Causes i situació del conflicte pel Nagorno-Karabakh
entre Armènia i Azerbaidjan
Treball Final de Grau
Autor: Jordi Solé Codina
Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració
Curs: 2020-2021
Facultat de Dret / Universitat de Barcelona
Agraïments
Agrair a la meva professora, per
haver-me deixat fer el treball i per haver-me ajudat en tot moment. A la meva
família i als meus amics més propers per recolzar-me i a tots els entrevistats
per donar-me l’oportunitat de poder veure el conflicte des d’una altre
perspectiva.
ÍNDEX
2. Aspectes constitucionals i polítics
3. Explicació del conflicte al llarg de la història
3.2. Primera guerra (1988-1994)
3.3. Escaramusses (1994-2020). La guerra d’abril dels quatre
dies (2016)
3.4. Segona guerra (2020) i actualitat
4.1. Quin és l’origen del conflicte
4.2. Existeix la República d’Artsakh?
4.3. Perquè Armènia no la reconeix?
4.4. Com es vivia dintre de la Unió Soviètica?
4.5. Quines van ser les conseqüències de la primera guerra?
4.6. Perquè no es compliren els Principis de Madrid?
4.7. Perquè no ha actuat la comunitat internacional?
4.8. Existeix un odi entre les parts?
4.9. Hi va haver presència de mercenaris siris?
4.10. Quin ha estat el paper de Rússia?
4.11. Quin paper tindran els Peacekeepers?
4.12. Quin paper ha tingut Turquia en el conflicte?
4.13. Quin ha estat el vencedor?
4.14. Podran retornar a casa els exiliats?
6. Bibliografia i documentació
1.
Introducció
Realitzo aquest treball sobre el conflicte per l’Alt
Karabakh perquè és un tema molt recent, poc conegut i que crec que cal tenir en
compte, ja que és una guerra que es dona al continent Europeu. El Caucas ha
estat, i més amb la desaparició de la Unió Soviètica, un territori
desestabilitzat i amb una fragmentació molt forta. Parlem d’un territori, l’Alt
Karabakh, pertanyent a una nació diferent a la dels seus conciutadans. Aquest
problema, entre d’altres que veurem al treball, és el que ha provocat les dues
guerres i les seves posteriors conseqüències.
Realitzo el Treball Final de Grau centrat en un conflicte
internacional recent, com és el cas de la Segona Guerra pel Nagorno-Karabakh
entre Armènia i Azerbaidjan, perquè en un futur vull ser periodista de guerra o
corresponsal internacional. Pretenc, també, relatar els fets que s’han anat
donant amb la segona guerra i seguir tota l’actualitat, ja que es tracta d’una
guerra actual.
Vull respondre preguntes com: la clau del conflicte: si
és d’origen ètnic, nacionalista o religiós, el perquè de la guerra en aquest
moment, o quin paper han jugat les potències turca i russa, entre d’altres.
El territori del Nagorno-Karabakh, una petita província soviètica poblada per armenis però dintre les fronteres d’Azerbaidjan, esdevé conflicte els últims anys abans de la caiguda de la Unió Soviètica, amb la Primera Guerra per l’Alt Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan (1988-1994). Aquesta guerra la guanya Armènia i recupera el control del Karabakh.
Si
ens ho mirem des d’una perspectiva històrica, el territori del Nagorno-Karabakh
sempre havia entrat dintre les fronteres del país armeni des que aquest n’és
considerat com estat. Però amb l’entrada a la URSS i la creació de la República
Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, el llavors líder de la Unió Soviètica,
Iósif Stalin, va regalar el territori del Nagorno-Karabakh a l’Azerbaidjan, amb
un fort rebuig per part de la població armènia. Durant tota l’època socialista
la regió de l’Alt Karabakh, de majoria armènia, va estar sota control de la
República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan.
Però tot canvià a finals de l’any 1987, amb la
perestroika de Gorbatxov ja iniciada i, quan hi hagué la primera manifestació
multitudinària a favor de la independència del Nagorno-Karabakh per part
d’armenis. D’ençà d’aquesta primera gran manifestació, i successius
esdeveniments que relataré al llarg del treball, esdevingué la Primera Guerra
pel Nagoro-Karabakh.
Aquesta guerra fou la guerra més crua de les dues
guerres, i de la petita escaramussa del 2006. La Primera Guerra per l’Alt
Karabakh començà oficialment el 1988, però el conflicte no es tornà guerra, com
aquell qui diu, fins l’any 1992. Amb la Unió Soviètica encara en peu, el
conflicte esclatà el 1988 amb un enfrontament entre forces àzeris i civils armenis.
