dominació de l’Imperi Rus portà una emigració de la població sunnita a Turquia i una immigració d’armenis provinents de Turquia i l’Iran. Vint anys després, el 1834, l’Imperi Rus establí l’òblast armeni que incloïa Erevan i Najichevan. Segons investigacions de George Bournutian, abans que l’Imperi Rus ocupés Armènia Oriental, els armenis representaven el 20% de la població, i el 1832 ja representaven el 50%. Al Karabakh, les xifres russes apuntaven que a 1830 hi havia dinou mil armenis i trenta-cinc mil àzeris. I a finals de segle, a Transcaucàsia, hi havia 1.243.000 armenis[16]. Quan al 1867, les autoritats tsaristes van crear les províncies de Baku i el què és ara Ganja, es va començar a fer servir el nom d’Azerbaidjan en treballs acadèmics i periodístics (Swietochowski, 1995: 216).                  

 

         3.1.1. Principis del segle XX

Amb l’entrada al segle XX, els territoris seguien pertanyent a l’Imperi Rus. Una gran majoria d’Armenis vivien dintre de l’Imperi Otomà, però amb l’inici, el 1908, del moviment dels “Joves Turcs”, els armenis començaren a patir per les seves vides. Aquest moviment implementà un nacionalisme turc molt salvatge i els armenis en foren els més malparats. Els joves turcs, en el seu imaginari, concebien que els armenis col·laboraven amb potències estrangeres i en conseqüència, es va crear una campanya de deportació i assassinats en massa en contra dels armenis (Freedman, 2009).

El 1915, amb les potències mundials sumides en la Primera Guerra Mundial, l’Imperi Otomà aprofità per assassinar un milió i mig d’armenis i centenars de milers d’exiliats[17]. El genocidi incloïa cops, cremades amb ferros calents, persecucions violentes, massacres amb rifles, destrals i espases, i violacions a dones (Üngör, 2005). El Govern turc dirigit pel Comitè Unió i Progrés, es transformà en una dictadura i feu entrar a l’Imperi a la Primera Guerra Mundial del costat d’Alemanya. En aquest context, la veïna Rússia era el principal enemic extern, i els armenis, com a afins del poble rus, els enemics interns.

El 24 d’abril de 1915, més de sis-cents cinquanta membres de l’elit armènia foren acusats de ser agents revolucionaris, i foren assassinats. També ho foren els armenis que s’havien unit a l’exèrcit turc, amb la premissa que havien afavorit a Rússia. Els civils que vivien dintre de l’Imperi foren condemnats a treballs forçats i després assassinats o foren deportats al desert. L’única acció heroica que van poder realitzar els armenis fou la de Musa Dagh, on els armenis van aconseguir mantenir els turcs fora fins que els francesos els van salvar. Tret d’aquesta acció, els armenis no es pogueren defensar[18].

Si preguntem sobre el genocidi armeni a un turc, com he pogut fer preguntant-ho al analista turc Yusuf Erin, ens diu que els armenis dintre de l’Imperi Otomà vivien en bones condicions, i alhora alguns d’ells eren persones molt lleials i consellers del Sultan. Però que amb l’entrada a la Primera Guerra Mundial de l’Imperi, els armenis, manipulats pels russos i els anglesos, es van rebel·lar contra les autoritats turques i reclamaven un estat independent. Tal com apunta l’analista, Turquia no ho considera un genocidi perquè els armenis es van revoltar i en ambdues parts hi hagué molts morts, i no és comparable amb el genocidi propiciat per l’Alemanya Nazi envers els jueus, per tant des del país es qualifiquen com els fets de 1915[19].

La comunitat internacional no es fer ressò d’aquests fets principalment per dos motius; el primer, degut a que ocorregueren enmig de la Primera Guerra Mundial i quedaren eclipsats. I segon, perquè cap estat reclamà els fets al moment, per això desaparegué de l’agenda internacional. Segons l’historiador Richard, G. Hovannisian (1997), el punt d’inflexió de la desaparició del conflicte armeni fou amb el Tractat de Lausana de 23 de juliol de 1923, i més endavant amb el Tractat de Sèvres per part de les potències europees[20]. Abans de la caiguda de l’Imperi Otomà, el ministre d’interior ordenà la creació d’un programa per portar a judici als perpetradors del genocidi, fossin quins fossin els seus rangs o els seu estat (Dadrian, 2008). Mentre es realitzava aquesta investigació, la Cambra de Diputats també n’engegà una pròpia, fent catorze audiències a finals del 1918, i interrogant a tretze ministres. El 1920, amb la creació de les corts marcials a Constantinoble, es donà el pas per declarar que alguns alts càrrecs i ideòlegs del Partit Unió i Progrés, foren els responsables d’organitzar l’extermini contra la població armènia. Tres d’ells, Mehmet Kemal, Hafiz Abdullah Avni i Behramzade Nusret, foren condemnats a pena de mort (Dadrian, 2005).

El 1917, a l’Imperi Rus, es donà la Revolució de Febrer. Aquesta primera revolució va significar un debilitament del control, per part de Rússia, de Transcaucàsia. El poder real al territori l’exercien els diputats del Consell Nacional dels Pobles del Càucas, dominat pels àzeris simpatitzants del Musavat[21]. Amb l’objectiu de fer front a l’invasor turc, el 24 de febrer de 1918, els partits dominants de les nacions de Transcaucàsia crearen la República Democràtica Federal de Transcaucàsia. Aquesta república dependent de la Rússia Soviètica intentà negociar les fronteres amb l’Imperi Otomà, però els otomans es mostraren inflexibles i començà una guerra entre els turcs i els georgians i armenis. La república es desintegrà tres mesos després de la seva fundació[22].

Per la seva part, amb la Revolució d’Octubre, l’esquerra àzeri es rebel·là contra el Consell Nacional dels Pobles del Càucas i els seus conciutadans del Musavat, i proclamà, a l’abril del 1918, la Comuna de Baku. Aquesta durà fins el juliol, quan l’Imperi Otomà va atacar la ciutat. Els bolxevics abandonaren Baku i es creà un govern dictatorial, anomenat la Dictadura de la Càspia Central, format per menxevics i nacionalistes armenis del Dashnak per combatre l’avenç dels otomans a l’Azerbaidjan. La dictadura sol·licità el suport de les tropes britàniques, que arribaren el 17 d’agost a la ciutat, però un mes després, Baku caigué sota mans turques i musavatistes[23]. L’imperi Otomà abandonà la regió després de firmar l’armistici de Mudros el 30 d’octubre de 1918[24]. El 28 de maig de 1918, els dirigents del Musavat es reuniren a Gandja i proclamaren la independència de l’Azerbaidjan com a República Democràtica de l’Azerbaidjan.

Va ser la primera república democràtica i secular del món musulmà, i la primera en concedir el sufragi femení. Fou presidida per Mammed Amin Rasulzade i el Primer Ministre fou Fatali Khan Khoyski. Degut a la Comuna de Baku, la república demanà ajuda a l’Imperi Otomà. Amb la conquesta de Baku per part de la República Democràtica de l’Azerbaidjan, es formà el Consell Nacional Àzeri, que el 7 de desembre de 1918 passaria a ser un parlament. La República Democràtica de l’Azerbaidjan és dissolgué el 28 d’abril de 1920, caiguda provocada per un cop d’estat del Partit Comunista de l’Azerbaidjan, amb Sultanov i Efendijev al capdavant, i que recolzà la Unió Soviètica. El cap del Parlament, Mehmet Yusif Jafarov, signà l’acord de rendició per evitar un gran vessament de sang[25]. El mateix dia, l’Azerbaidjan entra a formar part de la Unió Soviètica, dintre de la República Federal Soviètica de Transcaucàsia, amb el nom de República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan[26], i posteriorment com a República independent.  

Pel què fa a la part Armènia, fou partícip, juntament amb Azerbaidjan i Geòrgia, de l’anteriorment anomenada República Democràtica Federal de Transcaucàsia. Amb el col·lapse d’aquesta, Armènia s’erigí com a país independent, i el 30 de maig de 1918, el Consell Nacional Armeni declarà la fundació de la República Democràtica d’Armènia. Aquesta república fou presidida per l’escriptor i revolucionari armeni Avetis Aharonian, i el polític Simon Vratsian com a Primer Ministre. El 4 de juny del mateix any però, la naixent república firmar el seu primer tractat internacional amb l’Imperi Otomà, el tractat de Batum. Aquest tractat era de cooperació mútua entre ambdós actors, però alhora entregava el Karabakh a l’Azerbaidjan i l’anomenada Armènia Occidental a l’Imperi Otomà[27].

El primer d’agost es convocaren les primeres eleccions al Consell Nacional i el resultat fou de majoria Daixnak, el partit que dirigí la independència. A la Conferència de Paris de 1919, els armenis d’Erevan i Turquia s’uniren i hi enviaren delegats conjunts. Hi reclamaren el reconeixement d’una Gran Armènia, que comprengués tots els territoris on els armenis n’eren majoria abans del 1914, però tant els Estats Units com la Societat de Nacions si negaren. Aquesta última, rebutjà la incorporació d’Armènia a l’organització. Gràcies al desembarcament britànic a l’Azerbaidjan el 1919, Armènia pogué recuperar Kars, Ardahan i Nakhtxivan. El mateix any, a Erevan es formà un govern de coalició entre els daixnak i els comunistes, que fer avançar el país, creant carreteres i indústries, un exèrcit, la jornada de vuit hores o l’escolarització obligatòria[28].

El 1918 començà la guerra entre armenis i àzeris. Una guerra molt cruenta, que es va saldar amb desenes de milers de morts de cada bàndol, i on Armènia, que havia guanyat el Karabakh amb la retirada de l’Imperi Otomà, el perdé al final de la guerra degut a la sovietització de l’Azerbaidjan i la major capacitat que tenia aquest en armament. Així doncs, el 10 d’agost de 1920 es firmar un alto al foc que obligà a Armènia a reconèixer el control àzeri del Karabakh i la temporal independència de Nakhtxivan[29].

Però mentre aquesta guerra succeïa, un grup d’oficials armenis, descontents amb la firma del Tractat de Batum, establiren la República del Karabakh-Zangezur, que pretenia defensar i conservar la regió del Karabakh i la regió de Zangezur per Armènia. Aquesta república es desintegrà amb la Conferència de Pau de París, però degut a l’alto al foc de 1920, nasqué la República de Syunik, que defensava el mateix que l’anterior. Aquesta república fou dividia en sis districtes al sud d’Armènia i el Nagorno-Karabakh, i s’independitzà el 1921 amb la sovietització d’Armènia. Amb aquesta independència, quedà reclosa solament a la regió de l’Alt Karabakh i es passà a anomenar República de l’Armènia Muntanyosa. Aquesta abandonà la lluita armada amb la promesa que Zanzegur seria Armènia, i així fou. Però l’Alt Karabakh quedà dintre les fronteres de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan[30].

Enmig d’aquest caos, es donà la guerra entre Turquia i Armènia, a finals de 1920, que vingué propiciada per la signatura del Tractat de Sèvres. Els turcs no reconeixien la validesa de l’acord, i volien recuperar les províncies de Kars, Ardahan i Batum, cedides a Armènia. Els turcs avançaren per territori armeni, i el país hagué d’acabar demanant ajuda als soviètics, els quals li oferien, amb un acord firmat el 24 d’octubre de 1920[31]. L’exèrcit soviètic no fou de gran ajuda, i amb els turcs ocupant tot el país gairebé, el govern d’Armènia tingué que firmar un armistici el 2 de desembre de 1920, el Tractat d’Aleksandrópol[32] . Aquesta armistici obligava a Armènia a desarmar la majoria de les forces militars, i a entregar la meitat del territori que tenia el país abans de la guerra, perdent així tot el territori concedit amb el Tractat de Sèvres[33]. Tots aquests esdeveniments, propiciaren la creació de la República Socialista Soviètica d’Armènia, el 29 de novembre de 1920, que entrà a formar part de la República Socialista Soviètica de Transcaucàsia fins el 1922 que s’independitzà com a República Soviètica[34].  

3.1.2. 1945-1991

Tal com he mencionat anteriorment, ambdós estats i el territori del Nagorno-Karabakh entren dintre de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques a principis del segle XX. El territori autònom del Nagornko-Karabakh entrà dintre les fronteres de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, però amb una població clarament armènia i cristiana ortodoxa. Els bolxevics prometen a Armènia que sí aquesta entrava a formar part de la Unió Soviètica, l’ajudarien a retornar el territori al país. Amb la mort de Lenin el 1924, i la consegüent pujada d’Stalin al poder, que desmembrà la República Socialista Soviètica de Transcaucàsia el 1936, atorgà el territori del Nagorno-Karabakh, que entrà com a Oblast Autònom, i el de Nakhtxivan, a la RSS de l’Azerbaidjan, tot i les protestes dels seus ciutadans[35].

Armènia, dintre la URSS, va gaudir d’una certa estabilitat que no havia tingut amb l’Imperi Otomà. Els bolxevics, durant els anys durs de comunisme, van proveir al país de medicines, menjar i altres béns bàsics. Però l’església fou durament reprimida, sobretot amb els anys d’Stalin al poder. El 1938, els bolxevics assassinaren al Patriarca Khoren I, però l’església sobrevisqué gràcies a la diàspora. El 1936 el poder socialista lluità fermament envers el nacionalisme armeni, i assassinà i envià a l’exili a molts armenis contraris al règim.

Durant la Segona Guerra Mundial, els països del sud del Caucas varen tenir sort, i els nazis mai varen arribar-hi. Però els armenis ajudaren a la URSS i als seus aliats aportant-hi indústria i agricultura. Alhora, es creà la 89ª Divisió Soviètica Tamanyan, composta principalment d’armenis que lluitaren en grans batalles com la de Crimea, la del Caucas o fins i tot la de Berlin[36]. Molts armenis foren declarats Herois de la Unió Soviètica, com el mariscal Hovhannes Bagramyan, primer comandant no eslau assignat com a tal[37]. Amb la mort d’Stalin i l’ocupació del càrrec per part de Nikita Khrusxov, el 1953, el Kremlin es va tornar permissiu amb les manifestacions nacionalistes i dotà a la república de més recursos propis per la producció de béns de consum. Amb la pujada al poder de Mikhaïl Gorbatxov i l’inici de la Perestroika, Armènia va començar a obrir-se i el nacionalisme va començar a aflorar dintre la república[38].En el següent apartat em centraré en com va afectar aquest nacionalisme al país i els primers esdeveniments de guerra per la part Armènia.

La República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan celebrà les seves primeres eleccions al Soviet Suprem de la república el 24 de juny de 1938. D’aquestes en sortiren 310 diputats. Aquesta cambra atorgà, al mateix any, i tot i les protestes dels ciutadans, dues mil hectàrees de terra de les regions de Lachin, Kalbajar i d’altres, a la República Socialista Soviètica d’Armènia[39]. Amb l’època de Stalin, la república va ser forçada a la col·lectivització, però alhora va augmentar exponencialment els nivells d’alfabetització i d’industrialització, en comparació amb la resta de països de l’Orient Mitjà[40].

Durant la Segona Guerra Mundial, l’Azerbaidjan va jugar un paper clau, ja que la major part del petroli utilitzat per el Front Oriental provenia de Baku. Degut a aquest fet, l’exèrcit nazi, amb les Wehrmacht al capdavant, executà l’Operació Edelweiss[41] per envair Baku per la importància que tenia com a proveïdor d’energia a la URSS (Pipes, 1997: 218-220, 229). L’Exèrcit Roig va evitar que les Wehrmacht arribessin més enllà de Txetxènia. Més de mig milió d’àzeris van combatre en la Gran Guerra Pàtria del 1941 al 1945, on un quart de milió moriren[42]. Entre els supervivents, més d’un centenar foren nombrats Herois de la Unió Soviètica, com el general Azi Aslanov, distingit dues vegades[43]. Després de la Guerra, i durant la Guerra Freda, a la república arribaren molts immigrants russos i armenis[44]. A partir de la dècada dels seixanta, es començà a contraure l’economia degut a que el petroli de Baku ja no tenia tanta importància dintre de la URSS. Això, juntament amb la Perestroika, feu que els ciutadans àzeris es comencessin a revoltar i que sorgís el nacionalisme[45].

“La Unió Soviètica va crear la Regió Autònoma del Nagorno-Karabakh dintre l’Azerbaidjan el 1924 amb el 94% de la regió poblada per armenis. Quan va començar a créixer la població àzeri, els armenis del Karabakh es van esglaiar sota la norma discriminatòria, i a la dècada dels seixanta van començar les hostilitats entre les dues poblacions de la regió.” (Azerbaijan, A Country Study. ISBN 1-4191-0862-X, US Library of Congress Federal Research Division). Segons els armenis del Karabakh, durant aquests seixanta-cinc anys d’existència de la regió autònoma, el govern àzeri va fer una política de desarmenització de la regió i va oprimir i descuidar les seves necessitats[46]. Aquest fet es pot observar amb el cens de població del 1979, on els armenis eren el 76% i els àzeris el 23%[47]. El 1980, vuitanta-cinc pobles armenis, el 30%, foren destruïts[48]. Els armenis del Karabakh acusaven al govern de Baku de voler fer el mateix que estava fent amb Nakhtxivan, on el 1917 hi havia el 40% d’armenis i vuitanta anys més tard no en quedava cap[49]. D’ençà d’aquest punt, i amb aquestes preocupacions per part dels armenis del Karabakh, s’incrementaren les hostilitats i això desencadenà en la Primera Guerra pel Nagorno Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan.    

3.1.3. Finals de la URSS

La Perestroika i la Glasnost portaren conseqüències negatives pels territoris. Sorgiren  disturbis civils i lluites ètniques en diverses regions de la URSS, i entre elles al Nagorno-Karabakh, que pertanyia a la RSS de l’Azerbaidjan, però estava poblada majoritàriament per armenis (Croissant, 1998: 36-37). “A mitjans dels anys vuitanta, hi havia aproximadament 350,000 armenis a l’Azerbaidjan (sense incloure el Nagorno-Karabakh) i aproximadament 200,000 àzeris a Armènia.” (de Waal, 2013: 19).

A finals de 1987 hi hagué la primera manifestació, per part d’armenis, a favor de la independència del Nagorno-Karabakh, i a principis de 1988, desenes de milers d’armenis signaren a favor d’un referèndum al Karabakh i enviaren les seves signatures a Moscou. (Zürcher, 2007: 158). Tot i això, el Politburó va decidir no canviar l’estatus del territori i això provocà una de les marxes més grans mai vistes a Armènia. Un milió d’armenis es manifestaren a Erevan per protestar vers la decisió de Moscou. “Practicant el nou esperit de tolerància impulsat per Gorbatxov, el Politburó va dir als líders àzeris que ells haurien de fer servir, només, els “mètodes del Partit” –persuasió, en comptes de força- per resoldre la disputa.” (de Waal, 2013: 13).