Just després hi hagué un pogrom a la ciutat de Sumgait contra els residents
armenis i això provocà una forta intervenció de l’exèrcit roig i dos anys
després, amb el pogrom de Bakú, la URSS declarà l’estat d’emergència i imposà
el toc de queda. Una vegada dissolta la URSS, l’Azerbaidjan suspengué
l’autonomia de la regió del Karabakh i en canvià el nom. Com a resposta, els
ciutadans armenis que habitaven la regió organitzaren un referèndum
d’independència, on guanyà per majoria absoluta l’opció d’independitzar-se
d’Azerbaidjan. Però cap estat del món el va reconèixer ni l’ha reconegut
encara, tot i la proclamació d’independència del 2017. Ni la seva major aliada,
Armènia. Una vegada declarada la independència del territori, els dos exèrcits dels corresponents països
s’armaren fins les dents i es declararen la guerra pel Nagorno-Karabakh.
La guerra provocà milers de morts, tan soldats com
civils, de les dues parts, i acabà amb la victòria armènia. Armènia aconseguí
recuperar el territori del Nagorno-Karabakh cedit per Stalin a l’Azerbaidjan i
anar a més, ja que ocupà zones fora d’aquest territori que eren cent per cent
àzeris. Aquesta victòria fou donada degut a les lluites internes per la pugna
del poder que hi havia dintre de l’Azerbaidjan, i la preparació armènia de cara
a la recuperació del territori. Ans el contrari del què s’ha donat en aquesta
Segona Guerra. Aquesta victòria armènia va fer canviar la situació de l’Alt
Karabakh, ja que passava a ser totalment ocupat per ciutadans armenis. Els
ciutadans àzeris foren expulsats, de males maneres, de les seves cases, i
hagueren de tornar a l’est del país. L’any 1994 Armènia i l’Azerbaidjan
pactaren un alto al foc.
Arran d’aquesta Primera Guerra, es creà, dins de
l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), l’anomenat
Grup de Minsk, encarregat de posar pau al conflicte i fer de mediador entre les
dues parts. Aquest grup, co-presidit per França, Rússia i els Estats Units
d’Amèrica, no ha aconseguit gaires avenços ja que els dos estats implicats
tenen posicions contraposades. Degut a aquestes disputes latents, i a repetides
violacions de l’alto al foc acordat el 1994, el 2016 hi hagué una escaramussa,
la guerra d’abril.
Les tropes àzeris van llençar una ofensiva i pretenien recuperar,
mitjançant la guerra llampec, territoris perduts quinze anys abans. No ho
aconseguiren i en la “petita” guerra moriren gairebé dues-centes persones,
entre combatents i població civil.
Se seguiren donant violacions a l’alto al foc, fins a
arribar a la Segona Guerra pel Nagorno-Karabakh, del setembre al novembre de
2020.
D’aquesta Segona Guerra per l’Alt Karabakh tractarà el
meu Treball Final de Grau. Una guerra que es declarà oficialment el 27 de
setembre de 2020 i que durà un mes i tretze dies, fins l’alto al foc del 10 de
novembre del mateix any. Tal com he mencionat, es declararen la guerra els dos
estats el 27 de setembre oficialment. Però dos mesos abans, el juliol del 2020,
Armènia ja havia començat a realitzar exercicis militars i alhora havia
instal·lat un nou lloc de control a la frontera amb Azerbaidjan. L’Estat àzeri
respongué amb claredat, destruint el nou control fronterer i un mes després
realitzà exercicis militars amb la veïna Turquia.
El 27 de setembre, oficialment, ambdós països es
declararen la guerra pel territori de l’Alt Karabakh. L’Azerbaidjan comptà amb
el suport de Turquia, aliats a la regió, que li facilità drons de combat i
mercenaris. Per la seva banda, Armènia no comptà amb cap suport extern, ja que
els seu aliat a la regió, Rússia, considerà que el territori del
Nagorno-Karabakh estava dintre les fronteres de l’Azerbaidjan i per tant no era
una violació de les fronteres armènies.
Els drons de la part àzeri, facilitats per Turquia i per
Israel, canviaren el rumb de la guerra. Armènia, i els combatents del
Nagorno-Karabakh, no tenien unes bones defenses antiaèries, moltes trinxeres ni
en tenien, i això es notà en el transcurs dels fets. Poc a poc l’exèrcit àzeri
va anar guanyant posicions i recuperant territori perdut, fins que al cap d’un
mes i mig, i amb una treva ja fallida, Rússia aconseguí pactar un alto al foc
entre els dos estats.