Tot això propicià que el Soviet central del Karabakh aprovés, el 21 de febrer de 1988, la transferència de la regió a la RSS d’Armènia. Això feu que la temperatura s’escalfés a la ciutat de Baku, i aparegueren pintades amb rus que deien: “Simpatitzants de Pogosian [nou líder armeni al Nagorno-Karabakh] marxeu de Baku mentre sigueu vius.” (de Waal, 2007: 32). Aquesta decisió també portà a enfrontaments on foren assassinats quatre armenis i que acabà amb l’entrada de l’Exèrcit Roig a Erevan i amb Gorbatxov reunint-se amb els manifestants (Zürcher, 2007: 159). El mateix dia, el Politburó va respondre a les demandes: “Havent examinat la informació sobre els esdeveniments a la Regió Autònoma del Nagorno-Karabakh, el Comitè Central sosté que les accions i les demandes [...] contradiuen els interessos dels treballadors d’ambdues repúbliques i danyen les seves relacions.” (de Waal, 2013: 14). Aquestes decisions provocaren que, només amb una nit, dos mil àzeris abandonessin la regió armènia de Kapan (de Waal, 2013: 20).

Una setmana més tard, el 27 de febrer de 1988, esclatà la violència a la ciutat azerbaidjanesa de Sumgait. Els àzeris massacraren als armenis de la ciutat i es donà una situació de violència i de caos sense precedents dintre la Unió Soviètica. Els fets acabaren, un dia més tard, amb 26 armenis assassinats, centenars de ferits, i més de deu mil exiliats de la ciutat, i 350 mil del país. Alhora, 6 àzeris foren assassinats, i l’Exèrcit Roig prengué els carrers. Però no tots els azerbaidjanesos participaren del Pogrom. Alguns joves àzeris de la Komsomol, van anar en petits grups a buscar armenis per portar-los al Palau de la Cultura al centre de la ciutat, un lloc segur. (de Waal, 2013: 37-41). Aquest fet marcà el final de la primera fase del conflicte pel Nagorno-Karabakh. (Zürcher, 2007: 159).

El març del mateix any, els radicals armenis formaren un nou grup anomenat Krunk. Aquesta organització fou la primera, en l’era de Gorbatxov, d’utilitzar les vagues com a arma política (de Waal, 2017: 57). El 12 de juliol de 1988, després que Gorbatxov anunciés que no faria cap canvi en les fronteres, el Soviet del Karabakh anuncià, altre cop, que transferia unilateralment la regió a la RSS d’Armènia. Això provocà enfrontaments violents entre àzeris i armenis, que s’anaren repetint durant tot l’estiu de 1988[50]. El 18 de juliol de 1988, el nou primer secretari del Comitè Regional del Karabakh, Henrik Pogosian, demanà la separació del Karabakh de l’Azerbaidjan, i la unificació d’aquest amb Armènia,  al presidium del Soviet Suprem de la Unió Soviètica. I remarcà que “després dels fets de Sumgait, no hi hauria més terreny pel contacte diari entre les dues comunitats.” (Zürcher, 2007: 161).

Les relacions entre conciutadans s’anaven trencant poc a poc. Un exemple d’això seria l’entrevista que va concedir l’escriptor àzeri Sabir Rustamkhanli, l’any 2000, parlant d’aquella època: “[...]Ohanjenian estava allà, Gurgen Gabrielian, el nen escriptor i poeta qui sempre m’havia tractat com un germà també. En aquell moment, quant ells estaven de peu a la plaça, es comportaren com si no em coneguessin. Ja hi havia un ambient diferent.” (de Waal, 2013: 15). Molts intel·lectuals de Baku afirmaren que mai havien posat interès en el problema del Karabakh fins el 1988. (de Waal, 2013: 31). Entre novembre i desembre de 1988, hi va haver grans expulsions d’àzeris d’Armènia i d’armenis d’Azerbaidjan. 160 mil àzeris abandonaren Armènia i 180 mil armenis abandonaren l’Azerbaidjan (Goldenberg, 1994: 163). Hi hagueren expulsions forçades en ambdós països. Thomas de Waal relata que als petits pobles d’Armènia amb majoria àzeri, bandes d’armenis entraven, mataven, torturaven i cremaven les cases als ciutadans àzeris. (de Waal, 2013: 63).

Aquesta escalada de tensió fou interrompuda pel gran terratrèmol que sacsejà Armènia el 7 de desembre de 1988, on moriren vint-i-cinc mil persones. La solidaritat entre ambdós pobles es veié desbordada. Però alhora, Gorbatxov aprofità per visitar la regió, i els serveis secrets detingueren a cinc membres del Comitè del Karabakh, un comitè format per intel·lectuals del país el 1988 que pretenien la reunificació del Nagorno-Karabakh[51]. Temporalment, des del gener fins a l’estiu de 1989, el Karabakh quedà sota control de Moscou, per mirar de controlar i rebaixar les tensions. A l’estiu del mateix any els armenis del Karabakh escolliren el Congrés de Representants de la Població del Karabakh, format per 78 membres i el qual el seu Presidium va ser, de facto, el govern del Karabakh (Zürcher, 2007: 165).

El 29 de novembre de 1989, el Soviet Suprem de la Unió Soviètica va votar, amb 340 vots a favor i 5 en contra, per retirar la condició d’Administració Especial i retornar el Karabakh en mans de l’Azerbaidjan. En resposta, el Soviet Suprem de la RSS d’Armènia i el Consell Nacional del Karabakh, van proclamar que la regió autònoma del Karabakh entrava dintre de les fronteres de la República Socialista Soviètica d’Armènia. El govern central va enviar sis mil forces soviètiques al Karabakh, i a partir d’aquí l’espiral de violència va estar fora de control. El 12 de gener, dos líders del partit àzeri Front Popular, sortiren a la televisió incitant a la violència contra els armenis de Baku, que segons ells encara vivien còmodament. (de Waal, 2013: 91).

El 13 de gener de 1990, més de 250 mil persones es manifestaren a Baku contra el règim comunista i contra el moviment independentista del Karabakh. La manifestació, convocada pel Front Popular, s’hi escoltà el crit unànime: “Llarga vida a Baku sense armenis” (de Waal, 2013: 92). Alguns manifestants agrediren armenis i els atacs escalaren a pogroms contra aquells armenis que encara no havien abandonat l’Azerbaidjan. Gairebé un centenar moriren i centenars foren ferits. Després de la massacre, tretze mil armenis abandonaren Baku i l’exèrcit soviètic intervingué detenint a centenars d’activistes i causant la mort de més de 130 manifestants (Croissant, 1998: 37). Aquell dia, el 20 de gener de 1990, Moscou perdé l’Azerbaidjan (de Waal, 2013: 94). “El gener negre de 1990 destruir totes les negociacions culturals. Armenis ben integrats com la Tatyana o la seva mare, foren obligats a abandonar Baku.” (de Waal, 2013: 101). Moscou declarà l’estat d’emergència al Karabakh al 15 de gener de 1990. Els enviats de Moscou, per realitzar una demostració de poder i que els armenis tornessin a reconèixer la llei de Baku, foren Polyanichko i Safonov (de Waal, 2013: 109).

A la primavera del mateix any, la Unió Soviètica permeté que cada república pogués crear les seves pròpies forces especials. Armènia creà les OMOR i l’Azerbaidjan les OMON. L’escriptor i activista armeni, Zori Balayan, confessà que durant el temps que s’estigué l’administració de Polyanichko, els partisans armenis feren més de dues centes operacions en la seva contra (de Waal: 2013: 112-113). “Mikhailov va recomanar que ‘el Ministeri de Defensa, el Ministre d’Interior i la KGB de la URSS havien de dur a terme, immediatament, una operació especial a la regió conjuntament amb els òrgans de la república d’Armènia i l’Azerbaidjan per desarmar els grups armats il·legals.’ El 17 de gener de 199, el Comitè Central va fer cas a les recomanacions.” (de Waal, 2013: 114).

Així començà l’Operació Anell, operació que propiciar la gairebé morta Unió Soviètica, juntament amb l’OMON àzeri, sobre el territori. Fou una operació per acabar amb les milícies proarmènies.

El 17 de març de 1991 es realitzà un referèndum a tota la Unió per preguntar sobre el futur d’aquesta. L’Azerbaidjan hi participà i va donar el vot a favor de la continuació de la URSS. Armènia en canvi, fou una de les sis repúbliques que el boicotejà[52]. El país demanava un referèndum al setembre sobre la independència (de Waal, 2013: 114).

Tornant a la Operació Anell, el 10 d’abril de 1991 es va decidir llençar l’operació contra les ciutats de Getashen i Martunashen. Molts dels ciutadans foren obligats a signar documents que posaven que abandonaven lliurement casa seva (de Waal, 2013: 116). Aquests ciutadans van ser traslladats a Stepanakert, la capital del Karabakh. Les cases desocupades, les ocuparien, posteriorment, els ciutadans àzeris que havien estat expulsats d’Armènia (Sneider, 1991). Els soldats soviètics arribaven amb micròfons a les poblacions i cridaven a l’ordre i a que les persones s’identifiquessin com a soviètiques. Però els àzeris es dedicaren a destrossar les seves cases i a disparar-les (Croissant, 1998: 41-42).

El nou parlament rus, amb el portaveu Boris Yeltsin, va formar una estreta aliança amb l’administració armènia i va veure que tenien un enemic en comú. Aquest fou el començament d’una nova relació política entre ambdós estats (de Waal, 2013: 117). “Tots els habitants d’una dissetena de petits pobles armenis a la regió de Hadrut i Shusha del Nagorno-Karabakh foren deportats. Els activistes de Human Rights estimaren que durant la primera fase de l’operació, cinc mil armenis foren deportats i entre vint i trenta foren assassinats.” (de Waal, 2013: 118). L’Operació Anell sembla que funcionà quan a la regió se li retornaren els òrgans del partit i es desmilitaritzà, ja que després es votà en contra de la separació amb l’Azerbaidjan. Tot i això, la violència seguí entre l’Azerbaidjan i els pobles armenis.

El 7 de maig començà la segona part de l’operació anell, que fou més mortífera. Es donà a la ciutat Armènia de Voskepar i als seus voltants. Es detingueren vint homes, suposadament milicians, i atacaren un autobús on hi viatjaven trenta policies armenis. Onze d’ells foren assassinats i la resta detinguts (de Waal, 2013: 120). Aquesta duresa feu que el President armeni, Levon Ter-Petrosian, denunciés les agressions i demanés una compensació a Moscou. Els soviètics prometeren que els policies detinguts tornarien a Armènia i que ells no continuarien amb l’Operació Anell. El 4 de juliol es donà la zona per estabilitzada des de Moscou. Segons Gorbatxov fou una bona operació contra els nacionalismes a la regió, tot i que no aconseguí la reconciliació entre els armenis i els àzeris, el què provocà que més de 17 mil armenis fossin expulsats de Shahumyan i els pobles del voltant, pel sol fet de ser armenis (Melkonian, 2004: 186). Azerbaidjan declarà la seva independència el 31 d’agost de 1991, i un mes més tard, el 21 de setembre ho feu Armènia. Poc temps després, ambdós països entraren en la Primera Guerra pel Nagorno-Karabakh (de Waal, 2013: 120).

3.2. Primera guerra (1988-1994)

La primera guerra pel Nagorno-Karabakh començà abans de la desintegració de la Unió Soviètica i la posterior independència dels dos estats, tal com hem relatat a l’anterior apartat. “Ara bé, el col·lapse de la Unió Soviètica va portar també el final de l’Operació koltso [anell] i l’ocupació per part de l’exèrcit soviètic. L’agost del 1991, la Unió Soviètica col·lapsà. Armènia i l’Azerbaidjan es troben, de la nit al matí, com a estats independents i sobirans. El 2 de setembre de 1991, el Karabakh declara la seva independència i ho remarca amb un referèndum el 10 de desembre del mateix any. En base a aquests fets, el conflicte del Karabakh es torna un conflicte internacional” (Zürcher, 2007: 168). “Entre febrer del 1988 i estiu del 1991 es van donar els primers passos de la guerra, una petita guerra que se saldà amb, aproximadament, un miler de morts” (Goltz, 1999: 74).

Com que la guerra era inevitable, ambdós estats començaren a realitzar reclutaments entre homes de 18 a 45 anys i tropes de voluntaris. Per part d’Armènia, els grups de voluntaris foren anomenats tchokats, però hi hagué molta insubordinació i descontrol entre aquests, ja que no es podien controlar. Per part d’Azerbaidjan, es recorregué a l’organització terrorista turca llops grisos, i mercenaris. Com que la URSS havia col·lapsat, l’armament de l’exèrcit soviètic fou robat i comprat per part dels dos estats i algunes unitats dissoltes de l’Exèrcit Roig que havien quedat penjades, s’oferiren per combatre en els dos bàndols. Un exemple fou el cas del general soviètic Anatoly Zinevich, el qual lluita al bàndol armeni i al final de la guerra va ser nomenat cap de l’Estat Major de les forces de l’Alt Karabakh[53]. A continuació, exposo un taula amb el nombre de forces paramilitars i exèrcits desplegats durant la guerra del Karabakh, 1988-1994 (Zürcher, 2007: 179):

Any

Exèrcit àzeri, forces de seguretat

Milícies àzeris

Forces paramilitars i exèrcits d’Armènia i del Karabakh

Unitats soviètiques

1988

 

 

1,000

15,000

1989

 

 

7,275

15,000

1990

3,000

300

10,000

15,000

1991

3,000

2,000

12,000

21,000

1992

23,000

4,900

20,930

2,000

1993

40,000

 

30,930

 

1994

45,000

 

30,930

 

                                                                                                                                                      

Durant l’hivern de 1991-1992, l’exèrcit de l’Azerbaidjan va atacar durament Stepanakert, la capital del Nagorno-Karabakh, bombardejant i atacant civils intencionadament per terra i per aire[54]. La destrucció tant de la capital com de les ciutats adjacents va ser molt extensa i Ministre d’Interior del Nagorno-Karabakh va afirmar que entre octubre i abril havien mort assassinats 169 armenis[55]. Segons un informe de Human Rights Watch, les principals bases àzeris per dur a terme l’atac foren les de Khojali, on es trobava l’únic aeroport de la regió, i Shusha[56].En resposta a l’atac, forces armades d’Armènia i Rússia realitzaren, entre el 25 i el 26 de febrer de 1992, la matança de Khojali (de Waal, 2004: 172-173).

Segons Human Rights Watch, “la massacre va ocórrer quan una gran columna de residents, juntament amb una desena de combatents, abandonaren la ciutat que estava a punt de caure sota mans armènies, i en apropar-se a la frontera amb l’Azerbaidjan, un lloc militar armeni els va disparar cruelment.”[57] Segons la versió armènia, els civils es barrejaren amb els soldats àzeris i les tropes van obrir foc matant per igual a civils i a combatents. La massacre costà la vida de 613 civils, entre ells 108 dones i 83 nens[58] segons el govern d’Azerbaidjan. Segons autors com Thomas de Waal o Christoph Zürcher, foren assassinats almenys 485 persones, molts d’ells civils (Zürcher, 2007: 170).

El líder militar del Karabakh i posterior president d’Armènia, Serzh Sargsian, digué més endavant: “Abans de Khojali el àzeris pensaven que estaven fent broma amb nosaltres, pensaven que els armenis eren persones que no podien aixecar les mans contra la població civil. Vam poder trencar aquest estereotip. I això és el què va passar. I hem de tenir en compte que entre aquells nois hi havia gent que havia fugit de Baku i Sumgait.” (de Waal, 2003: 172). L’estat àzeri i deu països més, consideren aquest fet com un genocidi[59], tal com em va explicar el professor Gulmmamad Mammadov. Sense restar-li importància a la vil massacre comesa per l’exèrcit armeni i rus, m’agradaria puntualitzar que un genocidi implica un extermini parcial o total d’un grup humà[60], que en aquest cas no es donà, ja que s’anà contra els ciutadans d’una població específica, no contra tot els ciutadans àzeris del país.

El 26 de gener de 1992, les forces àzeris, per preparar un atac a Stepanakert, intentaren capturar la ciutat armènia de Karintak des de Shusha. L’operació sortí malament i setanta soldats moriren. Aquest operació fallida provocà que el ministre de defensa d’Azerbaidjan, Tajedin Mekhtiev, fos acomiadat[61]. El 7 de maig de 1992 a l’Iran, hi hagué una reunió bilateral entre els presidents dels països i firmaren el comunicat de Teheran, un acord de pau[62]. Però, el dia següent, el 8 de maig, començà la batalla per la segona ciutat més important de l’Alt Karabakh, la ciutat de Shusha. La ciutat era important, i serà important més endavant també, durant la segona guerra, perquè des d’allà es pot observar Stepanakert i es pot preparar una ofensiva a la capital.

Stepanakert estava controlada pels armenis, i alhora era atacada pels àzeris des de Shusha. Si els armenis volien guanyar el Nagorno-Karabakh havien d’ocupar les dues capitals, i així fou. La força armènia, comandada per Ter-Tadevosyan, va ser dividia en cinc companyies militars: quatre que atacaven des de diferents direccions la ciutat i una que restava a la rereguarda. Alhora l’exèrcit armeni comptava amb almenys quatre tancs i dos helicòpters de combat. A la ciutat es trobava l’exèrcit àzeri, comandat per Elbrus Orujev, amb centenars d’homes i tancs.

Al migdia del vuit de maig, la batalla es convertí en una guerra a gran escala, on ambdues parts participaren en ferotges combats pels ja destrossats carrers de la ciutat i prop de la torre de comunicacions (Dahlburg, 1992: 29). Els armenis anaren guanyant territori a passos agegantats i, aclaparats per l’ofensiva, l’exèrcit àzeri es retirà i abandonà la ciutat. S’estima que la batalla deixà un centenar de morts a cada bàndol (de Waal, 2003: 314). Una vegada recuperada la ciutat per l’exèrcit armeni, molts ciutadans hi anaren a robar i alguns vàndals cremaren algunes cases (de Waal, 2003: 191).

En aquells moments, Azerbaidjan va viure una crisi política interna. Es culpà al llavores president Mammadov i se’l destituí i es restituí i exculpà l’antic president Mutalivob. Aquest fet provocà que es cancel·lessin les eleccions previstes pel juny i molts ciutadans qualificaren aquests moviments de cop d’estat (Croissant, 1998). Aprofitant aquesta crisi, Armènia atacà la ciutat de Lachin, i un cop conquerida amb un dia, obriren la carretera que unia el Nagorno-Karabakh amb Armènia (Walker, 1999). Aquesta pèrdua enterrà el govern de Mutalivob. Es donaren grans protestes i altercats a Baku, on s’ocupà l’aeroport, el Parlament i l’oficina presidencial i on els activistes del Front Popular intentaren un cop d’estat.