Amb aquest alto al foc, l’Azerbaidjan recuperà molt
territori perdut quinze anys abans i Armènia quedà totalment descol·locada, amb
una greu crisi en el govern i en el país. Pel què fa a la regió del
Nagorno-Karabakh, la capital, Stepanakert, no fou ocupada per l’exèrcit àzeri,
però la capital cultural de la regió, Shusha, sí que quedà sota control àzeri.
La Segona Guerra pel Nagorno-Karabakh ha deixat milers de
morts i ferits, entre civils i combatents, i centenars de desapareguts. La
victòria ha estat per l’Azerbaidjan, amb l’ajuda de Turquia i la catastròfica
derrota per la població del Nagorno-Karabakh i Armènia. Rússia aconsegueix
intervenir entre ambdós estats i controlar el territori, ja que hi envia
soldats de pau a vetllar pel compliment de l’alto al foc. Aquests soldats hi
restaran quatre anys, amb quatre anys més prorrogables si els dos estats afectats
així ho sol·liciten.
Mètode
Per realitzar el present treball, faré servir el mètode
qualitatiu, ja que avaluaré i interpretaré informació obtinguda a través de
mitjans qualitatius. Realitzaré, com detallo més endavant, entrevistes per
conèixer la realitat de la guerra, llegiré memòries i llibres d’autors que han escrit
sobre ella i cercaré i analitzaré informes. Em centraré, també, en intentar
comprendre la lògica cultural que hi ha darrere de la guerra, mitjançant
estudis culturals.
Primerament aniré a Fonts documentals i estadístiques.
Aquestes fonts es basaran en les constitucions d’ambdós països i del territori
de l’Alt Karabakh. Aquestes fonts primàries són les més importants per conèixer
de primera mà com són aquests països i el territori, i alhora com s’organitzen.
En què són diferents i en què són iguals. Seguint amb les fonts primàries,
cercaré informació en conferències internacionals, com la cinquanta-sisena
Conferència de Seguretat de Munich, on va tenir lloc l’únic debat públic entre
els presidents d’Armènia i Azerbaidjan respecte la situació del Nagorno-Krabakh.
Aquestes conferències em serviran per saber quin paper juguen els dos estats
partícips en l’àmbit internacional, i alhora quin és el posicionament d’altres
països claus respecte el tema tractat. També faré servir la carta dels Drets
Humans de l’ONU, per analitzar si algun dels països l’han violat i alhora les
resolucions d’aquesta mateixa organització. Una font molt important són les
resolucions de la OSCE i del Grup de Minsk, un grup creat especialment per
fomentar una resolució pacífica i acordada pel conflicte entre els dos països
implicats. Les resolucions i els comunicats del Comitè Internacional de la Creu
Roja a l’Alt Karabakh també és una font primària molt rellevant.
Seguint amb les fonts documentals i estadístiques, em centraré en buscar informació rellevant en revistes, com la revista bordes o els Dossiers de la Vanguardia, premsa escrita i digital, com l’observatori per la regió del Nagorno-Karabakh, pel·lícules com “Una història de boixos” de Robert Guédiguian, fotografies, entre d’altres.
Dintre de les fonts documentals, també utilitzaré llibres rellevants per
entendre el conflicte des d’un punt de vista històric. Llibres rellevants com “Black
Garden” de Thomas de Waal. Aquestes fonts seran imprescindibles per poder
conèixer més a fons tota la problemàtica que ha portat al conflicte, la
història sempre és clau. Tant les revistes, com també les pel·lícules,
m’aproparan a un tema més concret del passat de la regió i els llibres i les
fotografies em permetran veure i adoptar un coneixement més general del què és
i del què ha passat a l’Alt Karabakh.
D’altra banda, també utilitzaré les entrevistes i
converses, com a mètodes d’investigació qualitativa. Aquestes entrevistes seran
centrades, en profunditat, semiestructurades i directives. Les entrevistes, en
el meu parer, crec que són claus. Intentaré realitzar el treball amb molta de
la informació que pugui extreure’n d’aquestes desenes d’entrevistes. Crec que
puc aprendre molt més, i treure informació més “confidencial”, d’aquestes
entrevistes. Alhora, em serviran molt per millorar la meva part periodística.
Per poder aconseguir les entrevistes he fet servir les xarxes socials, sobretot
el Twitter. En base a comptes que ja coneixia o he anat coneixent, he pogut
contactar amb ells per l’aplicació i molt amablement m’han respost. Gràcies a
aquestes entrevistes, els entrevistats m’han facilitat altres contactes i així
he pogut anar ampliant la meva recerca, i en conseqüència, el meu
coneixement.
El treball s’estructurarà en quatre grans apartats.
Primerament, comentaré els aspectes constitucionals i polítics dels dos països
i de la regió del Nagorno-Karabakh. Seguidament, l’explicació del conflicte al
llarg de la història, des dels antecedents històrics, passant per l’època de la
Unió Soviètica i acabant amb la segona guerra i l’actualitat. El tercer apartat
es basarà en l’explicació del conflicte des de la perspectiva dels observadors
i de les víctimes afectades entrevistats. I per últim, les conclusions.
2. Aspectes constitucionals i polítics
En aquest primer apartat, presentaré els dos països, Armènia
i Azerbaidjan, i la regió del Nagorno-Karabakh. Per fer-ho, descriuré la
situació geogràfica on es troba cada territori, com es divideix
administrativament, l’idioma i la religió que es parla, i de quina ètnia son
els seus habitants. Realitzaré una comparació entre els dos estats en base a
l’IDH, el PIB per càpita, la taxa de creixement, entre d’altres. Alhora, també
analitzaré les seves característiques polítiques i constitucionals, amb les
pertinents reformes a les seves Constitucions. I finalment, en les
organitzacions i tractats internacionals als quals pertanyen.
2.1. Armènia
Armènia és un país del sud del Caucas que delimita amb
Geòrgia al nord, al sud amb l’Iran i el territori àzeri de Najichevan, a l’oest
amb Turquia i a l’est amb Azerbaidjan. És un país que no té sortida al mar i
principalment muntanyós (1800m d’altitud mitjana). El país es divideix en 10
regions administratives, o províncies, i en una ciutat autònoma, Erevan. Erevan
és la capital del país i conseqüentment la ciutat més poblada, amb poc més d’un
milió d’habitants. El país en si consta d’uns tres milions d’habitants i d’una
superfície de trenta mil kilòmetres quadrats, el més petit, tant en superfície
com en població, dels països del Caucas. L’idioma oficial[1] és
l’armeni, parlat per el 98% de la població. L’1% parla el iazidi, i l’1%
restant parla el rus, que podria ser considerat com la segona llengua del país,
ja que gairebé el 95% dels armenis afirmen tenir coneixement de l’idioma.
Armènia té l’església nacional més antiga del món, data del segle I, i alhora
fou la primera religió en convertir-se en religió d’Estat, el 301 després de
Crist, l’Església Apostòlica Armènia. El 95% de la població pertany en aquesta
església cristiana ortodoxa[2].
Si realitzem una comparació entre ambdós països, podem
observar com Armènia supera a l’Azerbaidjan en renta per càpita, en esperança
de vida i en l’Índex de Desenvolupament Humà. Armènia viu del sector serveis,
que representa més del 50% del seu PIB. Malauradament, a finals del 2019, el
país té un 17% d’atur, del qual un 27% és conformat per menors de 25 anys[3]. Pel
què fa al comerç exterior, el país importa molt més del què exporta. Rússia és
el seu principal proveïdor i alhora el seu principal client, seguit de la Xina
i Alemanya. La principal exportació són productes minerals, mentre que la
principal importació és el petroli.
El poble armeni ha passat de ser un Imperi que dominava
tot el Caucas i que s’estenia des del mar Caspi fins al mar Mediterrani, 95
a.C. – 12 d. C., a patir un genocidi i un exili forçós dintre de l’Imperi Otomà
del 1915 al 1923. Armènia s’independitzà de la Unió Soviètica, i sense el
territori del Nagorno-Karabakh amb el qual hi havia entrat, l’any 1990, amb
Levon Ter-Petrossian al capdavant, el qual fou el primer president electe
escollit democràticament el 16 d’octubre de 1991[4]. La
Constitució armènia del 5 de juliol de 1995, aprovada per referèndum popular,
establia que el país es convertia en un Estat democràtic, sobirà, social i
constitucional[5].
Alhora, assumia que Armènia tindria un sistema semi-presidencialista, on el
president nomenava el Primer Ministre. La Constitució ha patit dues
modificacions importants, la primera el 27 de novembre de 2005, on deixava clar
que el President de la República nombrava el Primer Ministre i alhora podia
nomenar o destituir a membres del Govern en base a recomanacions del Primer
Ministre[6]. A la
reforma del 2015, s’aprova un referèndum pel qual el règim polític del país es
converteix en parlamentari. S’allarga el mandat del President, de 5 a 7 anys,
sense possibilitat de reelecció. Alhora, aquest mateix deixa de ser escollit
per vot universal, i passa a ser escollit per un col·legi electoral format per
legisladors i representants municipals[7]. El
President és el cap d’Estat, no pot ser de cap partit polític, i té l’obligació
de personificar la unitat del poble i vetllar pel compliment de la Constitució,
tal com indica l’article 123 d’aquesta. El Govern es converteix en l’òrgan
màxim del poder executiu, al capdavant del qual hi ha el Primer Ministre que és
escollit per majoria parlamentària, i la legislatura és de 5 anys. L’Assemblea
Nacional passa d’un mínim de 131 a 101 diputats i amb una legislatura, també,
de cinc anys.