El 16 de juny de 1992, fou elegit president Abulfaz Elchibey, i el Front Popular guanyà pes al Parlament. Elchibey advocava per apropar-se a Turquia i allunyar-se de Rússia (Brown, 1996: 125). El 12 de juny de 1992, Azerbaidjan va llençar una ofensiva al nord del Nagorno-Karabakh, a la regió de Shahumian. La regió estava poc protegida, ja que molts voluntaris armenis havien tornat a casa a través del corredor de Lachin (de Waal, 2003). Aquesta ofensiva provocà que el govern armeni amenacés l’Azerbaidjan amb donar suport als independentistes de la regió i intervenir en el conflicte (Goldberg, 1992).

Les tropes armènies del Karabakh es retiraren a Stepanakert, on trenta mil civils hagueren de marxar de la capital per refugiar-se. Però l’atac s’estancà quan arribaren helicòpters de combat russos de la 104° Divisió de Forces Aerotransportades (de Waal, 2003). Aquests feren que les forces àzeris retrocedissin i els armenis recuperessin el territori ocupat (de Waal, 2003). El 18 de juny, es declarà l’estat d’emergència al Nagorno-Karabakh i dos mesos més tard es creà el Comitè de Defensa Estatal de la Regió del Nagorno-Krabakh, encapçalat per Robert Kocharyan. Al mateix temps es va decretar la mobilització parcial per homes d’entre 18 i 40 anys, oficials de més de 50, i dones amb formació militar prèvia (Zhirokhov, 2010). En total s’allistaren quinze mil homes (de Waal, 2003).

A l’estiu de 1992, el què ara es coneix com l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa, abans coneguda com a Conferència, creà el Grup de Minsk a Hèlsinki, presidit conjuntament per França, Rússia i els Estats Units, i amb el propòsit d’arribar a un acord de pau entre els actors implicats a la guerra. Però en aquell any, no ho aconseguiren[63].

A finals de juny, l’Azerbaidjan intentà una petita ofensiva contra les ciutats de Mardakert i Martuni, la qual fou aturada pel regiment del comandant Monte Melkonian[64]. El 17 d’agost de 1992 van renunciar els membres del govern de l’Alt Karabakh, i a finals d’agost assumí la presidència el Comitè de Defensa de l’Estat, encapçalat per Robert Kotxarian. Mentre això passava, l’Azerbaidjan llençava atacs aeris vers les ciutats i Kotxarian va denunciar el què ell considerava massacres contra civils i la passivitat de Rússia, la qual venia armament de guerra a l’Azerbaidjan (Dahlburg, 1992).

Durant l’hivern del 1992 hi hagué una treva entre les dues parts. Aquell hivern fou especialment dur, moltes famílies armènies i del Karabakh passaren gana i fred. La diàspora armènia pogué ajudar enviant diners i subministres al país. Al desembre arribaren 33 mil tones de cereals i 150 de llet per nens arribaren dels Estats Units via Geòrgia. El febrer del 1993, la Comunitat Europea va donar quatre milions i mig d’euros a Armènia[65]. L’Iran ajudà a l’Azerbaidjan econòmicament i provenint energia i electricitat, fins que Elchibey feu unes declaracions sobre la unificació amb la minoria àzeri de l’Iran, i les relacions entre ambdós països es trencaren. Els desplaçats i refugiats àzeris foren ajudats en camps provisionals de refugiats per l’Iran, l’Azerbaidjan i la Creu Roja Internacional, la qual aportà mantes i notà que pel desembre els refugiats ja tenien suficient menjar per alimentar-se[66]. Per la seva banda, l’Azerbaidjan intentà explotar el màxim la seva riquesa i augmentar les quotes de producció de les seves refineries, que s’havien vist molt afectades per la guerra (Croissant, 1998).

L’any nou de 1993 semblava que començava amb esperança pels dos països d’una possible treva, que havia estat convocada també per Boris Yeltsin i George Bush (Bourdreaux, 1993), però durà ben poc. Les forces armènies començaren noves ofensives al nord del Karabakh per recuperar territori perdut a la tardor, i Rússia subministrà armes a Armènia per un bilió de dòlars[67]. En ambdós bàndols hi hagué tensions polítiques. A l’Azerbaidjan perquè alguns alts càrrecs volien demanar ajuda a Rússia, en contra del què havia dit el president anteriorment, i això provocà la dimissió del ministre de defensa. Per la part Armènia, dimití el president Ter-Petrossian, degut a que tant ell com el govern no pogueren implementar un pla econòmic viable pel país, i això generà grans manifestacions i molta tensió als carrers[68].

Entre el 2 i el 3 d’abril de 1993, les tropes armènies capturaren la regió de Kalbajar[69]. Aquesta captura provocà l’exili de més de 60 mil àzeris i kurds[70], i 400 soldats àzeris assassinats[71]. Una regió fora del Nagorno-Karabakh, i com m’explicaren alguns armenis, es capturà per protegir el Nagorno-Karabakh, perquè no estigués només rodejat de l’Azerbaidjan, foren territoris de protecció. Degut a aquesta ocupació, el 30 d’abril de 1993, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, aprovà la resolució 822 per la qual adoptava, per unanimitat, la demanda del final de les hostilitats i la retirada immediata de les forces ocupants armènies del districte de Kalbajar[72]. Human Rights Watch va concloure que en aquesta ofensiva armènia, es cometeren violacions de les lleis de la guerra, incloent desplaçaments forçosos, incendis indiscriminats i presa d’hostatges[73].

Elchibey va dimitir del càrrec i el 10 d’octubre de 1993, oficialment, el parlamentari Heydar Aliyev, pare de l’actual president, es convertí en president de l’Azerbaidjan. A l’estiu del 1993, i en resposta als atacs que venien des de la ciutat àzeri d’Agdam, el 4 de juliol, les forces armades armènies llançaren una operació per capturar la ciutat. S’estima que uns 120 mil civils hagueren de marxar i hi hagué més de mil morts entre ambdós bàndols[74]. El 29 de juliol, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprovà, per unanimitat, la resolució 853. Aquesta reafirmava la resolució 822 i demanava que les tropes ocupants es retiressin del districte d’Agdam i de les altres àrees àzeris[75].

Tot i una treva de tres dies firmada pels dos governs, Armènia es va endinsar, a mitjans d’agost, a les regions de Fuzuli i Jabrayil, al sud de l’antic Oblast del Karabakh. Azerbaidjan denuncià que els armenis havien començat a bombardejar les poblacions, però els armenis digueren que era mentida i que només estaven defensant la frontera sud de dels atacs àzeris. El 20 d’agost, els armenis ocuparen les ciutats àzeris de Fuzuli, Jabrayil i Zengilan[76]. Segons forces armènies, el govern d’Aliyev va reclutar entre mil i mil cinc-cent combatents mujahidins afganesos[77]. Azerbaidjan ho negà. El 14 d’octubre de 1993, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides adoptà, per unanimitat, la resolució 874. Aquesta reafirmava les resolucions anteriors i demanava a les parts adherir-se a l’alto al foc aprovat pel govern de Rússia i el grup de Minsk de la OSCE[78].

Un mes més tard, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides adoptà, per unanimitat, l’última resolució abans del final de la guerra, la resolució 884. Aquesta expressava la seva preocupació amb la continuïtat del conflicte, condemnava les violacions a l’alto al foc per part de les parts i sobretot la ocupació armènia del districte de Zengilan i la ciutat de Goradiz[79]. Cap de les anteriorment mencionades resolucions arribaren a bon port.

Durant els primers mesos de 1994, els combats foren seguits. Azerbaidjan intentava recuperar territori perdut fora del Nagorno-Karabakh, i alhora Mardakert, mentre que les forces armenies del Karabakh demanaren ajuda a Armènia, la qual convocà homes de fins a 45 anys per tres mesos i hi envià algunes tropes de soldats[80]. Les ofensives més dures de la guerra vingueren en aquest hivern, quan l’Azerbaidjan intentà recuperar Kelbajar. L’exèrcit àzeri havia cridat a files, desesperadament, a joves de setze anys sense formació, i els àzeris acabaren perdent gairebé cinc mil vides. Els armenis uns centenars (Croissant, 1998). En aquells moments, i tal com relata el professor rus Georgiy Mirsky, al seu llibre Sobre les ruines d’un imperi de 1997, “El Karabakh no interessa tant als àzeris com als armenis. Probablement, es per això que els joves voluntaris d’Armènia tenen molta més voluntat per lluitar i morir pel Karabakh que els d’Azerbaidjan.”[81].

El 5 de maig de 1994, després de sis anys d’intens conflicte, es firmà el protocol de Bixkek, a la capital del Kirguizistan. L’acord fou firmat pel president del parlament armeni, Babken Ararktsian, la presidenta del parlament de la República del Nagorno-Karabakh, Karen Baburyan, el primer vicepresident del parlament àzeri, Afiyaddin Jalilov, i el representant rus al Grup de Minsk de la OSCE, Vladimir Kazimirov[82]. L’alto al foc entrà en vigor a les dotze i un minut de la matinada del 12 de maig de 1994. En ambdós països l’alto a les hostilitats fou ben rebut, tot i que en algunes parts de la regió van continuar alguns enfrontaments esporàdics, les parts van respectar l’alto al foc (Bell, 2005: 326). En la taula següent, presento les baixes i els ferits d’ambdós bàndols durant tot el transcurs de la guerra (Zürcher, 2007, 180):

 

Any

Armenis morts

Armenis ferits

Àzeris morts

Àzeris ferits

1988

32

400

196

600

1989

20

151

51

180

1990

169

400

187

991

1991

270

400

378

496

1992

2,500

10,000

3,300

11,000

1993

1,000

3,000

2,200

6,000

1994

2,000

6,000

4,000

10,000

Total

5,991

20,351

10,312

29,267

                                                                          

3.3. Escaramusses (1994-2020). La guerra d’abril dels quatre dies (2016)

Tot i l’alto al foc i el final de la guerra el 1994, els anys següents es van anar succeint diverses escaramusses[83]. En aquest apartat em centraré en les més rellevants i explicaré una mica més a fons la guerra dels quatre dies.

Els enfrontaments de Mardakert el 2008, foren els més greus d’ençà la primera guerra. Es donaren després de les grans protestes per les eleccions armènies del 2008. Se succeïren intensos combats entre les forces ètniques armènies i àzeris per la regió del Nagorno-Karabakh[84]. Els dos països es van acusar mútuament d’atacar-se. Armènia va dir que Azerbaidjan havia aprofitat les inquietuds polítiques que es donaven a Armènia[85] per atacar la regió de Mardakert, al nord-est del Karabakh. Posicions que posteriorment van ser recuperades. El president armeni, Robert Kocharyan, va denunciar l’ús d’artilleria pesada per part de les tropes àzeris[86]. Segons fonts azerbaidjaneses, els armenis atacaren el districte de Tartar. Les baixes de l’escaramussa són dispars. Parlaríem de desenes de morts i ferits pels dos bàndols, tots soldats[87][88]. Degut a l’incident, l’Assemblea General de les Nacions Unides adoptà, per 39 vots a favor i 6 en contra, la resolució 62/243, per la qual demanava la immediata retirada de les forces armènies de les regions ocupades àzeris[89].

El 18 de febrer de 2010, hi hagué un intercanvi de trets a la línia de contacte que dividia l’Azerbaidjan amb les forces militars armènies. El resultat fou de tres soldats àzeris assassinats i un ferit[90]. A mitjans de juny de 2010, es tornà a donar un intercanvi de trets entre els bàndols a prop de la població de Chayli. En conseqüència, hi hagué quatre soldats armenis assassinats i un oficial àzeri[91]. El grup de Minsk de la OSCE condemnà els fets[92]. Entre 2008 i 2010, 74 soldats foren assassinats entre els dos bàndols[93]. Durant el 2011, deu soldats armenis i dos àzeris foren assassinats en diverses escaramusses[94].

El 2012, el repunt de violència se succeí entre abril i juny, on moriren cinc soldats àzeris i quatre armenis. En tot el 2012, foren assassinats 19 àzeris i 14 armenis[95]. El 2013 moriren, en enfrontaments fronterers, 12 soldats àzeris i 7 armenis[96]. Abans del 20 de juny de 2014, ja havien sigut assassinats setze soldats d’ambdós bàndols[97]. Al juliol de 2014, l’exèrcit de defensa del Nagorno-Karabakh anuncià que havia assassinat a un membre i ferit a dos més, d’un grup subversiu àzeri[98]. El 2 d’agost del mateix any, hi hagué una escalada com la del 2008, que se saldà amb almenys vuit soldats àzeris assassinats[99] i dos armenis[100]. Una altre escaramussa es donà entre el 27 de juliol i el 5 d’agost, la qual deixà 14 soldats àzeris i cinc armenis assassinats. El 12 de novembre de 2014, l’exèrcit àzeri tombar un helicòpter de l’exèrcit de defensa del Nagorno-Karabakh. El 2014 fou l’any amb més morts des del 1994. 27 soldats armenis i sis civils foren assassinats i 37 soldats àzeris i dos civils també foren assassinats al mateix any[101]. El 2015 foren assassinats, en enfrontaments constants, 42 soldats armenis i cinc civils[102], i 64 soldats àzeris[103]. Al mateix any, Azerbaidjan va gastar 3 bilions de dòlars en despesa militar, més que tot el pressupost nacional d’Armènia[104]. El 2016, i abans de la guerra d’abril, foren assassinats, almenys, vint soldats d’ambdós bàndols en enfrontaments a la frontera[105].

El primer d’abril de 2016, començà la guerra dels quatre dies. Per una banda hi havia l’exèrcit de defensa de l’Alt Karabakh i les forces armades armènies, i per l’altra les forces armades azerbaidjaneses[106]. Els dos bàndols s’acusaren del començament de les hostilitats. Els armenis digueren que els àzeris atacaren la línia de contacte i tiraren una ofensiva a gran escala, on el segon dia un noi de 12 anys morir per l’impacte d’un míssil d’artilleria[107]. Per la seva part, l’Azerbaidjan apuntà que posicions àzeris es trobaren sota un foc provinent dels armenis que mataren i ferien a diversos civils[108]. En base a aquesta premissa, l’Azerbaidjan va llençar una ofensiva per recuperar territori. El país va informar que va capturar alguns punts importants com els turons propers a la vila de Talysh i el poble de SeySulan[109]. L’exèrcit de l’Alt Karabakh cridà a files als reservistes per defensar-se. El dia 3 d’abril, els armenis anunciaren que havien recuperat els voltants de Talysh[110], però els àzeris ho negaren[111]. Fins que al cap de tres dies es demostrà en base a imatges de la televisió armènia [112]. El mateix dia hi hagué una altre confusió: el ministre de defensa àzeri anuncià la fi de les hostilitats, però el seu homòleg armeni ho negà, afirmant que l’exèrcit de l’Azerbaidjan seguia atacant el Karabakh[113]. El 5 d’abril, les parts implicades van anunciar un alto al foc, que entrà en vigor a les 12 hora local[114]. Les xifres de morts, segons les dades dels països, foren: 88 soldats i 4 civils armenis assassinats, i un soldat desaparegut, i 93 soldats i 6 civils àzeris assassinats, i tres soldats desapareguts[115] [116]. Els anys següents, fins el 2020, se succeïren els combats i les morts per part dels dos bàndols. En aquesta taula certifico les baixes que han tingut ambdós estats des del 2008 fins el 2019[117]:

Any

Morts Armènia

Morts Azerbaidjan

Total

2008

-         

-         

30 soldats

2009

-         

-         

19 soldats

2010

7 soldats

18 soldats

25 soldats

2011

10 soldats

4 soldats, 1 civil

14 soldats, 1 civil

2012

14 soldats

20 soldats

34 soldats

2013

7 soldats

12 soldats

19 soldats

2014

27 soldats, 6 civils

37 soldats, 2 civils

64 soldats, 8 civils

2015

42 soldats, 5 civils

64 soldats

77 soldats, 5 civils

2016

108-112 soldats, 9 civils

109 soldats, 6 civils

217-221 soldats, 15 civils

2017

22 soldats

19 soldats

41 soldats

2018

5-7 soldats

6 soldats

11-13 soldats

2019

4 soldats

6 soldats

10 soldats

 

3.4. Segona guerra (2020) i actualitat

El 12 de juliol de 2020 hi hagué reiterades violacions a l’alto al foc, per part d’ambdós bàndols, que s’acusaren mútuament[118]. Dues setmanes després, el 23 de juliol, Armènia va anunciar uns exercicis militars conjunts amb Rússia[119]. Azerbaidjan també va realitzar exercicis militars una setmana després, i al setembre amb Turquia[120]. Tot això propicià una escalada de les tensions i el 27 de setembre de 2020 va començar la guerra al llarg de la línia de control que separava les tropes àzeris de les armènies a la regió[121]. Segons el ministeri de defensa de l’Azerbaidjan, les forces armènies van començar un bombardeig intensiu vers les forces àzeris[122]. Segons el ministeri de defensa armeni, l’Azerbaidjan va començar una ofensiva, també dirigida cap a Stepanakert[123]. La guerra havia començat, per això l’autoproclamada República d’Artsakh va introduir la llei marcial i va cridar a la mobilització a tots els homes[124]. Armènia i Azerbaidjan també declararen la llei marcial el mateix dia i cridaren a files[125]. El mapa de la zona abans de la guerra era el següent[126]:

En la següent taula es mostren les forces militars de cada país al principi de la guerra[127]:

País

1

2

3

4

5

6

7

8

9

Armènia i la República del Nagorno-Karabakh

65,000

400

300

400

600

+100

+20

18

12

Azerbaidjan

80,000

+500

386

800

+800

257

7

55

50

1-     1- PersonalPersonal

2-     2- Tancs

3-     3- Vehicles de combat d’infanteria

4-     4- Transportista de personal blindat

5-     5- Artilleria

6-     6- Sistema de llançament de coets múltiples

7-     7- Unitats de míssils tàctics

8-     8- Aviació tàctica

9-     9- Helicòpters de combat

El primer dia, l’Azerbaidjan informà que havia capturat set poblacions de l’Alt Karabakh[128], però ho desmentí ràpidament el ministeri de defensa d’Artsakh, al·legant que Azerbaidjan jugava a una guerra de desinformació[129]. El dia següent començà la guerra a través de les xarxes socials, que jugà durant tot el conflicte, mostrant com havia destruït tres vehicles militars armenis[130]. El mateix dia, es donaren atacs vers la ciutat de Talish[131] i el cap de servei de premsa del ministeri de defensa de l’Azerbaidjan, va afirmar que entre les víctimes armenis hi havia mercenaris d’origen armeni de Siria i l’Orient Mitjà[132]. Durant la guerra, Armènia, França o l’Observatori Siri pels Drets Humans acusaren a l’Azerbaidjan de tenir mercenaris de l’Exèrcit Nacional Sirià lluitant per ells[133]. Cap al vespre, s’informà que hi havia combats a la vall d’Aras també[134]. Les forces armènies i d’Artsakh varen ser obligades a retirar-se del sud-est i del nord.

L’exèrcit àzeri comprà drons turcs (Bayraktar TB2) i israelites (Iai Harop)[135] que foren claus en la victòria. Destrossaren 13 sistemes de míssils terra-aire de curt abast. Els tres primers dies, l’exèrcit àzeri va aconseguir avenços pel sud. Vistes les actuacions fins ara, podíem afirmar que estàvem davant d’una guerra total, no una “guerra salami”[136] on l’Azerbaidjan només plantejava aconseguir un petit tros de terra[137]. Els següents tres dies ambdues parts intercanviaren trets a la línia de contacte, i atacaren ciutats i regions com Tartar, Goranboy i es començà a atacar Stepanakert per part d’Azerbaidjan[138]. L’atac del 4 d’octubre a la capital, per part de l’Azerbaidjan, va deixar 4 civils morts i 12 ferits[139].

El sisè dia, Armènia atacà artilleria pesada d’Azerbaidjan que servia per atacar l’aeroport de Gandja. Al setè dia, l’Azerbaidjan guanyà territori al nord. El dia següent s’atacà altre cop la capital. Els dies següents, l’Azerbaidjan recuperà territori del sud de la regió i zones de protecció ocupades per Armènia[140]. L’Azerbaidjan anava recuperant territori perdut el 1994, mentre Artsakh i Armènia negaven els atacs i ocultaven informació als seus ciutadans, tal com em va dir el periodista Pablo González. El 9 d’octubre, els dos països i la República d’Artsakh van acordar un alto al foc humanitari, amb l’ajuda de Rússia[141].

En aquell moment tant la República d’Artsakh com Armènia van admetre que Azerbaidjan havia guanyat força territori i que les seves tropes s’havien retirat parcialment[142]. El dia següent, l’alto al foc fou trencat per ambdós bàndols[143]. L’atac més potent de la violació de l’alto al foc fou el bombardeig a la ciutat àzeri de Gandja per part de forces armènies, l’11 d’octubre de 2020. Human Rights Watch va confirmar que l’atac va matar a 10 civils i en va ferir a 34 més. El 17 d’octubre Armènia tornà a atacar la ciutat assassinant a 15 civils i ferint-ne a 55 més[144]. Com a venjança pel tercer atac, l’Azerbaidjan va destruir sistemes de míssils armenis i va atacar poblacions armènies del Nagorno-Karabakh[145]. Com a resposta al quart i últim atac a la ciutat de Gandja, el dia següent l’Azerbaidjan va prendre el control del districte i la ciutat de Fuzuli[146].

El 21 d’octubre, Ilham Aliyev va comunicar que l’Azerbaidjan havia pres el control de 22 pobles als districtes de Fuzuli, Jabrayil i Zangilan[147]. Un dia més tard, les forces àzeris van capturar la ciutat d’Aghbend, al districte de Zangiland, a la frontera amb l’Iran. Aliyev es va pronunciar afirmant que l’Azerbaidjan ja tenia sota control la seva frontera amb l’Iran[148]. El 23 d’octubre es va començar a atacar, per part d’Azerbaidjan, la ciutat de Lachin[149], i els combats se succeïren al llarg del què quedava de guerra. Recordem que el corredor de Lachin connecta la República d’Artsakh amb Armènia. El mateix dia del començament de l’atac, l’Azerbaidjan comunicà que Shukur Hamidov, heroi nacional del país, morí en combat al districte de Qubaldi[150]. A la nit del 23 d’octubre, les autoritats d’Artsakh informaren que l’Azerbaidjan tornava a atacar la capital. L’Azerbaidjan ho desmentí[151].

El 25 d’octubre, l’Azerbaidjan confirmà que havia capturat la ciutat de Qubadli[152]. Al capvespre, es confirmà un alto al foc, amb l’ajuda dels Estats Units, pel dia següent[153]. A primera hora del matí del dia següent, el 26 d’octubre, es trencà l’alto al foc[154]. Ambdós bàndols s’acusaren de trencar-lo. El mateix dia, l’Azerbaidjan guanyà més de 15 pobles a les regions de Jabrayil, Zangilan i Gubadly[155]. El 27 d’octubre, Artsakh comunicà que el seu ministre de defensa havia estat ferit en combat[156]. El mateix dia, Armènia començà a bombardejar el districte de Barda. El 27 d’octubre, els míssils van assassinar 5 civils i en van ferir 15 més[157]. El segon atac es produir el dia següent, i provocà 21 civils morts i 70 ferits[158]. Azerbaidjan acusà Armènia, però aquesta se’n desmarcà i la República d’Artsakh va reclamar l’autoria de l’atac, però afirmant que ells només havien atacat instal·lacions militars[159]. El 7 de novembre, Armènia llençà un altre coet a la regió que matà a un nen de 16 anys[160]. L’Azerbaidjan, com a resposta als atacs, assassinar a desenes de combatents armenis[161]. El 29 d’octubre, el President de l’autoanomenada República d’Artsakh, Arayik Harutyunyan, va confirmar que les forces àzeris es trobaven a només cinc quilòmetres de Shusha, la ciutat cultural i la segona més important del Nagorno-Karabakh[162]. El 30 d’octubre, Amnistia Internacional, reportà l’ús, per part d’Armènia, de bombes de dispersió[163]. Al mateix dia, l’Iran criticà el Grup de Minsk per no tenir una intenció real d’establir un alto al foc entre els dos bàndols[164]. El dia següent, Armènia acusà a l’Azerbaidjan d’usar municions de fòsfor prohibides sobre el Karabakh, incendiant així els boscos[165]. El ministre d’exteriors rus, va comunicar a Armènia que li brindaria tota l’assistència necessària si el conflicte s’endinsava a la República d’Armènia[166].

El primer de novembre, Stepanakert tornà a està sota atac[167]. El 2 de novembre, el ministeri de defensa d’Artsakh comunicà que el comandant adjunt de l’exèrcit de defensa d’Artsakh morí en combat[168]. El 4 de novembre, Armènia va informar que els enfrontaments sobre la ciutat de Shusha seguien[169], i el mateix dia, l’exèrcit armeni tancà la carretera Shusha-Lachin pels civils segons Reporters Sense Fronteres[170]. El 5 de novembre les autoritats armènies comunicaren que Shusha havia estat fortament bombardejada[171], i el dia següent el diari francès Le Monde, afirmar que la batalla l’estava guanyant l’Azerbaidjan[172], tot i que Artsakh ho negava. El 7 de novembre, milers d’armenis es van veure obligats a abandonar les ciutats de Shusha i de Stepanakert[173].

En aquest moment m’agradaria fer un apunt, sense menysprear la duresa de l’exili i de les víctimes. Vam poder veure com milers d’armenis del Karabakh abandonaven les seves cases i s’exiliaven a Armènia. Abandonaven el territori per carreteres secundaries, tots junts. Si, com apunten algunes persones, l’Azerbaidjan hagués tingut la intenció de cometre un genocidi, dubto que hagués permès sortir a tots els civils, i menys d’aquella manera.

El 8 de novembre, Aliyev va anunciar que les forces àzeris havien pres el control de la ciutat[174], mentre que des d’Armènia es negava i s’informava que els combats seguien[175]. Al vespre del 9 de novembre, es firmà l’acord de pau o l’armistici per part de les dues bandes i l’acceptació de la República d’Artsakh, que entraria en vigor a la una de la matinada del 10 de novembre de 2020[176]. L’acord de pau fou impulsat des de Rússia, que també el firmà[177]. El firmaren el President de l’Azerbaidjan, Ilham Aliyev, el Primer Ministre armeni, Nikol Paixinian, i el President Rus, Vladimir Putin[178].

L’acord de pau implicà una victòria clara de l’Azerbaidjan sobre Armènia. El retorn, per part d’Armènia, de la regió d’Agdam abans del 20 de novembre, la regió de Kalbajar abans del 15 de novembre i la regió de Lachin abans del primer de desembre de 2020[179]. Alhora, al llarg de la línia del front i del corredor de Lachin, es desplegaran un contingent de forces de pau russes, compreses per 1.960 militars amb armes lleugeres, 90 carruatges de transports blindats, 380 automòbils i altre equipament especial. Aquestes forces pacificadores, estaran a la regió un mínim de cinc anys, prorrogables si qualsevol dels dos bàndols ho sol·licita. Hi haurà intercanvi de presoners de guerra i combatents morts. Els desplaçats interns i refugiats podran tornar al territori del Nagorno-Karabakh i a les regions adjacents sota el control de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats[180].

Pel què fa al tema dels presoners de guerra, Armènia segueix demanant que s’alliberin molts presos que segueixen a l’estat àzeri[181], mentre que Azerbaidjan, tal com va apuntar el president de la comunitat àzeri del Nagorno-Karabakh, Gulmmamad Mammadov, no els considera presoners de guerra. Al·lega que són combatents que van estar capturats després de l’alto al foc i que pretenien subvertir l’ordre establert al país[182]. La guerra es va emportar més de 5.600 vides. Les baixes de l’Azerbaidjan foren 2.783 soldats morts i 94 civils. 1.245 soldats ferits i més de 400 civils ferits i centenars de desapareguts. Per la part Armènia, 2.718 soldats morts i 54 civils i centenars de ferits i desapareguts[183]. La guerra ha provocat el desplaçament del 90% dels ciutadans d’Artsakh, sobretot a Armènia[184]. El mapa post-guerra i acord de pau queda així[185]:

Després de la guerra, a Armènia hi va haver violents disturbis pel què molta gent considerava una claudicació davant l’Azerbaidjan i una falta de respecte als morts en el conflicte.[186] Els manifestants van irrompre al Parlament i a la seu del Govern armeni. Van agredir al president de l’Assemblea, Ararat Mirzoián, que va haver d’ésser ingressat a l’hospital.[187]

Mentre això passava, al bàndol àzeri hi havia grans celebracions. El país va declarar el dia 10 de novembre com a Dia de la Victòria, i el 27 de setembre com el Dia dels Caiguts, per recordar els màrtirs a la guerra pel Nagorno-Karabakh.[188] El 10 de desembre de 2020 se celebrà una desfilada militar dedicada a la Guerra Pàtria, desfilada que hi participà el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, juntament amb el líder àzeri, Ilham Aliyev. La desfilada comptà amb milers de combatents i armament militar destruït i decomissat a Armènia.[189] L’Azerbaidjan inaugurà, el 2021, un parc temàtic en honor a la guerra, amb caricatures burlesques de soldats armenis i trofeus de guerra. Molt controvertit, ja que fou denunciat des d’Armènia.[190] Comentant aquest fet amb el president de la comunitat àzeri al Nagorno-Karabakh, Gulmammad Mammadov, em digué que era un museu que simbolitzava la victòria contra el feixisme armeni, i me’l comparà amb els museus que emergiren en Europa després de la victòria sobre l’Alemanya nazi.[191]

El 25 de febrer de 2021, el cap de l’Estat Major armeni, Onik Gasparian, va encapçalar una declaració militar, firmada per quaranta oficials d’alt rang més, que demanava la dimissió del govern i de Nikol Pashinian. El primer ministre va rebutjar la declaració i va qualificar-la d’intent de cop d’estat.[192] La derrota a la guerra, les grans manifestacions, i l’intent de cop d’estat, van propiciar que Pashinian convoqués eleccions parlamentàries anticipades el 20 de juny de 2021.[193] Tot i haver perdut una guerra, Pashinian segueix essent el preferit a les enquestes.[194] Els ciutadans armenis entrevistats així m’ho van corroborar també. L’única via alternativa a Pashinian és la corrupció anterior, i poca gent vol tornar a aquells temps. Una tercera via, trigarà a sortir. A mitjans de maig de 2021, l’Azerbaidjan va entrar en territori armeni pel sud, i va ocupar el llac Sev, a la província de Syunik. El juny començarà a funcionar una comissió per tractar l’assumpte.[195]                   

4. Explicació del conflicte des de la perspectiva dels observadors i de les víctimes afectades entrevistats.

En aquest apartat explicaré el conflicte des del punt de vista de les persones que he tingut el plaer d’entrevistar. M’agradaria remarcar que les respostes són des del punt de vista personal, o institucional en el cas del representant de Casa Azerbaidjan o l’Associació Armènia Ararat, i no des del punt de vista oficial, dels governs, o general, de tot el poble. Alhora, vull senyalar que he entrevistat tant persones afectades directament pel conflicte, com periodistes, analistes o representants, com en Jon Iñarritu o en Yusuf Erin, que van estar a la guerra, o la van seguir atentament.

En base a les entrevistes fetes, he identificat els següents quinze punts, convertits en pregunta. No totes són preguntes exactes que s’han fet en les entrevistes, però en base a les respostes, he identificat aquestes quinze que ens ajudaran a entendre el conflicte.

4.1. Quin és l’origen del conflicte

Si preguntem a les parts respecte l’origen del conflicte, veurem que, històricament, ens diuen coses oposades. Si anem primer al què apunten els armenis, en Hayk, politòleg armeni, em va explicar que l’origen del conflicte venia de la batalla de Manazkert, del 26 d’agost de 1071: “Aquí Armenia no tenía soberanía propia, estaba dividida entre los persas y los Bizantinos. Cuando llegan las tribus túrquicas procedentes de Asia Central, Mongolia, en la región, en un principio eran nómadas, pero se acaban asentando en la región. Cuando se asientan en la región, con el éxito militar, allí es donde empieza el conflicto, se da un conflicto entre recién llegados y autóctonos. […]El conflicto viene de cuando se abren las puertas de Anatolia y la zona se empieza a turquificar, se van mezclando dos tipos de poblaciones.[196] La religió és un punt important, ja que els armenis foren discriminats dintre de Turquia pel sol fet de pertànyer a una religió diferent.

Però el conflicte actual prové de la decisió unilateral de Stalin, d’incorporar Artsakh al Soviet d’Azerbaidjan, com a regió autònoma. Amb la proclamació d’independència d’Azerbaidjan, aquest pretenia annexionar-se el Karabakh, però Artsakh també sol·licità la independència, i aquí començà el conflicte[197]. Segons els armenis entrevistats, la regió del Nagorno-Karabakh mai havia estat poblada per ciutadans àzeris. El què em remarcaren des de la Diàspora Armènia Ararat, és que una part important prové del genocidi armeni, on els hi prengueren tot el què tenien. Un genocidi no reconegut per molts països, i això provoca que no s’indemnitzi a les víctimes ni al país, i que segueixi essent un país en inferioritat[198].  

Per la seva banda, tal com em van explicar els representants de Casa Azerbaidjan, el conflicte prové de la caiguda de l’estat soviètic, però per interès dels governants dels estats. El 1828, amb el tractat de Turkmantxai[199] entre Rússia, l’Iran i l’Azerbaidjan, es va arribar a un acord pacífic pel qual el territori passava a formar part de l’Azerbaidjan. Alhora, els armenis varen entrar a la regió, van ocupar-la, i van reclamar-la com a seva, amb l’ajuda de Rússia. Van intentar proclamar la independència, però cap país la va reconèixer[200].

 4.2. Existeix la República d’Artsakh?

Pels armenis entrevistats, la República d’Artsakh existeix. Basant-se en la definició jurídica d’estat que fa Georg Jellinek en la “Teoria general de l’estat”, que diu que un estat s’ha de basar en tres coses: territori, població i govern. Amb aquesta definició, per en Hayk i altres ciutadans armenis, la República d’Artsakh existeix. És un territori que sempre ha estat armeni[201]. En Hayk m’ho explicà amb dades: “En 1926, después de que Stalin pasase el territorio a Azerbaiyán, los armenios eran el 89,1% de los ciudadanos del Nagorno-Karabaj, y 50 años más tarde, cuando surge el conflicto, eran el 76,6%. Los dirigentes de esa época se basaban en estos datos, Azerbaiyán mermaba la población armenia.”[202]

Pel bàndol àzeri, no existeix. Segons els entrevistats, és un invent armeni per conquerir el territori i fer-lo seu. En base a això, Aliyev va apuntar que si es deixava que aquella regió fos autònoma, perillava el territori de l’Azerbaidjan. Ara, amb els territoris recuperats, si que es pot obrir aquesta via de l’autonomia[203].

4.3. Perquè Armènia no la reconeix?

Segons en Hayk, Armènia reconeix la República d’Artsakh tàcitament. Un exemple n’és que el Primer Ministre armeni vagi a la presa de possessió del Primer Ministre d’Artsakh. El reconeixement exprés no s’ha donat per no complicar les negociacions per l’estatus definitiu. Armènia però, no vol annexar-se la República d’Artsakh sinó que vol que aquesta esdevingui estat independent[204]. No ho reconeix també, tal com li va comentar l’ex ministra d’afers exteriors del país al ciutadà armeni 1, perquè no la vol reconèixer unilateralment, perquè això esdevindria en un estancament del conflicte, sinó que la reconeguin plenament amb altres països: “Entonces ellos preferían que fuese el grupo de la OSCE los que mediasen en el reconocimiento, que hubiese una aprobación del estatus de Arstaj y luego un reconocimiento pleno por todos los países. Porque de facto ya estaba reconocido por Armenia, o sea, de facto había una plena cooperación entre los gobiernos de ambos países, había una frontera delimitada, pero podían pasar los ciudadanos de Armenia, por ello, de facto ya estaba reconocido, aunque de Iure no. A título personal, si me preguntas, yo habría abogado por el reconocimiento.[205] Des de la Diàspora Armènia amb transmeteren el següent: “No la reconeix perquè a Rússia no li interessa, i podria deixar de ser una aliada fonamental per Armènia, ja que després hauria d’entrar en guerra amb l’Azerbaidjan, i per tant amb Turquia, i els Estats Units. Perquè Armènia reconegui a Artsakh, primer l’hauria d’haver reconegut Rússia, perquè en cas que Turquia ataqués directament a Armènia, Rússia la pugui protegir.[206]  

El què sí que tenen molt clar els ciutadans armenis amb els qual he pogut parlar, és que Armènia hauria d’haver reconegut la República d’Artsakh el primer o segon dia de guerra. El reconeixement, segons el ciutadà armeni 1, implicaria que en cas de guerra podria sol·licitar ajuda d’altres estats, o es podria dur a terme un referèndum per la posterior unió, si així ho desitgessin els ciutadans de la República d’Artsakh. Parlant amb Jon Iñarritu, em va expressar que Espanya també hauria de reconèixer la República d’Artsakh, ja que seria un gran pas per protegir els ciutadans i la regió, però que ho haurien de fer els més estats possibles.