En tema de política exterior, Armènia forma part de la
Organització de les Nacions Unides des del 1991, també de la Organització per
la Seguretat i la Cooperació a Europa i l’Organització del Tractat de Seguretat
Col·lectiva des del 1992. El mateix any també va entrar a formar part de la
Cooperació Econòmica del Mar Negre. Forma part també de la Organització de la
Comunitat d’Estats Independents des del 1993, del Consell d’Europa des del 2001
i de la Unió Econòmica Euroasiàtica des del 2015. El 1999 entrà en vigor l’Acord
d’Associació i Cooperació entre la Unió Europea i Armènia[8].
2.2. Azerbaidjan
Azerbaidjan és un país del sud del Caucas, situat a
l’Àsia occidental, i que té sortida a l’est amb el mar Caspi. Pel nord, i entre
muntanyes, delimita amb Rússia i Geòrgia, al sud amb l’Iran i a l’est amb
Armènia, i la regió autònoma de Najichevan delimita amb Turquia. La seva
capital és Baku, a l’est del país, a les ribes del mar Caspi. És un país molt
muntanyós, sobretot degut a la serralada del Caucas. El riu Kura recorre el
centre del país. Azerbaidjan té una població de més de deu milions d’habitants,
i una superfície de 86.600 quilòmetres quadrats. L’idioma oficial és
l’azerbaidjanès. En menys mesura també es parla el rus, el turc i l’armeni (al
Nagorno-Karabakh). El 92% de la població són àzeris, el 2% són lèsgins,
originaris de la República Russa del Daguestan, l’1,3% són russos, i la resta
d’altres nacionalitats. La religió majoritària, amb un 95% de practicants, és
la musulmana, predominantment xiïta. Un 4% dels seus habitants practiquen el
cristianisme ortodoxa[9].
Realitzant una comparació entre ambdós països, podem
observar com l’Azerbaidjan supera a Armènia en el Coeficient de Gini, en el
creixement de la població i en les taxes brutes de natalitat i fertilitat.
L’Azerbaidjan viu de la indústria i la construcció, que representa el 53,5% del
seu PIB. Val a dir però, que la seva economia és poc diversificada i vulnerable
a les oscil·lacions del preu del petroli. Els hidrocarburs representen el 93% de
les exportacions i més de dos terços dels ingressos estatals. La crisi, entre
el 2015 i el 2018, va passar factura al país que va perdre la meitat del seu
PIB per càpita, el 75% de les seves reserves exteriors, la meitat del valor de
la seva moneda i la inflació s’acostà al 20% anual i el sistema bancari va
enfonsar-se. La taxa d’atur va arribar a superar el 7% el 2018, però d’ençà ha
anat a la baixa. L’Azerbaidjan és un país que exporta més del què importa,
sobretot combustibles i olis minerals. Els seus principals compradors són la
Unió Europea, Itàlia i Turquia. Les seves principals importacions provenen de
Rússia, Turquia i la Xina.
El territori de l’Azerbaidjan ha estat controlat, des de
fa segles, per diversos imperis; des de l’imperi d’Alexandre el Magne, passant
per l’Albània Caucàsica, el Califat Omeya o l’Imperi Rus. Quan aquest va caure,
els països del Caucas formaren la República Democràtica Federal de
Transcaucàsia, i el 1918 el país declarà la seva independència com a República
Democràtica de l’Azerbaidjan, la primera república parlamentària moderna del
món islàmic, fins a entrar dintre de la Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques, com a República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan[10]. El
país declarà la seva independència de la URSS l’any 1991, però amb una situació
d’enorme inestabilitat degut al col·lapse de l’economia i la guerra pel
Nagorno-Karabakh, territori el qual Stalin havia regalat a la RSS però que
estava poblat per una majoria armènia. Heydar Aliyev va posar fi a les hostilitats
i va activar l’economia. El 2003, Heydar Aliyev mor i el succeeix el seu fill,
Ilham Aliyev, actual president de la República de l’Azerbaidjan. La Constitució
de 1995, defineix a l’Estat àzeri com una República presidencialista, on el
president té bona part del poder executiu i designa als vicepresidents, al
primer ministre i a la resta de membres del govern. Ilham Aliyev fou reelegit
pel seu quart mandat el 2018, amb unes eleccions amb irregularitats segons la
OSCE i el Consell d’Europa. El 2020 es van celebrar les eleccions legislatives,
on el Nou Partit d’Azerbaidjan, d’Aliyev, va ser el gran vencedor: 70 de 125
ascons, amb un 48% de participació. L’actual Constitució fou aprovada el 12 de
novembre de 1995 per referèndum popular[11]. La
Constitució és la llei suprema i s’aplica sobre tot el territori de
l’Azerbaidjan. El 24 d’agost de 2002 es va aprovar en referèndum la primera
reforma constitucional, la qual establia l’adopció d’un sistema electoral
majoritari pur per l’Assemblea, la reducció de la majoria necessària per a ser
escollit president (majoria simple) i el primer ministre com a successor del
president de la República, en cas de defunció o incapacitat. El 18 de març de
2009 s’aprovà en referèndum la segona reforma constitucional, que incloïa 41
esmenes, la més important, la que permet al President poder-se presentar a la
reelecció sense el límit de dos legislatures que hi havia anteriorment.