4.4. Com es vivia dintre de la Unió Soviètica?

Pels ciutadans àzeris entrevistats, dintre de la Unió Soviètica les dues ètnies convivien pacíficament fins els anys noranta. Per exemple, veiem l’opinió dels representants de Casa Azerbaidjan: “somos de la misma región. Eso significa que tenemos costumbres un poco parecidas, pero cada uno tiene sus cosas claro. Pero por interés de algunos políticos, sufren los dos lados.[207]

Si fem la mateixa pregunta als ciutadans armenis, aquests apunten que les dues nacionalitats no convivien pacíficament, sinó que coexistien per la força, degut a la mà dura de la Unió Soviètica. Per exemple, un dels entrevistats diu: “Quizá para mí es por la fuerza, porque en cuanto no hubo un control por parte del gobierno soviético, empezaron los pogromos.[208] Des de la Diàspora Armènia em digueren que era l’única solució: O negar-se a entrar a la URSS, i desaparèixer, o conformar-se amb el què hi havia i acatar.[209]

4.5. Quines van ser les conseqüències de la primera guerra?

Segons en Hayk, Armènia va guanyar la primera guerra per la bona organització, a que fora en gran part una guerra muntanyosa i en una teoria que apunta a que els armenis eren més proclius a fer el servei militar dintre de l’exèrcit roig, i això feu que les elits militars armènies estiguessin més preparades que les àzeris: “La conquista armenia fue un cuadrado y aprovechando que tenían ventaja militar lo que hicieron es crear una zona de seguridad entre el Nagorno-Karabaj y la República de Armenia. Esto provocó casi medio millón de refugiados azerís.[210]

Per la seva banda, el govern de l’Azerbaidjan afirma que els anys noranta, Erevan va donar preferència a una solució del conflicte per la força i va deixar de banda la via diplomàtica. Pablo González hi veu una relació clara entre aquesta última guerra i la primera: “Tal como paso en los 90, les han expulsado de su hogar, les han privado de sus cosas, no les dejan volver, no les dejan vivir en su sitio de origen, etc. Los pocos que se han quedado o han sido asesinados, expulsados, o les han metido en prisión.[211]  

4.6. Perquè no es compliren els Principis de Madrid?

 Els Principis de Madrid no es compliren, però perquè? El bàndol àzeri entrevistat, al·lega que perquè els armenis s’havien de retirar del territori ocupat i no ho van fer, però si ho haguessin fet ells també haguessin complert la seva part de l’acord, ja que el què busca l’Azerbaidjan és la pau i que la gent de la regió pugui viure bé[212].

En Hayk em va contestar això: “Estos principios están hechos para satisfacer a ambos lados y no establecen quién tiene que dar el primer paso y cuando. Cuando intentas meter en un mismo sitio autodeterminación e integridad territorial estas dando razón a los dos y sin decir quién tiene que hacer el primer paso.També em va dir que creia que no estaven descartats per utilitzar-los contra l’Azerbaidjan[213]. Des de la Diàspora Armènia s’assegurà que si Azerbaidjan els hagués complert, Armènia també ho hagués fet.[214]

4.7. Perquè no ha actuat la comunitat internacional?

La comunitat internacional no ha actuat, gairebé, en el conflicte. Perquè? Jon Iñarritu me’n donà algunes claus: “Por varias razones, en primer lugar, Nagorno-Karabaj es un territorio muy pequeño, que no tiene riquezas naturales y por lo tanto no genera ningún interés especial en ningún estado, más allá del de aquellos que tienen un interés propio como puede ser el de Turquía para tener una conexión directa terrestre con Azerbaiyán. En ese momento todo el mundo estaba mirando a los EE. UU. debido a las elecciones, y lo que es Occidente Europeo, el Cáucaso queda muy lejos y des de Europa se ve a Rusia como el gran valedor en esa zona y no quieren meterse en jaleos con Rusia y por el contrario si se ve con preocupación, des de las cancillerías europeas, la actuación de Turquía, que se está metiendo en todos los berenjenales, pero por razón de intereses, algunos estados como Alemania o España, intentan apaciguar cuando se intenta ir contra Turquía.[215]

Yusuf Erin dona dues raons de perquè el Grup de Minsk de la OSCE no ha actuat, o no ha pogut actuar: “Molt, molt senzill. Dues raons: La primera, com he dit, és que les tres presidències del grup de Minsk també alberguen la diàspora armènia més gran. El número dos, no hi ha poder per aplicar les seves decisions. Fan una resolució, donen aquesta resolució a Armènia i Azerbaidjan, i si no volen dur-la a terme, el Grup Minsk no pot fer res. No tenen poder per aplicar decisions.[216] Dmitry Polyanskiy apunta que el treball del Grup de Minsk continua i que és molt aviat per parlar de fracàs.[217]

4.8. Existeix un odi entre les parts?

Segons els representants de Casa Azerbaidjan, els armenis tenen molt d’odi vers els àzeris: “Bueno, somos dos países, pero nosotros siempre estuvimos diciendo vamos a resolver el conflicto con paz y nada que nos dejéis en paz, que esto realmente pertenece a Azerbaiyán. Ellos van a decir otra cosa. Los armenios se juntaban y atacaban grupos de azerís, pero nuestra gente luchó hasta el final y más que todo el ejército, que hicieron todo esto posible.[218] Com em va dir el representant de la comunitat àzeri al Nagorno-Karabakh, Gulmammad Mammadov, el país va lluitar contra el feixisme armeni, no contra la societat armènia, però aquesta encobreix als feixistes. Per aquesta raó, creuen que els àzeris lluiten contra tots els armenis.

Si preguntem als armenis entrevistats, aquests tenen por. Per aquesta raó he hagut d’excloure els noms d’alguns ciutadans. L’odi ve de lluny. Com em digué el ciutadà armeni 1: “Ya es un claro ejemplo los pogromos de los años 88 a 90, de Sumgait, Kirovabad y Bakú, los azerís iban con listados preparados por el gobierno de Azerbaiyán, donde aparecían todos los domicilios de los armenios y los masacraban uno por uno. Mi familia, que son originarios de Artsaj, pero vivían en Bakú, tuvieron que escapar del pogromo de Bakú.”[219] Per aquest mateix ciutadà, no ha estat una guerra com a tal, ha estat un intent d’extermini de tota la població armènia a la regió. El ciutadà armeni 2 apuntava el mateix: “Realment, si et poses a mirar fil per randa, no ho és de genocidi. Està clar que no ho és. Però moralment jo ho veig més que clar. Si tu estàs dient que vols acabar el que van començar els teus avis, que van començar un genocidi.[220]Un exemple d’aquest odi és el que m’explicà el ciutadà armeni 1: “Ya en 2016 vimos crímenes de guerra. Los soldados de Azerbaiyán le cortaron la cabeza a un soldado armenio y jugaban al fútbol con su cabeza, subiendo videos de ello en redes sociales, y hasta la propia población civil de Azerbaiyán, se sacaba selfies con la cabeza de los soldados armenios decapitados. Cuando entraron en Talish, las tropas de Azerbaiyán capturaron a dos ancianos de origen armenio, y los torturaron, los decapitaron, y les cortaron las orejas, la nariz y la boca.”[221]

Segons en Hayk: “es tal la armenofóbia en Azerbaiyán que hace falta mínimo una generación. En Armenia también ocurre lo contrario, pero en Azerbaiyán es más grave, ya que des del estado se predica esa armenofóbia también. Aliyev reconoció en una visita a Shushi que la victoria fue posible gracias al odio de las generaciones más jóvenes.”[222]

M’agradaria mencionar les paraules del ciutadà armeni 2: “Jo a la meva mare l'he vist plorant i tot, i treballant mai diem d'on venim per por. A casa treballem de cara el públic i mai, per molt que ens preguntin, diem d'on venim. S'han vist vídeos d'àzeris o turcs atacant armenis fora del país, com també d'armenis atacant àzeris. Cal tenir el cap fred, i s'ha de ser just. Sobretot en aquesta vida s'ha de ser just i s'ha de valorar i veure quin és el punt neutre.[223]

Aquest odi també es pot veure reflectit amb el què va veure, durant la guerra, l’observador internacional Jon Iñarritu pel bàndol armeni: “Ataques muy simbólicos además como un hospital maternal, un mercado, una iglesia, una biblioteca, etc. Estos bombardeos se hicieron con proyectiles inteligentes guiados a través de satélite, sabían perfectamente donde iban. Un ejemplo fue el ataque a la Catedral de Shushi, dónde se lanzó primero un misil y pocas horas más tarde entró otro mísil por el mismo agujero que entró el primero.[224]

Preguntant al periodista Pablo González respecte si ha estat un intent de genocidi sobre la població armènia, relacionat amb l’odi, em va respondre: “No ha sido un intento de genocidio, por lo menos por ahora, ya que no han capturado demasiada población civil. Ha sido un conflicto duro, pero no como en los años 90. Ha habido bombardeos y ataques en la misma zona, pero ha sido más controlados, precisos, y menos indiscriminados. Seguramente si la guerra se hubiera extendido más, habría sido igual de dura que la anterior. Ya que hubiera provocado muchísimos refugiados y si la gente se hubiera quedado ahí habría habido violaciones de Derechos Humanos mucho más importantes que las que ha habido hasta ahora, pero esta vez solo contra los armenios, que eran los que estaban allí.[225]

 4.9. Hi va haver presència de mercenaris siris?

Una de les grans controvèrsies que hi va haver durant la guerra, era l’ús de mercenaris pels dos bàndols, però sobretot de mercenaris siris pel bàndol àzeri. Preguntant als armenis em deien que estaven convençuts que havien hagut mercenaris ajudant a l’Azerbaidjan. Fins i tot combatents turcs, ja que comparteixen una mateixa finalitat els dos països, em digué el ciutadà armeni 2.[226] Segons el ciutadà armeni 1: “Había mercenarios sirios. El presidente de Francia, el presidente de Rusia, los servicios secretos de Estados Unidos han confirmado que eran básicamente mercenarios sirios pagados por Azerbaiyán y por Turquía, y que se les enviaba a través del territorio de Turquía. Se les daba entrenamiento en Turquía, posteriormente se les enviaba a Azerbaiyán y de Azerbaiyán entraban en la República de Artsaj.[227]

Per altra banda, si ho preguntem als àzeris, ells deien que també s’havia acusat a Armènia de fer servir mercenaris kurds. Segons els representants de Casa Azerbaidjan: “Para nosotros no hay razón lógica para usar mercenarios, porque tenemos un ejército fuerte. Tenemos 2 o 3 veces más de gente en el ejército que ellos, más o menos. No fue necesario, porque tenemos suficientes armas y equipo militar para hacerlo solo nosotros.[228] Yusuf Erin em digué el següent: “He escoltat molt aquest rumor, que Turquia va proporcionar mercenaris siris a l’Azerbaidjan. Tinc molts amics periodistes que van anar a l’Azerbaidjan durant aquest període. Els vaig preguntar a tots, si hi havia mercenaris sirians? I cada periodista amb qui parlava, la seva resposta era: no hi vaig veure cap sirià. I la gent amb qui he parlat també ha estat a Síria. Per tant, han estat a Síria i han estat a l’Azerbaidjan i no hi han vist mercenaris siris. No he vist cap prova concreta de la presència de mercenaris sirians. I francament, no crec que l’exèrcit d’Azerbaidjan necessiti mercenaris siris per derrotar Armènia, ja és un exèrcit superior.”[229]

Parlant amb els periodistes, l’Adrià Rocha em digué: “Jo no els vaig veure però tot apunta a que sí, estic convençut. Molts mitjans han parlat amb gent que els va veure.[230] L’André em digué que ell, tot i cobrir la guerra pel bàndol àzeri, no va veure mercenaris, però em remarcà que als periodistes només els deixaven anar al nord de la regió, tenien prohibit cobrir la guerra pel sud, i és on podrien haver-n’hi hagut, apuntà.[231] 

4.10. Quin ha estat el paper de Rússia?

El paper de Rússia ha estat fonamental per posar pau a la regió, on hi ha enviat més de 2000 peacekeepers per garantir l’estabilitat. Segons Dmitry Polyanskiy: “Rússia té bones relacions amb els dos estats per raons històriques. Ens ambdós països el rus està molt estès i hi ha grans diàspores dels dos països a Rússia.”[232]  

Des de Casa Azerbaidjan em digueren que, tot i l’acord entre Rússia i Armènia, Rússia no va intervenir perquè considera el Karabakh i els territoris ocupats com a part de l’Azerbaidjan: “Si Azerbaiyán hubiese atacado Armenia, Rusia se hubiera metido en la guerra, pero como no pasó, Rusia se quedó fuera. Podríamos haber atacado Armenia también, ellos atacaron nuestras ciudades, ciudades que estaban fuera de conflicto. Ellos bombardearon y mataron gente, niños otra vez, como les gusta hacer. Nosotros no podíamos hacer esto, no nos podíamos arriesgar sabiendo que tenían este acuerdo.També van apuntar que Rússia sempre hi era, no era mai només un conflicte entre l’Armènia i l’Azerbaidjan.[233]

Per la banda armènia, hi ha més disparitat d’opinions. Pel ciutadà armeni 2 per exemple, el paper de Rússia ha estat molt tou i no se’n fia com a aliat. Creu que Putin farà el què vulgui, i que no en treu massa res d’ajudar a Armènia.[234] Tant el ciutadà armeni 1 com en Hayk, creuen que no hi més remei. Alhora, els dos creuen que és l’únic estat que és capaç, i ho ha fet, de posar un tanc per defensar Armènia. Per en Hyak, és l’única esperança, i així m’ho explicà: “Me fío porque más que nada no hay otra esperanza. Estás en una amenaza existencial, y el único capaz de meter un tanque por ti es Rusia. Armenia tiene suerte de ser el jardín trasero de Rusia y a esta le convine la estabilidad en la región. En el momento que haya elementos subversivos rusos, el Cáucaso vuelve a explotar. En términos de Realpolitik Rusia no se puede permitir un Cáucaso desestabilizado. Armenia y Rusia tienen una reciprocidad mutua, más por parte de Armenia que es como el sensor para evitar que ataquen a Rusia. El tema de armamento al fin y al cabo es un negocio y si las armas azerís son rusas mejor, porqué al menos conoces de primera mano lo que tiene el enemigo.[235] Des de la Diàspora Armènia veuen a Rússia com la vencedora, i creuen que el país donarà passaports russos als ciutadans del Karabakh.[236]                                              

Per Pablo González, Rússia va ajudar amb equip militar a Armènia, ja que ell veia com els avions militars russos no paraven de volar cap a Armènia.[237]  

4.11. Quin paper tindran els Peacekeepers?

Els representants de Casa Azerbaidjan, tenen molt clar que aquests són poc confiables. Han de protegir-se ells mateixos i evitar que torni a passar una altre vegada la guerra. Pel què fa a una possible retirada d’aquí cinc anys i una escalada del conflicte em varen dir: “La posición de nuestro gobierno es que no va a haber más hostilidades por el Nagorno-Karabaj. Para nosotros la guerra se ha terminado, pero en un futuro no se sabe, la región del Cáucaso es muy complicada. Pero si vuelve otra vez la guerra, nosotros no estamos preocupados, porqué tenemos buen ejército, mucho dinero para comprar armamento, etc. Estuvimos convencidos antes, pero ahora después de la guerra, aún lo estamos más.[238]

Alguns ciutadans armenis, com hem vist abans, és la única esperança que els hi queda, tal com em digué el ciutadà armeni 1: “Rusia la tendríamos que ver como un aliado que nos ayuda en un momento dado, pero tenemos que confiar solamente en nuestras fuerzas armadas (de la República de Armenia y de la República de Artsaj).[239] El periodista Pablo González em digué el següent: “El número de tropas rusas será más importante, se hablaba qué tenían un par o tres grupos de batallones, ahora seguramente se doblará este número, y en la propia Artsaj se hablaba de dos mil tropas de paz, pero cuando estuve yo en enero se veía clarísimo que la cantidad era mucho mayor, sobre los 5 o 6 mil efectivos.[240]

Pel representant rus a les Nacions Unides, el senyor Dmitry Polyanskiy, creu que els peacekeepers poden mantenir l’estabilitat de la regió, almenys durant cinc anys, tot i que és d’hora per saber si ambdós estats voldran renovar la seva presència.[241]  

4.12. Quin paper ha tingut Turquia en el conflicte?

L’analista turc, Yusuf Erin, em va dir que la relació entre Turquia i l’Azerbaidjan era molt bona, una nació dos estats. La relació entre Turquia i Armènia, m’apuntà, era més complicada, i amb molts problemes actualment. Però des de Turquia es vol implementar el mecanisme 5+1 (Rússia, Geòrgia, Turquia, Azerbaidjan, Iran i Armènia) per posar pau i estabilitat a la regió.[242] Des del punt de vista armeni, tots coincideixen en què Turquia fou un estat clau durant la guerra. “Para mí ha sido una guerra contra Turquía. De hecho, Erdogan ahora está diciendo que va a ir a visitar Shushi. Entonces, claramente ya te están diciendo quién ha empezado esta guerra.[243] Des de la posició dels ciutadans àzeris entrevistats, i del govern del país, Turquia va donar suport a l’Azerbaidjan, però no va entrar a la guerra. El fet de que siguem una nació en dos estats, ens ajuda molt, em digueren des de Casa Azerbaidjan. També m’aclariren que: “Si Rusia hubiera ayudado, des de un primer momento a Armenia, nosotros podíamos haber llamado a Turquía para que nos ayudase también. Por eso Rusia no hizo nada y Turquía tampoco. Y por eso la guerra fue un cara a cara entre Azerbaiyán y Armenia, que duró 44 días.[244] 

Preguntant a Jon Iñarritu el què va dir Pashinian al seu moment, que si Turquia no hagués entrat a la guerra aquesta no s’hagués donat, em va respondre que no n’estava segur, però que segurament si Pashinian no hagués estat al càrrec o no s’hagués portat tan malament amb els russos, potser tampoc s’hagués donat.[245] Preguntant al periodista Adrià Rocha el mateix que al Jon, aquest em digué: “No ho sé. El que sí que sé que et puc dir és que al juliol de l'any passat, tres mesos abans que la guerra comencés, a Istanbul van començar a venir membres del Govern àzeri. Jo de fet em vaig reunir amb un d'ells. Llavors al juliol comencen a firmar pactes entre ells, entre els quals hi ha la venda d'armament sobretot els drons. I al setembre comença la guerra.[246] El periodista André m’apuntà que: “Després d'aquesta guerra, Turquia té molta més influència que abans sobre l’Azerbaidjan. Era obvi que Turquia donava suport a Azerbaidjan en aquesta guerra. Venien armes i molts més arsenals militars.[247] Yusuf Erin em digué que la intenció de Turquia era la unió de tots els països turquics (Uzbekistan, Turkmenistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan, Azerbaidjan i Turquia), i obrir el corredor que uneix Turquia amb l’Azerbaidjan (Nakhtxivan).[248]      

4.13. Quin ha estat el vencedor?

Els entrevistats del bàndol àzeri tenen clar que ells son els guanyadors, ja que han pogut retornar molts pobles i ciutats al país. Des de Casa Azerbaidjan també tenen molt clar que Aliyev ha guanyat molta reputació i la confiança de tot el poble àzeri. Però també saben que Rússia n’ha tret un bon pessic: “En esta región no puedes ganar nada sin Rusia. Nuestra prioridad fue recuperar nuestro territorio, y eso hicimos. Pero ahora tenemos a dos mil peacekeepers rusos en la región.[249]

Pel què fa als entrevistats del bàndol armeni, saben que ells son els grans derrotats, però no només l’Azerbaidjan i Turquia han guanyat, sinó que Rússia ha entrat a la regió, cosa que no va poder fer a la primera guerra. Interessant la reflexió que fa el ciutadà armeni 1: “Yo creo que una guerra no la gana nadie. Si me preguntas a nivel personal, al final los soldados azerís que envían tienen madres, tienen familia y por muchos crímenes de guerra que cometan, no dejan de ser personas. Pero por desgracia, son gente que les han lavado el cerebro, a fin de que exterminen a cualquier persona de origen armenio.[250]

Per Jon Iñarritu hi ha tres vencedors: “Hay tres grandes vencedores: por un lado, está Azerbaiyán que ha conseguido recuperar varias de esas tierras, pero con un alto coste también de víctimas propias, pero esto para el discurso nacionalista a Aliyev le viene bien. Y luego hay dos actores que no tenían presencia o casi no tenían en la zona y ahora la van a tener por mucho largo tiempo que son Rusia y Turquía. Rusia sí que tenía un acuerdo militar con Armenia, pero no entraba Artsaj y hoy en día están desplegados dentro del Nagorno-Karabaj como una fuerza de intermediación, peacekeepers, y luego Turquía que en teoría no tenía presencia en la zona y ahora también es parte del equipo que está supervisando la zona por parte azerí. El gran perdedor es el pueblo armenio y el Estado de Armenia.[251]

Per Pablo González, Turquia ha guanyat al camp de batalla però no en diplomàcia, i Rússia al revés: “Turquía ha hecho una apuesta fuerte, ha llevado sus tropas allí, su armamento y ha vendido muy bien los drones Bayraktar. Turquía ha vuelto al Cáucaso sur, región en la que no estaba de manera oficial desde hacía más de 150 años. Pero por otro lado ya estaba dentro de Azerbaiyán, quizás ahora lo estará más, pero no ha sido tampoco una gran victoria. Porque en el Karabaj mismo no han podido desplegar más que pocas personas en el centro de coordinación con los rusos. Mientras que Rusia, sin haber estado al campo de batalla, ha conseguido consolidar sus posiciones aún más en Armenia, ahora Rusia es un indiscutible para Armenia totalmente, y a la vez ha vuelto y ampliado su presencia militar en el Cáucaso sur.[252]

L’André, ja no només parla de guanyadors, que està d’acord amb l’anteriorment exposat, sinó que no veu clar el què pugui passar a la regió en un futur. Veu que els russos son una garantia pels ciutadans armenis a la regió, però vist com va acabar l’anterior conflicte, amb els russos no entrant fins a l’última hora, creu que pot ser que els àzeris acabin la feina ja començada quan els russos estiguin dèbils a la regió.[253]

Per Dmitry Polyanskiy, i per Rússia, que els seus veïns visquin en pau és sempre un èxit.[254]

4.14. Podran retornar a casa els exiliats?

Centenars de milers d’exiliats va deixar aquesta última guerra, i tot i que Aliyev hagi promès que podrien tornar, i que no faria diferències entre ciutadans, i que els ciutadans àzeris entrevistats m’hagin confirmat que no tenen problemes en conviure amb els armenis, ja que són un país multicultural[255], els armenis entrevistats no ho veuen gens clar. Saben que no poden viure dintre del territori ocupat del Nagorno-Karabakh, però sí que retornaran a la capital per exemple. Tal com em va dir el ciutadà armeni 1: “La gente de Artsaj no se quiere ir de allí, es nuestra tierra, nuestro hogar”.[256]

Preguntant a l’Adrià Rocha respecte el què va afirmar Aliyev, que els exiliats podrien tornar sense problemes al Karabakh, m’apuntà: Evident que no. Això ho diu quan parla en anglès de cara al públic estranger. Quan parlen àzeri pels mitjans Azerbaidjan diu que, ell en un principi prometia autonomia per Karabakh. Ara després de la guerra l'autonomia que se la mengin i hem derrotat, ell parlava dels gossos armenis ja estan fora del país i ja no tornaran mai més, i que hem guanyat. Vull dir ells distingeixen dos públics: la premsa estrangera i la premsa local, la població local.[257] 

4.15. Hi haurà pau?

Els ciutadans armenis entrevistats no veuen pau, tot i voler-la. Coincideixen en què l’armenofòbia és tal, que costarà molts anys esborrar-la en el canvi de mentalitat. El primer pas, segons ells, és que Aliyev abandoni el poder. El ciutadà armeni 1 anà més lluny: “¿A corto plazo? O sea, no puede haber paz cuando hay una injusticia tan clara. No la puede haber. O sea, cómo va a haber paz, cuando de repente han lanzado una guerra en plena pandemia, conscientemente, que ha coincidido con las elecciones americanas para que no haya además ningún tipo de publicidad. De hecho, con periodistas que yo contacté para llevármelos a Artsaj, me decían que no podían cubrir la guerra porque tenían que cubrir las elecciones en Estados Unidos. Que han exterminado a toda la población en los territorios invadidos, que han torturado a la población que ha caído en su poder, que siguen diciendo que los armenios no son humanos y que hay que exterminarlos y que son declaraciones que sigue haciendo el presidente Azerbaiyán. No veo una paz, o sea, no veo una paz clara. Y para que haya paz tiene que haber una justicia. Y la justicia, desde luego, no es lo que hay ahora. Ahora lo que veo es una población que ha sido expulsada de sus hogares, que ha sido exterminada por su origen étnico y sus creencias religiosas.[258]

Des del bàndol àzeri, els entrevistats volen i veuen la pau, també perquè n’han sortit vencedors. Però la veuen a mig termini, mínim uns 10 anys. També em digueren, des de Casa Azerbaidjan, el següent: “Pero, por otro lado, hay muchas familias que perdieron a sus hijos, padres, abuelos, seres queridos en las dos grandes guerras, y es muy complicado que esas familias les hables de paz o la busquen. Pero al final la paz es la única solución.[259] Per Jon Iñarritu: Obviamente creo que hay que buscar una solución vía el diálogo en el conflicto, es que no cabe otro. Ningún conflicto armado va a acabar con una victoria militar. La rabia y el odio que ha generado este ataque contra Artsaj, por parte de Azerbaiyán, no lo van a olvidar esas generaciones que vengan que buscaran la revancha. Estamos hablando de un conflicto de raíces históricas, los armenios aún tienen muy presente el genocidio, y el ánimo de revancha está ahí, y puede explotar en cualquier momento. Por lo tanto, para que no explote y así evitar otros conflictos, hay que buscar una solución definitiva y esa solución viene vía el diálogo y la negociación y que todas las partes se sientan vencedoras. Un acuerdo de sentido común, dónde Azerbaiyán pueda recuperar territorios tapón que estaban bajo control de Artsaj y donde los ciudadanos de esa República puedan decidir su futuro.[260]

Pablo González no hi veu una solució a curt termini: No le veo solución de momento, creo que se va a congelar hasta cierto punto en el sentido que no va a haber grandes movimientos mientras estén los rusos ahí. Dudo mucho que los rusos se vayan a ir, así como así. Hace unos días la República de Artsaj declaro idioma cooficial el ruso, veremos si los rusos se empiezan a repartir pasaportes entre los habitantes locales y si eso se empieza a hacer, los habitantes locales cogerán los pasaportes con mucho gusto, y una vez que haya población rusa ahí, aunque sea de 10.000 personas solo, Rusia va a decir que por razones de seguridad no puede abandonar a sus ciudadanos y de allí no la mueve nadie. Con lo cual eso se puede convertir en una Abjasia o una Osetia, sin ser reconocido, pero de hecho un protectorado ruso y que siempre estará bajo el chantaje de si hacéis algo os corto el corredor que tenéis con Turquía.[261]

Sobre una teòrica pau, vaig preguntar a Yusuf Erin. Des del seu punt de vista, té clar que l’Azerbaidjan no reactivarà el conflicte, però que Armènia ho podria fer, tot i que no li sortiria a compte perquè perdria més terres. Si es reactiva el conflicte, té molt clar que Turquia seguirà donant suport a l’Azerbaidjan.[262]

5. Conclusions

La principal pregunta del meu treball de recerca, la pregunta sobre la qual s’ha basat tota la meva investigació, ha estat la de quin és l’origen del conflicte. Si és un conflicte d’origen ètnic, nacionalista o religiós. Tal com he pogut observar, tant per la recerca feta com per les entrevistes realitzades, el conflicte és d’una teòrica general, barreja els tres components. L’ètnia és molt diferenciada, i això propicia xocs constants. Mentre que els àzeris són turquics, els armenis son un grup ètnic oposat totalment. Poden tenir alguna costum semblant, com va dir el representant de Casa Azerbaidjan, degut a que son de la mateixa regió, però és mínim. Dintre aquest hi ha el component religiós. Que els armenis siguin cristians, majoritàriament ortodoxes, i els àzeris musulmans, majoritàriament xiïtes, provoca que s’enfrontin per aquesta qüestió també. Aquestes dues qüestions proveeix d’aliats, sobretot, a l’Azerbaidjan. Armènia, degut a la seva mala gestió política actual, li és més difícil.

Però el tema clau és el nacionalisme, dos pobles enfrontats per una terra, el Nagorno-Karabakh. Una terra històricament armènia, però que des de fa un segle, la Unió Soviètica va atorgar a l’Azerbaidjan. Dues grans guerres i diverses escaramusses durant trenta anys, només han fet que acabi perjudicant a la població civil, mentre els seus governants guanyaven o perdien reputació, res més. Després de poder parlar amb població civil directament afectada pel conflicte, veig clar que la majoria de civils d’ambdós bàndols volen la pau. Per arribar a aquesta pau, cal però, erradicar l’armenofòbia que és present a l’Azerbaidjan, i l’àzerifòbia que és present a Armènia, en menys mesura però. Ara mateix una pau és molt complicada, ja que la guerra és molt present, i aquesta vegada l’ha combatuda la gent més jove de cada país. El conflicte està estancat, mentre la població civil dels dos bàndols segueix patint-ne les conseqüències.

La comunitat internacional es mostra mostra molt consternada (“deeply concerned”, com repeteixen els mitjans internacionals), però no actua, com si que fa en altres països on la situació és molt menys greu com pot ser Bielorússia o Rússia. Turquia i Rússia sembla que ho utilitzin com a camp de proves, ja que cadascun controla un país, i Espanya vent armament a Turquia, que directament acaba en mans àzeris per seguir fomentant la guerra.  

 

6. Bibliografia i documentació

1.     Normativa estatal.- Constitucions:

-        Constitució Política d’Armènia [Const]. 5 de juliol de 1995, amb les esmenes del 2005 (Armènia).

-        Constitució Política d’Azerbaidjan [Const].  12 de novembre de 1995 amb les esmenes del 2016 (Azerbaidjan).

-        Constitució Política de la República d’Atsakh [Const]. 3 de novembre de 2006 (República d’Artsakh).

2.     Textos internacionals

a.     ONU:

i.                 Consell de Seguretat

-        UN Security Council. (1993, abril). RESOLUTION 822 (1993). https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#822

-        UN Security Council. (1993b, julio). RESOLUTION 853 (1993). https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#853

-        UN Security Council. (1993c, octubre). RESOLUTION 874 (1993). https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#853

-        UN Security Council. (1993d, noviembre). RESOLUTION 884 (1993). https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#853

ii.               Assemblea General

-        Organización Naciones Unidas. (1948, diciembre). Declaración Universal de Derechos Humanos. https://www.ohchr.org/EN/UDHR/Documents/UDHR_Translations/spn.pdf

-        Asamblea General de las Naciones Unidas. (2008, 14 marzo). La situación en los territorios ocupados de Azerbaiyán [Comunicado de prensa]. https://www.un.org/en/ga/search/view_doc.asp?symbol=A/RES/62/243&Lang=S

-        Asamblea General Consejo de Seguridad de la ONU. (2018b, diciembre 4). Carta de fecha 4 de diciembre de 2018 dirigida al Secretario General por el Representante Permanente de Armenia ante las Naciones Unidas [Comunicado de prensa]. https://www.un.org/securitycouncil/es/content/statements-made-president-security-council-2018

b.     Consell d’Europa

-        Council of Europe. (2005). The conflict over the Nagorno-Karabakh region dealt with by the OSCE Minsk Conference (Resolution 1416). https://assembly.coe.int/nw/xml/XRef/Xref-XML2HTML-en.asp?fileid=17289&lang=en

-        Consejo de la Unión Europea. (2020, 19 noviembre). Nagorno Karabaj: Declaración del Alto Representante, en nombre de la Unión Europea [Comunicado de prensa]. https://www.consilium.europa.eu/es/press/press-releases/2020/11/19/nagorno-karabakh-declaration-by-the-high-representative-on-behalf-of-the-european-union/

c.      Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa

-        Statement by the OSCE Minsk Group Co-Chair countries. (2009). OSCE.

-        Organization for Security and Co-operation in Europe. (2011, 24 marzo). Executive Summary [Comunicado de prensa]. https://www.osce.org/files/f/documents/7/d/76209.pdf

-        Joint Statement by Heads of Delegation of the OSCE Minsk Group Co-Chair Countries and the Foreign Ministers of Azerbaijan and Armenia. (2013). OSCE.

-        Joint statement on the Nagorno-Karabakh Conflict, by the Presidents of the OSCE Minsk Group Co-Chair Countries. (2013). OSCE.

-        Organización para la Seguridad y la Cooperación en Europa. Foro de Cooperación en materia de Seguridad. (2020, 4 noviembre). Diario de la 959a Sesión plenaria del Foro de Cooperación en materia de Seguridad [Comunicado de prensa]. https://www.osce.org/files/f/documents/b/a/475145.pdf

-        Organización para la Seguridad y la Cooperación en Europa. Foro de Cooperación en materia de Seguridad. (2020, 12 noviembre). Diario de la 1289a Sesión plenaria del Consejo Permanente [Comunicado de prensa]. https://www.osce.org/files/f/documents/d/7/472734.pdf

d.     Kremlin

-        CCCP. (1990, abril). Law on Secession from the USSR. http://soviethistory.msu.edu/1991-2/shevarnadze-resigns/shevarnadze-resigns-texts/law-on-secession-from-the-ussr/

-        Bishkek Protocol. (1994, mayo). https://peacemaker.un.org/armeniaazerbaijan-bishkekprotocol94

-        Заявление Президента Азербайджанской Республики, Премьер-министра Республики Армения и Президента Российской Федерации. (2020, 10 noviembre). [Comunicado de prensa]. http://kremlin.ru/events/president/news/64384

e.      CICR

-        International Committee of the Red Cross. (2020, diciembre). Nagorno-Karabakh conflict: Operational Update December 2020. https://www.icrc.org/en/document/nagorno-karabakh-conflict-operational-update-december-2020

3.     Bibliografia

a.     Monografies

-        Zurcher, C. (2009). The Post-Soviet Wars: Rebellion, Ethnic Conflict, and Nationhood in the Caucasus. New York University Press.

-        Waal, T. D. (2013). Black Garden: Armenia and Azerbaijan Through Peace and War, 10th Year Anniversary Edition, Revised and Updated (10th Anniversary, Revised, Updated ed.). New York University Press.

b.     Revistes i articles:

-        Frezza, J. (2020, 15 octubre). Armenia y azerbaiyán: una guerra entre los ecos del genocidio. Revista Bordes. https://revistabordes.unpaz.edu.ar/armenia-y-azerbaiyan-una-guerra-entre-los-ecos-del-genocidio/

-        La Vanguardia. (2009). Dossier La Vanguardia (N.o 30). Los conflictos del Cáucaso.