L’última reforma constitucional fou el 26 de setembre de 2016, aprovada també
per referèndum popular, i que, entre d’altres, creà les figures de
vicepresident primer i vicepresidents, i s’establí que el vicepresident primer
succeiria al President en cas de defunció o incapacitat[12].
Aquest carrer l’ocupa la dona del President, Mehriban Aliyeva, des del febrer
de 2017.
L’Azerbaidjan, degut a la gran riquesa d’hidrocarburs i
una situació clau estratègicament parlant, combinat amb una estabilitat
política i creixement econòmic, han fet que el país tingui una forta presència
en l’escena internacional. L’Azerbaidjan forma part de les Nacions Unides des
de 1992, en el bienni 2012-2013 fou escollit membre no permanent del Consell de
Seguretat. Des del 1995 també forma part de l’Organització per la Seguretat i
la Cooperació a Europa. L’Azerbaidjan és el major soci comercial de la Unió
Europea en el Caucas sud. Les seves relacions estan basades en l’Acord
d’Associació i Cooperació de 1999[13].
2.3. Nagorno-Karabakh
La regió del Nagorno-Karabakh, també anomenada Alt
Karabakh o República d’Artsakh, actualment se situa dintre les fronteres
legalment establertes de l’Azerbaidjan. La regió coincideix amb les fronteres
administratives de l’antic Oblast Autònom de Nagorno-Karabakh, dintre de la
Unió Soviètica. Les dades, dintre la Unió Soviètica, l’any 1990, podíem observar
que la regió tenia una superfície de gairebé 4.500 kilòmetres quadrats i una
població de 192.000 habitants, dels quals un 76% eren armenis, un 23% àzeris i
la resta russos i kurds. Les dades més actuals, del 2015, mostren una
superfície d’11.458km² i una població de poc més de 150.000 habitants, d’origen
armeni gairebé en la totalitat. La seva capital és Stepanakert, amb una
població d’unes 55.000 persones d’origen armeni. Degut a la guerra del 2020, la
superfície s’ha reduït gairebé en ¾ parts, i ara mateix amb prou feines
sobrepassa els tres mil kilòmetres quadrats. La República d’Artsakh es dividia,
abans de la segona guerra, en vuit divisions administratives, de les quals
només tres íntegrament formaven part de l’antic Oblast. Alguns territoris
àzeris estaven sota control de la República d’Artsakh, conquerits en la primera
guerra i perduts en aquesta última. Eren territoris de seguretat, segons em
mencionaven des de la Diàspora Armènia de Catalunya i altres ciutadans armenis,
per tal de no deixar rodejada la República només per Azerbaidjan. L’Alt
Karabakh és un territori molt muntanyós, on el 36% del país és massa forestal i
fronterer amb Armènia a l’est, Azerbaidjan a l’oest i al nord i al sud amb
l’Iran. L’idioma principal és l’armeni, tot i que el rus també es parla. La
gran majoria dels armenis del Nagorno-Karabakh son cristians ortodoxes,
seguidors de l’Església Apostòlica Armènia. Pel què fa a dades econòmiques,
segons el Servei d’Estadística de la República d’Artsakh, el PIB va augmentar
un 116% entre el 2001 i el 2006. La República viu del sector serveis (57% PIB)
i el seus principals àmbits d’inversió són les telecomunicacions, la mineria
d’or i de diamant, la joieria i l’agricultura. La regió és rica en recursos
naturals com els metalls preciosos.