-        SETIÉN, Sara. Conflicto de Nagorno Karabaj 2020: ¿Nos encontramos ante la solución definitiva? Documento de Opinión IEEE 154/2020. http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2020/DIEEEO154_2020SARSET_Nagorno.pdf

-        Ministerio de Exteriores del Gobierno de España. (2017, diciembre). Armenia Ficha País. http://www.exteriores.gob.es/Documents/FichasPais/armenia_FICHA%20PAIS.pdf

-        Gobierno de Euskadi. (2015). Armenia Ficha País. https://www.euskadi.eus/contenidos/informacion/ae_fichaspais/es_def/adjuntos/ARMENIA.pdf

-        Ministerio de Exteriores del Gobierno de España. (2020, julio). Azerbaiyán ficha país. http://www.exteriores.gob.es/Documents/FichasPais/AZERBAIYAN_FICHA%20PAIS.pdf

-        Ministeri de la presidència de l’Azerbaidjan. (2020). Armenia-Azerbaijan Nagorno-Karabakh conflict. https://en.president.az/azerbaijan/karabakh

-        Pashinyan and Aliyev Debate in Munich: “Nagorno Karabakh Has Never Been Part of Independent Azerbaijan”. (2020, febrero). Massispost. https://massispost.com/2020/02/pashinyan-and-aliyev-debate-in-munich-nagorno-karabakh-has-never-been-part-of-independent-azerbaijan/

-        Nagorno Karabaj en el punto de mira de Rusia. (2020, septiembre). CISDE Observatorio. https://observatorio.cisde.es/actualidad/nagorno-karabaj-en-el-punto-de-mira-de-rusia/

-        Turkey has done little in the Caucasus since Karabakh conflict - analyst. (2021, 10 marzo). Ahval. https://ahvalnews-com.cdn.ampproject.org/c/s/ahvalnews.com/turkey-caucasus/turkey-has-done-little-caucasus-karabakh-conflict-analyst?amp

-        Hauer, N. (2021, 11 marzo). Turkey’s diplomatic struggles in the Caucasus. Asia Times. https://asiatimes.com/2021/03/turkeys-diplomatic-struggles-in-the-caucasus/

-        Ministro de Exteriores turco: solución para disputa del Alto Karabaj es que Armenia se retire de la zona. (2020, 29 septiembre). Agencia Anadolu. https://www.aa.com.tr/es/mundo/ministro-de-exteriores-turco-soluci%C3%B3n-para-disputa-del-alto-karabaj-es-que-armenia-se-retire-de-la-zona/1990022#

-        Armenia-Azerbaijan Nagorno-Karabakh conflict. (2020). https://genprosecutor.gov.az/storage/pages/W5eaekLAw7YcX9iXhLadW7cD2q0JmlAPxL0gU9ZC.pdf

-        Mourenza, A. (2018, 20 diciembre). Un país que no aparece en los mapas. Revista5W. https://www.revista5w.com/temas/conflictos/un-pais-que-no-aparece-en-los-mapas-7809

-        Nagorno Karabaj, una patria sin Estado. (2020, 22 octubre). Revista 5W. https://www.revista5w.com/temas/conflictos/nagorno-karabaj-una-patria-sin-estado-8261

-        Mourenza, A. (2020, 28 noviembre). Azerbaiyán y Armenia vuelven a las armas por el Nagorno-Karabaj. Revista 5W. https://www.revista5w.com/temas/conflictos/azerbaiyan-y-armenia-vuelven-a-las-armas-por-el-nagorno-karabaj-8249

-        García, J. (2018, 22 abril). Invierno en el Cáucaso sur: dos miradas congeladas sobre Nagorno Karabaj. El Orden Mundial - EOM. https://elordenmundial.com/invierno-en-el-caucaso-sur-dos-miradas-congeladas-sobre-nagorno-karabaj/

-        Arancón, F. (2018, 21 abril). El Cáucaso, un hervidero sin solución a la vista. El Orden Mundial - EOM. https://elordenmundial.com/el-caucaso-hervidero-sin-solucion-la-vista/

-        Mundial, E. O. (2020, 24 noviembre). ¿Qué es el Alto Karabaj y por qué se lo disputan Armenia y Azerbaiyán? El Orden Mundial - EOM. https://elordenmundial.com/que-es-el-alto-karabaj-y-por-que-se-la-disputan-armenia-y-azerbaiyan/

-        Salamanca, A. (2018, 22 abril). Azerbaiyán, el negocio familiar. El Orden Mundial - EOM. https://elordenmundial.com/azerbaiyan-el-negocio-familiar/

-        Las últimas horas de la guerra en Nagorno Karabaj. (2020, 3 diciembre). Revista 5W. https://www.revista5w.com/temas/conflictos/mi-ciudad-mi-tumba-21692

-        Canorea, A. L. (2020, 15 diciembre). Karmirshalyan, Embajador de Armenia en España: «Quiero pedir a España que no venda armamento a Turquía». Descifrando la Guerra. https://www.descifrandolaguerra.es/karmishalyan-embajador-de-armenia-en-espana-quiero-pedir-espana-no-venda-armamento-turquia/

-        Canorea, A. L. (2020a, octubre 26). Maharramov, Embajador de Azerbaiyán en España: «Esperamos que España intente frenar las sanciones contra Turquía». Descifrando la Guerra. https://www.descifrandolaguerra.es/maharramov-embajador-de-azerbaiyan-en-espana-esperamos-que-espana-intente-frenar-las-sanciones-contra-turquia/

-        Solé Codina, J. (2020, 7 diciembre). Turquía, la gran beneficiada en el conflicto Nagorno-Karabaj. POLITEIA. https://politeuma.weebly.com/relaciones-internacionales/turquia-la-gran-beneficiada-en-el-conflicto-nagorno-karabaj

-        Baños Bajo, P. (2008, 17 agosto). La contienda que buscaban. ABC. https://geoestratego.com/DOCS/La_contienda_que_buscaban.pdf

-        Rusia en el Alto Karabaj: los acuerdos de paz – Artículo30. (2020, 10 agosto). Articulo30. https://articulo30.org/politica-defensa/rusia-alto-karabaj-acuerdos-de-paz-isabel-renedo-jose-miguel-roman-artinano/

-        Torres, R. (2012). Nagorno-Karabagh: historia y perspectivas del conflicto. Consejo Argentino para las Relaciones Internacionales. http://www.cari.org.ar/pdf/argentina_azerbaiyan3.pdf

-        Alesso, N. M. (2019). Post Guerra Fría inconclusa: el caso del Nagorno Karabaj El conflicto armenio-azerí y posición e intereses de Rusia, Turquía e Irán en la región. Cuadernos de Política Exterior Argentina (Nueva Época). https://dialnet.unirioja.es

-        (Text), A. G. C. C. A. S. I. (2020, 23 abril). El genocidi armeni. Sàpiens. https://www.sapiens.cat/historia-casa/el-genocidi-armeni_15330_102.html

-        Mallarino, P. L. (2018). La Comunidad Internacional y la Intervención Humanitaria en el Genocidio Armenio. PONTIFICIA UNIVERSIDAD JAVERIANA.

-        Torres, R. (2012). Nagorno-Karabagh: historia y perspectivas del conflicto. Consejo Argentino para las Relaciones Internacionales, 1–8.

c.      Pel·lícules i documentals:

-        Guédiguian R. (director). (2015). Una historia de locos (cinta cinematográfica). França. Agat Films.

-        Documentales de RT. (director). (2020). Nagorno Karabaj: Un pueblo ante la guerra (Documental). España. RT. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=XWag9OfKcSM

-        Miguel Ángel Nieto (director). (2017). La sombra de Ararat (Documental). España.

 

d.     Papers de recerca:

-        Broers, L. (2016, julio). The Nagorny Karabakh Conflict: Defaulting to War. https://www.chathamhouse.org/sites/default/files/publications/research/NK%20paper%2024082016%20WEB.pdf

-        Rudnik, A. (2016, mayo). Frozen Conflict in Nagorno-Karabakh: why escalated in April 2016? Stockholm University. https://www.researchgate.net/publication/303664385_Frozen_Conflict_in_Nagorno-Karabakh_why_escalated_in_April_2016

-        CIDOB - La persistente fragilidad del Cáucaso: la “crisis de abril” de Nagorno-Karabaj. (2016, noviembre). CIDOB. https://www.cidob.org/publicaciones/serie_de_publicacion/notes_internacionals/n1_162/la_persistente_fragilidad_del_caucaso_la_crisis_de_abril_de_nagorno_karabaj

-        Avakian, S. (2017). Nagorno Karabaj Aspectos Legales. http://karabakhfacts.com/wp-content/uploads/2015/01/Legal-Aspects_Nagorno-Karabagh_es_2017.pdf

-        Paturyan Yevgenya, J. (2015, diciembre). The 2015 Referendum in Armenia. https://www.researchgate.net/publication/317505013_The_2015_Referendum_in_Armenia

-        Warsaw Institute. (2021, 16 marzo). Nagorno-Karabakh as Part of Geopolitical Rivalry. Warsaw Institute. https://warsawinstitute.org/nagorno-karabakh-part-geopolitical-rivalry/

 

 

e.      Entrevistes:

-        Pablo González, periodista a Naiz. Ha cobert tota la guerra des de la part armènia. (29 de març de 2021, via Skype).

-        Adrià Rocha, corresponsal del Periodico i France24 a Istanbul. Ha estat rodant un documental a la zona recuperada per l’Azerbaidjan just després de la guerra. (1 d’abril de 2021, via Skype).

-        Yusuf Erim, analista i expert en política exterior turca. (31 de març de 2021, via Skype).

-        Jon Iñarritu, Diputat d’EH Bildu a les Corts Generals. Es va desplaçar com a observador internacional a Artsakh durant la guerra. (30 de març de 2021, via Skype).  

-        Gulmammad Mammadov, vicepresident de la comunitat àzeri al Nagorno-Karabakh. (1 d’abril de 2021, via Skype).  

-        Una representant de l’Associació Armènia Ararat a Catalunya. (6 d’abril de 2021, Barcelona).

-        Dmitry Polyanskiy, Primer representant permanent adjunt per la Federació Russa a les Nacions Unides. (1 de juliol de 2021, via correu electrònic).  

-        Ciutadà armeni a Catalunya. (Ciutadà armeni 2) (8 d’abril de 2021, via Skype).   

-        Hayk, politòleg i internacionalista armeni. (28 de març de 2021, via Skype).  

-        Un ciutadà armeni, del Nagorno-Karabakh, que va acompanyar a Jon Iñarritu a la guerra. (Ciutadà armeni 1) (7 d’abril de 2021, Barcelona)

-        Representants de la comunitat àzeri a Catalunya. (7 d’abril de 2021, Casa Azerbaidjan, Barcelona)

-        André Widmer, periodista que va cobrir el bàndol àzeri durant la guerra. (1 d’abril de 2021, via Skype).               



[1] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Armenia

[2] Informació extreta de: Ficha país.

[3] Informació extreta de: https://datosmacro.expansion.com/paro-epa/armenia

[4] Informació extreta de: Declaració d’independència d’Armènia de 23 d’agost de 1990

[5] Informació extreta de: Constitució Armènia de 5 de juliol de 1995

[6] Informació extreta de: Constitució Armènia de 27 de novembre de 2005

[7] Informació extreta de: The 2015 referendum in Armenia

[8] Informació extreta de: Ficha país

[9] Informació extreta de: Ficha país 2020

[10] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Azerbaiy%C3%A1n

[11] Informació extreta de: Constitució d’Azerbaidjan de 12 de novembre de 1995

[12] Informació extreta de: Azerbijan’s Constitution of 1995 with Amendments through 2016

[13] Informació extreta de: Ficha país

[14] Informació extreta de: SETIÉN, Sara. Conflicto de Nagorno Karabaj 2020: ¿Nos encontramos ante la solución definitiva? Documento de Opinión IEEE 154/2020. http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2020/DIEEEO154_2020SARSET_Nagorno.pdf y/o enlace bie3

[15] Informació extreta de: Nagorno-Karabagh: historia y perspectivas del conflicto.

[16] Informació extreta de: Nagorno-Karabagh: historia y perspectivas del conflicto.

[17] Informació extreta de: La Comunidad Internacional y la Intervención Humanitaria en el Genocidio

Armenio.

[18] Informació extreta de: Sàpiens: El genocidi armeni. 

[19] Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin.

[20] Informació extreta de: La Comunidad Internacional y la Intervención Humanitaria en el Genocidio

Armenio.

[21] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A1tica_Federal_de_Transcaucasia

[22] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A1tica_Federal_de_Transcaucasia

[23] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dictadura_de_la_C%C3%A0spia_Central

[24] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Armistici_de_Mudros

[25] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A0tica_de_l%27Azerbaidjan

[26] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A8tica_de_l%27Azerbaidjan

[27] Informació extreta de: https://www.norsevan.com/post/el-vergonzoso-tratado-de-batum

[28] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A0tica_d%27Arm%C3%A8nia

[29] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_armenio-azer%C3%AD

[30] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_la_Armenia_Monta%C3%B1osa

[31] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_turco-arm%C3%A8nia

[32] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d%27Aleksandr%C3%B3pol

[33] Informació extreta de: Andrew Andersen, Turkish-Armenian war: Sep.24 - Dec.2, 1920

[34] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A8tica_d%27Arm%C3%A8nia

[35] Informació extreta de: https://en.wikipedia.org/wiki/Nagorno-Karabakh#Soviet_era

[36] Informació extreta de: https://en.wikipedia.org/wiki/89th_Rifle_Division_(Soviet_Union)

[37] Informació extreta de: Jukes, Geoffery. «Ivan Khristoferovich Bagramyan» en Stalin's Generals. Ed. Harold Shukman. Phoneix, Arizona: Phoneix Press, 2001 p. 25. ISBN 1-84212-513-3.

[38] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A9tica_de_Armenia#cite_note-4

[39] Informació extreta de: https://www.azerbaijans.com/content_358_es.html

[40] Informació extreta de: http://countrystudies.us/azerbaijan/11.htm

[41] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Operaci%C3%B3_Edelweiss

[42] Informació extreta de: https://ann.az/en/today-marks-may-9-day-of-victory-over-fascism/

[43] Informació extreta de: https://www.azernews.az/nation/20409.html

[44] Informació extreta de: https://encyclopedia2.thefreedictionary.com/Azerbaijan+Soviet+Socialist+Republic

[45] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A9tica_de_Azerbaiy%C3%A1n#cite_note-8

[46] Informació extreta de: http://poli.vub.ac.be/publi/ContBorders/eng/ch0102.htm

[47] Informació extreta de: http://www.starovoitova.ru/rus/texts/06/books/nas_samoopr/04.htm

[48] Informació extreta de: http://www.starovoitova.ru/rus/texts/06/books/nas_samoopr/04.htm

[49] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_d%27Artsakh

[50] Informació extreta de: The Post-Soviet Wars, Christoph Zürcher.

[51] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Comit%C3%A9_Karabaj

[52] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A9ndum_de_la_Uni%C3%B3n_Sovi%C3%A9tica_de_1991

[53] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Primera_guerra_del_Alto_Karabaj#El_vac%C3%ADo_de_poder_armado

[54] Informació extreta de: Human rights and democratization in the newly independent states of the former Soviet Union, Volume 4; Volume 85. United States. Congress. Commission on Security and Cooperation in Europe. 1993. p. 125.

[55] Informació extreta de: https://www.hrw.org/sites/default/files/reports/USSR2937.PDF

[56] Informació extreta de: https://www.hrw.org/reports/1993/WR93/Hsw-07.htm

[59] Informació extreta de: Armenia-Azerbaijan Nagorno-Karabakh conflict, p.2

[60] Informació extreta de: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0111717.xml

[61] Informació extreta de: de Waal, Thomas (2003). Black Garden: Armenia and Azerbaijan Through Peace and War. New York: New York University Press. ISBN 9780814719459.

[62] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20110722014529/http://www.csr.ir/departments.aspx?lng=en&abtid=07&depid=74&semid=989

[63] Informació extreta de: Freire, Maria Raquel (2003). Conflict and Security in the Former Soviet Union: The Role of the OSCE. Burlington, VT: Ashgate. ISBN 0-7546-3526-0.

[64] Informació extreta de: Melkonian, Markar (2005). My Brother's Road, An American's Fateful Journey to Armenia. New York: I.B. Tauris. ISBN 1-85043-635-5.

[65] informació extreta de: Chrysanthopolous, Leonidas T. (2002). Caucasus Chronicles: Nation-building and Diplomacy in Armenia, 1993–1994. Princeton: Gomidas Institute. ISBN 1-884630-05-7.

 

[66] Informació extreta de: Sammakia, Nejla (23 December 1992). "Winter Brings Misery to Azerbaijani Refugees". San Francisco Chronicle.

 

[67] Informació extreta de: Норин, Евгений (28 November 2017). Pod znamenami demokratii : voĭny i konflikty na razvalinakh SSSR. pp. 162–163. ISBN 978-5-4461-0561-8.

[68] Informació extreta de: https://www.latimes.com/archives/la-xpm-1993-02-06-mn-1065-story.html

[69] Informació extreta de: Melkonian, Markar (2005). My Brother's Road, An American's Fateful Journey to Armenia. New York: I.B. Tauris. ISBN 1-85043-635-5.

[70] Informació extreta de: https://archive.org/details/azerbaijanseveny00huma

[71] Informació extreta de: http://azadinform.az/az/read/133749/ezizaa-qenizade-vonlar-kelbecerdedir-meyitleri-getirilmeyib-defn-edilmeyibv/

[72] Informació extreta de: https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#822

[73] Informació extreta de: https://archive.org/details/azerbaijanseveny00huma

[74] Informació extreta de: Sonni, Efron (July 25, 1993). "Armenians hand Azerbaijanis major loss". The Montreal Gazette. p. B1.

[75] Informació extreta de: United Nations Security Council Resolution 853

[76] Informació extreta de: https://www.nytimes.com/1993/08/24/world/caucasus-city-falls-to-armenian-forces.html

[77] Informació extreta de: http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano_en/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/elcano/elcano_in/zonas_in/international+terrorism/dt20-2008

[78] Informació extreta de: United Nations Security Council Resolution 874

 

[79] Informació extreta de: United Nations Security Council Resolution 884

[80] Informació extreta de: Human Rights Watch (1994). Azerbaijan: Seven Years of Conflict in Nagorno-Karabakh. New York. ISBN 1-56432-142-8.

[81] Informació extreta de: Mirsky, Georgiy I. (1997). On Ruins of Empire: Ethnicity and Nationalism in the Former Soviet Union. Westport, CT: Greenwood Press. p. 63. ISBN 0-313-30044-5.