El nom de Karabakh prové del turc i el persa, i significa “Jardí Negre”. “Kara significa ‘negre’ en turc, i ba significa ‘jardí’ en persa. (...) Nagorno simplement significa ‘muntanyós’ en rus. Així, en el seu nom, es troben tres idiomes diferents. (...) Els idiomes dels tres poders que han dominat la història de la regió. (Cornell, 2001:48).
Artsakh formava
part, com a província, del Regne d’Armènia ja al segle V-VI aC. Però també fou
ocupat per tàtars, mongols i turcs, abans d’entrar dintre de l’Imperi Rus. El
març del 1918, l’Azerbaidjan va declarar la incorporació del Karabakh a la nova
República. Després de la guerra de 1920, el novè Congrés d’Armenis del
Karabakh, proclamaren que la regió era part d’Armènia. Fins que l’any 1921 el
territori entra, juntament amb Armènia, a la Unió Soviètica. L’any 1923, amb
Josef Stalin al capdavant de la URSS, l’Oblast Autònom de Nagorno-Karabakh és
situat dintre de les fronteres de la República Socialista Soviètica de
l’Azerbaidjan.
3. Explicació del conflicte al llarg de la història
En aquest apartat, relataré els antecedents històrics del
conflicte. Començaré explicant, molt breument, la història antiga de la regió
del Nagorno-Karabakh i seguidament indagaré des del Genocidi Armeni, passant
per la vida a la regió dintre de la Unió Sovièrtica, i fins la caiguda
d’aquesta i posterior Primera guerra pel Nagorno-Karabakh. Explicaré les causes
i els fets que ocorregueren en aquesta primera guerra i més endavant analitzaré
les constants escaramusses que s’han anat succeint al llarg dels anys, la
guerra d’abril com a tal, i finalment la Segona guerra pel Nagorno-Karabakh,
l’última gran guerra per territori.
3.1. Antecedents històrics
El conflicte per la regió del Nagorno-Karabakh té una
trajectòria mil·lenària. Tal com em va dir el politòleg i internacionalista
armeni, amb el qual vaig tenir el plaer de parlar, segons els armenis el
conflicte data del 26 d’agost de 1071, amb la batalla de Manazkert. La creació del Nagorno-Karabakh i la primera
població en assentar-se al territori és un enigma, segons diversos experts.
Aquests es poden dividir en dues corrents: la corrent proarmènia afirma que
durant els segles IX i VI abans de Crist, la regió pertanyia a l’antic Regne
Armeni d’Urartu i que posteriorment passaria a formar part, entre el 189 a.C. i
387 d.C., en la desena província del Regne d’Armènia. Fins que l’any 387, fou
ocupat per l’Albània Caucàsica, des d’aquell any i fins el segle VII (Hewsen,
2001:102). Per altra banda, els autors proàzeris, afirmen que entre els segles
IV a.C. i VIII d.C., el territori pertànyer a l’Albània Caucàsica, i que abans
del naixement de Crist, no hi hagué presència Armènia a la zona[14].
Aquestes son les dues visions del què fou el territori abans del Segle X. Després,
sabem del cert que la regió del Nagorno-Karabakh fou conquistada per múltiples
imperis. Al segle XI, els turcs seljúcides, avantpassats dels actuals àzeris i
turcs, s’establiren en la regió. I el 1230 la regió fou conquistada per
l’Imperi Mongol. A partir del segle XIV, el territori rep el nom de Karabakh,
jardí negre en turc, que agafa tant la part muntanyosa i majoritàriament
armènia (Nagorno-Karabakh), com la part plana i majoritàriament àzeri (Flat
Karabakg)[15].
Durant el segle XVIII la regió fou el centre de la batalla entre l’Imperi Otomà
i l’Imperi Persa, i un segle més tard, entre l’Imperi Persa i l’Imperi Rus. El
1813, amb la firma del Tractat de Gulistan, el Nagorno-Karabakh entrà a formar
part de l’Imperi Rus. Aquesta dominació
de l’Imperi Rus portà una emigració de la població sunnita a Turquia i una
immigració d’armenis provinents de Turquia i l’Iran. Vint anys després, el
1834, l’Imperi Rus establí l’òblast armeni que incloïa Erevan i Najichevan.
Segons investigacions de George Bournutian, abans que l’Imperi Rus ocupés
Armènia Oriental, els armenis representaven el 20% de la població, i el 1832 ja
representaven el 50%. Al Karabakh, les xifres russes apuntaven que a 1830 hi
havia dinou mil armenis i trenta-cinc mil àzeris. I a finals de segle, a
Transcaucàsia, hi havia 1.243.000 armenis[16].