[82] Informació extreta de: http://vn.kazimirov.ru/doc9.htm

[83] Informació extreta de: https://armenianweekly.com/2015/02/04/karabagh/

[84] Informació extreta de: http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/7278483.stm

[85] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/1079580.html

[86] Informació extreta de: http://www.today.az/news/politics/43559.html?__cf_chl_jschl_tk__=6d24c4fa78bc1fdc722554047849ef8bcb172779-1621600433-0-AQaxc4SeLSDFUBgV-nu7hhjlrapxVdfmlaos_eJzG9yUFOtMoScFPtrWs9aYFHd3v4-disXtBpDlRK2lOHLxZyJVwfhbSdnjBuh3xkWiCrCGoA7joSykld-N69zL8U9VEcDUQ33hiOwspKxBKph2CyR-fZyA7K4sO6PW1UtjjALHIzi1ruoF0-n_quC0z7ae8k5yZXPrLs6VAIyGLa9B2uUTe-rOPHVlFlGsQjfYllo1pjE7S3hDLGmO3QWCd-EbBStrTTiFKnmxJLUZSvwPytpeHNJNKd9bWO9eXUkeTBmBrIW-6iM1KtKIQopJ-rHMZGdZ74qOVabrGRWnHtAkbGHCzQfwOIzkbnjmUofGBUCmG2DZjZ898i18Ka6zRtMcYV0uCbX_dfTztrV1jm_94p_-EGNd1B73fdDRwb5vJbcMDbj34fyUUd8KREyuftZubU-BDeZtdraOQsJmV1JYzPo9IM9wh9LtbkfTcmqSZ9mH

[87] Informació extreta de: http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/7278483.stm

[88] Informació extreta de: http://www.today.az/news/politics/43556.html

[89] Informació extreta de: https://undocs.org/es/A/RES/62/243

[90] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/Three_Azerbaijani_Soldiers_Killed_Near_NagornoKarabakh/1962175.html

[91] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20110724164733/http://www.yerkramas.org/2010/06/22/odin-iz-ranenyx-armyanskix-soldat-v-krajne-tyazhelom-sostoyanii/

[92] Informació extreta de: OSCE Minsk Group Co-Chairs issue statement

[93] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20160520105841/http://www.crisisgroup.org/~/media/Files/europe/caucasus/B60%20Armenia%20and%20Azerbaijan%20---%20Preventing%20War.pdf

[94] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/armenia_army_deaths_down_in_2011/24458025.html

[95] Informació extreta de: https://www.theguardian.com/world/2014/aug/04/nagorno-karabakh-clashes-azerbaijan-armenia

[96] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20160520105841/http://www.crisisgroup.org/~/media/Files/europe/caucasus/B60%20Armenia%20and%20Azerbaijan%20---%20Preventing%20War.pdf

[97] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/armenia-says-two-soldiers-killed-in-fresh-border-skirmishes/25429458.html

[98] Informació extreta de: http://civilnet.am/2014/07/22/traces-of-azerbaijani-infiltration-in-karvachar/#.VaQR8_n561g

[99] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20140802040605/http://www.todayszaman.com/world_at-least-eight-azerbaijani-soldiers-killed-on-border-with-armenia_354428.html

[100] Informació extreta de: https://news.yahoo.com/eight-azeri-troops-killed-clashes-armenia-143329684.html

[101] Informació extreta de: https://armenianweekly.com/2015/02/04/karabagh/

[102] Informació extreta de: https://armenianweekly.com/2016/01/14/attrition-war-escalates/

[103] Informació extreta de: https://www.panarmenian.net/eng/news/199881/

[104] Informació extreta de: https://www.opendemocracy.net/en/odr/armenia-and-azerbaijan-collision-course-over-nagorno-karabakh/

[105] Informació extreta de: https://www.intellinews.com/over-20-armenian-and-azerbaijani-soldiers-killed-in-jan-feb-93829/

[106] Informació extreta de: https://www.osw.waw.pl/en/publikacje/analyses/2016-04-06/four-day-war-nagorno-karabakh

[107] Informació extreta de: https://horizonweekly.ca/news/details/83600

[108] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20160402135104/http://www.mod.gov.az/index2.php?content=news%2F2016%2F20160402_melumat_cebheson

[109] Informació extreta de: https://www.yahoo.com/news/armenia-azerbaijan-fighting-surges-along-karabakh-frontline-090716406.html

[110] Informació extreta de: https://www.azatutyun.am/a/27651576.html

[111] Informació extreta de: https://haqqin.az/news/67245

[112] Informació extreta de: https://www.youtube.com/watch?v=MbhxsQrldn0

[113] Informació extreta de: https://www.rt.com/news/338220-azerbaijan-stops-karabakh-hostilites/

[114] Informació extreta de: https://www.panarmenian.net/eng/news/209646/

[115] Informació extreta de: https://www.armenianow.com/en/karabakh/2016/04/14/armenia-casualties-update-karabakh-april/951/

[116] Informació extreta de: https://www.meydan.tv/az/article/siyahi-93-herbci-sehid-olub-6-mulki-sexs-dunyasini-deyisib-yenilenir/?/ref=redirect

[117] Informació extreta de: https://en.wikipedia.org/wiki/Nagorno-Karabakh_conflict#2016%E2%80%932017_renewed_border_clashes

[118] Informació extreta de: https://thediplomatinspain.com/2020/07/azerbaiyan-acusa-a-armenia-de-violar-el-alto-el-fuego-segun-una-nota-de-su-embajada/

[119] Informació extreta de: https://eadaily.com/ru/news/2020/07/23/armeniya-i-rossiya-provodyat-v-zakavkaze-ucheniya-obedinyonnoy-sistemy-pvo

[120] https://www.dailysabah.com/politics/diplomacy/turkey-azerbaijan-military-drills-intimidate-armenia-president-aliyev-says

[121] Informació extreta de: https://www.descifrandolaguerra.es/cobertura-nagorno-karabakh/

[122] Informació extreta de: https://en.trend.az/azerbaijan/politics/3306086.html

[123] Informació extreta de: https://www.bbc.com/news/world-europe-54314341

[124] Informació extreta de: http://armeniaenespanol.com/2020/artsakh-declara-la-ley-marcial-y-movilizacion-de-todos-los-mayores-de-18-anos/

[125] Informació extreta de: https://www.europapress.es/internacional/noticia-azerbaiyan-tambien-declara-ley-marcial-combates-nagorno-karabaj-20200927171554.html

[126] Informació extreta de: https://blogs.kent.ac.uk/carc/2018/04/15/the-nagorno-karabakh-conflict/

[127] Informació extreta de: https://warontherocks.com/2020/10/the-second-nagorno-karabakh-war-two-weeks-in/

[128] Informació extreta de: https://report.az/qarabag/azerbaycan-odusunun-ugurlu-emeliyyati-neticesinde-bir-sira-kendlerimiz-azad-edilib/

[129] Informació extreta de: https://nkrmil.am/news/view/2910

[130] Informació extreta de: https://apa.az/en/nagorno_garabagh/Azerbaijani-army-continue-to-destroy-enemy-equipment-331368

[131] Informació extreta de: https://en.azvision.az/news/131388/azerbaijani-mod-advantageous-high-grounds-around-talysh-village-cleared-of-enemy.html

[132] Informació extreta de: https://apa.az/en/xeber/azerbaijan-army-azerbaijani-armed-forces/Vagif-Dargahli:-%22There-are-mercenaries-of-Armenian-origin-from-Syria-and-different-countries-of-the-Middle-East-among-the-losses-of-the-enemy%22-331402

[133] Informació extreta de: https://www.syriahr.com/en/186142/

[134] Informació extreta de: https://armenpress.am/eng/news/1029319.html

[135] Informació extreta de: http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2021/DIEEEO21_2021_JOSMAR_DronesCaucaso.pdf

[136] Informació extreta de: https://ecfr.eu/article/commentary_a_hill_here_a_village_there_nagorno_karabakh_and_the_salami_slic/

[137] Informació extreta de: https://www.descifrandolaguerra.es/un-mes-de-guerra-en-el-caucaso/

[138] Informació extreta de: https://armenpress.am/eng/news/1029969.html

[139] Informació extreta de: https://www.amnesty.org/es/latest/news/2021/01/azerbaijan-armenia-scores-of-civilians-killed-by-indiscriminate-use-of-weapons-in-conflict-over-nagorno-karabakh/

[140] Informació extreta de: https://warontherocks.com/2020/10/the-second-nagorno-karabakh-war-two-weeks-in/

[141] https://es.euronews.com/2020/10/09/un-alto-el-fuego-humanitario-en-nagorno-karabaj

[142] Informació extreta de: https://ria.ru/20201014/karabakh-1579764261.html

[143] Informació extreta de: https://apnews.com/article/moscow-azerbaijan-russia-armenia-sergey-lavrov-7551be8ce8ad970521a09278479d98bf

[144] Informació extreta de: https://en.trend.az/azerbaijan/politics/3319860.html

[145] Informació extreta de: https://apnews.com/article/russia-azerbaijan-archive-armenia-army-a517562831a5aa3995c6652f610c934a

[146] Informació extreta de: https://ria.ru/20201017/azerbaydzhan-1580239300.html

[147] Informació extreta de: https://ria.ru/20201021/aliev-1580892762.html

[148] Informació extreta de: https://ria.ru/20201022/granitsa-1581048960.html

[149] Informació extreta de: https://www.bbc.com/russian/live/news-54317944?ns_mchannel=social&ns_source=twitter&ns_campaign=bbc_live&ns_linkname=5f92db978baf0c02d0e79c0c%26%D0%90%D0%B7%D0%B5%D1%80%D0%B1%D0%B0%D0%B9%D0%B4%D0%B6%D0%B0%D0%BD%D1%86%D1%8B%20%D0%BD%D0%B0%D1%87%D0%B0%D0%BB%D0%B8%20%D0%BE%D0%B1%D1%81%D1%82%D1%80%D0%B5%D0%BB%D0%B8%D0%B2%D0%B0%D1%82%D1%8C%20%D0%9B%D0%B0%D1%87%D0%B8%D0%BD%20-%20%D0%B0%D1%80%D0%BC%D1%8F%D0%BD%D1%81%D0%BA%D0%B8%D0%B5%20%D0%B8%D1%81%D1%82%D0%BE%D1%87%D0%BD%D0%B8%D0%BA%D0%B8%262020-10-23T13%3A33%3A14.343Z&ns_fee=0&pinned_post_locator=urn:asset:a5748ab2-8191-46e6-a413-9e7ee0433b8f&pinned_post_asset_id=5f92db978baf0c02d0e79c0c&pinned_post_type=share

[150] Informació extreta de: https://www.turan.az/ext/news/2020/10/free/politics%20news/en/129051.htm

[151] Informació extreta de: "Новые сообщения об обстреле Степанакерта". BBC Russian Service.

[152] Informació extreta de: https://twitter.com/azpresident/status/1320440569504681984?ref_src=twsrc%5Etfw%7Ctwcamp%5Etweetembed%7Ctwterm%5E1320440569504681984%7Ctwgr%5E%7Ctwcon%5Es1_&ref_url=https%3A%2F%2Fwww.bbc.com%2Frussian%2Flive%2Fnews-54317944

[153] Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/us-armenia-azerbaijan-usa/u-s-says-humanitarian-ceasefire-to-take-effect-on-monday-in-nagorno-karabakh-idUSKBN27A0WQ

[154] Informació extreta de: https://www.bbc.co.uk/news/world-europe-54686284

[155] Informació extreta de: https://www.bbc.com/russian/live/news-54686682?ns_mchannel=social&ns_source=twitter&ns_campaign=bbc_live&ns_linkname=5f96921ac898d102e44455a7%26%D0%90%D0%BB%D0%B8%D0%B5%D0%B2%20%D0%BE%D0%B1%D1%8A%D1%8F%D0%B2%D0%B8%D0%BB%20%D0%BE%20%D0%B2%D0%B7%D1%8F%D1%82%D0%B8%D0%B8%20%D0%B5%D1%89%D0%B5%2017%20%D1%81%D0%B5%D0%BB%20%D0%B8%20%D0%9A%D1%83%D0%B1%D0%B0%D1%82%D0%BB%D1%8B%262020-10-26T09%3A08%3A43.453Z&ns_fee=0&pinned_post_locator=urn:asset:c066e3ba-5d0d-4ba5-a78d-595ada8299e8&pinned_post_asset_id=5f96921ac898d102e44455a7&pinned_post_type=share

[156] Informació extreta de: https://t.me/texekatvakanshtab/2842

[157] Informació extreta de: https://www.hrw.org/news/2020/12/15/armenia-cluster-munitions-used-multiple-attacks-azerbaijan

[158] Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/armenia-azerbaijan-int/renewed-shelling-claims-lives-in-nagorno-karabakh-conflict-idUSKBN27D1OE

[159] Informació extreta de: https://www.bbc.com/russian/live/news-54686682?ns_mchannel=social&ns_source=twitter&ns_campaign=bbc_live&ns_linkname=5f99b27045324002c52d805f%26%D0%9F%D1%80%D0%B5%D1%81%D1%81-%D1%81%D0%B5%D0%BA%D1%80%D0%B5%D1%82%D0%B0%D1%80%D1%8C%20%D0%BB%D0%B8%D0%B4%D0%B5%D1%80%D0%B0%20%D0%9D%D0%9A%D0%A0%20%D0%BF%D1%80%D0%B8%D0%B7%D1%8B%D0%B2%D0%B0%D0%B5%D1%82%20%D0%BC%D0%B8%D1%80%D0%BD%D1%8B%D1%85%20%D0%B0%D0%B7%D0%B5%D1%80%D0%B1%D0%B0%D0%B9%D0%B4%D0%B6%D0%B0%D0%BD%D1%86%D0%B5%D0%B2%20%D0%B1%D0%B5%D0%B6%D0%B0%D1%82%D1%8C%20%D0%BE%D1%82%20%D0%B2%D0%BE%D0%B5%D0%BD%D0%BD%D1%8B%D1%85%20%D0%BE%D0%B1%D1%8A%D0%B5%D0%BA%D1%82%D0%BE%D0%B2%262020-10-28T18%3A03%3A29.579Z&ns_fee=0&pinned_post_locator=urn:asset:33b55dff-0d65-4d37-8141-94e37dd45df1&pinned_post_asset_id=5f99b27045324002c52d805f&pinned_post_type=share

[160] Informació extreta de: https://www.hrw.org/news/2020/12/11/armenia-unlawful-rocket-missile-strikes-azerbaijan

[161] Informació extreta de: https://en.trend.az/azerbaijan/politics/3325545.html

[163] Informació extreta de: https://www.amnesty.org/en/latest/news/2020/10/armenia-azerbaijan-first-confirmed-use-of-cluster-munitions-by-armenia-cruel-and-reckless/

[164] Informació extreta de: https://www.aljazeera.com/amp/news/2020/10/30/iran-criticises-minsk-groups-peace-efforts-over-nagorno-karabakh

[165] Informació extreta de: https://en.armradio.am/2020/10/31/azerbaijan-using-phosphorus-munitions-against-civilians-in-artsakh-ombudsman/

[166] Informació extreta de: https://www.dw.com/en/russia-to-assist-armenia-if-conflict-with-azerbaijan-spreads-beyond-nagorno-karabakh/a-55457174

[168] Informació extreta de: https://www.kommersant.ru/doc/4558049#id1962787

[169] Informació extreta de: «Главное к вечеру среды»

[171] Informació extreta de: «Обстрелы Лачина и Шуши»

[172] Informació extreta de: https://www.lemonde.fr/international/article/2020/11/07/la-bataille-de-chouchi-cle-du-conflit-au-haut-karabakh-fait-rage_6058893_3210.html

[173] Informació extreta de: https://eurasianet.org/fears-of-civilian-exodus-rise-as-azerbaijan-advances-in-karabakh

[174] Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/us-armenia-azerbaijan/azerbaijan-says-it-has-taken-karabakhs-second-largest-city-armenia-denies-it-idUSKBN27O0BF

[175] Informació extreta de: https://www.bbc.com/news/world-europe-54862180

[176] Informació extreta de: https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-54886462

[177] Informació extreta de: https://www.europapress.es/valencia/noticia-armenia-anuncia-acord-amb-russia-lazerbaidjan-per-alto-foc-lalt-karabakh-20201110151649.html

[178] Informació extreta de: https://www.vilaweb.cat/noticies/acord-pau-guerra-alt-karabakh-armenia-azerbaidjan/

[179] Informació extreta de: https://es.azvision.az/news/87749/agdam,-lachin-y-kalbajar-son-devueltos-a-azerbaiy%C3%A1n.html

[180] Informació extreta de: https://www.lavanguardia.com/internacional/20201110/49384062220/los-nueve-puntos-de-la-declaracion-que-pone-fin-a-la-guerra-en-karabaj.html

[181] Informació extreta de: https://www.europapress.es/internacional/noticia-armenia-pide-azerbaiyan-liberacion-todos-prisioneros-conflicto-nagorno-karabaj-20210407191406.html

[182] Informació extreta de: Entrevista Gulmmamad Mammadov

[183] Informació extreta de: https://www.lavanguardia.com/internacional/20201205/49876933156/guerra-nagorno---karabaj-costo-mas-5600-vidas.html

[184] Informació extreta de: https://www.eldiario.es/desalambre/exodo-guerra-nagorno-karabaj-no-atrevo-deshacer-maleta-no-sentir-he-ido_1_6429067.html

[185] Informació extreta de: http://www.radical.es/info/8770/nagorno-karabakh-geopolitica-de-facto

[186] Informació extreta de: https://es.euronews.com/2020/11/10/disturbios-en-armenia-contra-un-acuerdo-de-paz-que-no-les-beneficia

[187] Informació extreta de: https://www.dw.com/es/armenia-manifestantes-irrumpen-en-las-sedes-del-gobierno-y-del-parlamento/a-55550372

[188] Informació extreta de: https://www.aa.com.tr/es/mundo/azerbaiy%C3%A1n-declara-el-10-de-noviembre-como-d%C3%ADa-de-la-victoria-tras-la-derrota-armenia-en-el-alto-karabaj/2063190#

[189] Informació extreta de: https://azertag.az/es/xeber/Se_anuncia_la_fecha_del_desfile_militar_dedicado_a_la_Victoria_en_la_Guerra_Patria-1659329

[190] Informació extreta de: https://www.diarioarmenia.org.ar/el-museo-del-horror-azerbaiyan-inauguro-un-parque-de-trofeos-militares-para-burlarse-de-los-soldados-armenios-muertos/

[191] Informació extreta de: Entrevista Gulmammad Mammadov

[192] Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/us-armenia-politics-pm/armenian-pm-warns-of-coup-attempt-after-army-demands-he-quit-idUSKBN2AP0WW?il=0

[193] Informació extreta de: https://www.elperiodico.com/es/internacional/20210318/gobierno-armenio-convoca-elecciones-anticipadas-11587645

[194] Informació extreta de: https://soyarmenio.com/noticias-de-armenia/pashinyan-gana-en-las-encuestas-electorales/

[195] Informació extreta de: https://www.infobae.com/america/mundo/2021/05/13/nueva-escalada-en-nagorno-karabaj-armenia-denuncio-una-incursion-de-las-tropas-azerbaiyanas-a-traves-de-la-frontera-sur/

[196] Informació extreta de: Entrevista Hayk.

[197] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[198] Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat

[199] Informació extreta de: https://es.azvision.az/news/27858/pasan-190-años-desde-la-firma-del-tratado-de-turkmenchay.html

[200] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[201] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 2

[202] Informació extreta de: Entrevista Hayk

[203] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaidjan

[204] Informació extreta de: Entrevista Hayk

[205] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[206] Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat

[207] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[208] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1. La resta  d’entrevistats armenis opinaven el mateix.

[209] Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat

[210] Informació extreta de: Entrevista Hayk

[211] Informació extreta de: Entrevista Pablo González

[212] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[213] Informació extreta de: Entrevista Hayk

[214] Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat

[215] Informació extreta de: Entrevista Jon Iñarritu

[216] Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin

[217] Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy

[218] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[219] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[220] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 2

[221] Informació exteta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[222] Informació extreta de: Entrevista Hayk

[223] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 2

[224] Informació extreta de: Entrevista Jon Iñarritu

[225] Informació extreta de: Entrevista Pablo González

[226] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 2

[227] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[228] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[229] Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin

[230] Informació extreta de: Entrevista Adrià Rocha

[231] Informació extreta de: Entrevista André

[232] Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy

[233] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[234] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 2

[235] Informació extreta de: Entrevista Hayk

[236] Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat

[237] Informació extreta de: Entrevista Pablo González

[238] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[239] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[240] Informació extreta de: Entrevista Pablo González

[241] Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy

[242] Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin

[243] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[244] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[245] Informació extreta de: Entrevista Jon Iñarritu

[246] Informació extreta de: Entrevista Adrià Rocha

[247] Informació extreta de: Entrevista André

[248] Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin

[249] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[250] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[251] Informació extreta de: Entrevista Jon Iñarritu

[252] Informació extreta de: Entrevista Pablo González

[253] Informació extreta de: Entrevista André

[254] Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy

[255] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[256] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[257] Informació extreta de: Entrevista Adrià Rocha

[258] Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1

[259] Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán

[260] Informació extreta de: entrevista Jon Iñarritu

[261] Informació extreta de: entrevista Pablo González

[262] Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin

Causes i situació del conflicte pel Nagorno-Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan

    Causes i situació del conflicte pel Nagorno-Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan Treball Final de Grau                        ...