Quan al 1867, les autoritats tsaristes van crear les províncies de Baku i el
què és ara Ganja, es va començar a fer servir el nom d’Azerbaidjan en treballs
acadèmics i periodístics (Swietochowski, 1995: 216).
3.1.1. Principis del
segle XX
Amb l’entrada al segle XX, els territoris seguien
pertanyent a l’Imperi Rus. Una gran majoria d’Armenis vivien dintre de l’Imperi
Otomà, però amb l’inici, el 1908, del moviment dels “Joves Turcs”, els armenis
començaren a patir per les seves vides. Aquest moviment implementà un
nacionalisme turc molt salvatge i els armenis en foren els més malparats. Els
joves turcs, en el seu imaginari, concebien que els armenis col·laboraven amb
potències estrangeres i en conseqüència, es va crear una campanya de deportació
i assassinats en massa en contra dels armenis (Freedman, 2009).
El 1915, amb les potències mundials sumides en la Primera
Guerra Mundial, l’Imperi Otomà aprofità per assassinar un milió i mig d’armenis
i centenars de milers d’exiliats[17]. El
genocidi incloïa cops, cremades amb ferros calents, persecucions violentes,
massacres amb rifles, destrals i espases, i violacions a dones (Üngör, 2005).
El Govern turc dirigit pel Comitè Unió i Progrés, es transformà en una
dictadura i feu entrar a l’Imperi a la Primera Guerra Mundial del costat
d’Alemanya. En aquest context, la veïna Rússia era el principal enemic extern,
i els armenis, com a afins del poble rus, els enemics interns.
El 24 d’abril de 1915, més de sis-cents cinquanta membres
de l’elit armènia foren acusats de ser agents revolucionaris, i foren
assassinats. També ho foren els armenis que s’havien unit a l’exèrcit turc, amb
la premissa que havien afavorit a Rússia. Els civils que vivien dintre de
l’Imperi foren condemnats a treballs forçats i després assassinats o foren
deportats al desert. L’única acció heroica que van poder realitzar els armenis
fou la de Musa Dagh, on els armenis van aconseguir mantenir els turcs fora fins
que els francesos els van salvar. Tret d’aquesta acció, els armenis no es
pogueren defensar[18].
Si preguntem sobre el genocidi armeni a un turc, com he
pogut fer preguntant-ho al analista turc Yusuf Erin, ens diu que els armenis
dintre de l’Imperi Otomà vivien en bones condicions, i alhora alguns d’ells
eren persones molt lleials i consellers del Sultan. Però que amb l’entrada a la
Primera Guerra Mundial de l’Imperi, els armenis, manipulats pels russos i els
anglesos, es van rebel·lar contra les autoritats turques i reclamaven un estat
independent. Tal com apunta l’analista, Turquia no ho considera un genocidi
perquè els armenis es van revoltar i en ambdues parts hi hagué molts morts, i
no és comparable amb el genocidi propiciat per l’Alemanya Nazi envers els
jueus, per tant des del país es qualifiquen com els fets de 1915[19].
La comunitat internacional no es fer ressò d’aquests fets
principalment per dos motius; el primer, degut a que ocorregueren enmig de la
Primera Guerra Mundial i quedaren eclipsats. I segon, perquè cap estat reclamà
els fets al moment, per això desaparegué de l’agenda internacional. Segons
l’historiador Richard, G. Hovannisian (1997), el punt d’inflexió de la
desaparició del conflicte armeni fou amb el Tractat de Lausana de 23 de juliol
de 1923, i més endavant amb el Tractat de Sèvres per part de les potències
europees[20].
Abans de la caiguda de l’Imperi Otomà, el ministre d’interior ordenà la creació
d’un programa per portar a judici als perpetradors del genocidi, fossin quins
fossin els seus rangs o els seu estat (Dadrian, 2008). Mentre es realitzava
aquesta investigació, la Cambra de Diputats també n’engegà una pròpia, fent
catorze audiències a finals del 1918, i interrogant a tretze ministres. El
1920, amb la creació de les corts marcials a Constantinoble, es donà el pas per
declarar que alguns alts càrrecs i ideòlegs del Partit Unió i Progrés, foren
els responsables d’organitzar l’extermini contra la població armènia. Tres
d’ells, Mehmet Kemal, Hafiz Abdullah Avni i Behramzade Nusret, foren condemnats
a pena de mort (Dadrian, 2005).
El 1917, a l’Imperi Rus, es donà la Revolució de Febrer.
Aquesta primera revolució va significar un debilitament del control, per part
de Rússia, de Transcaucàsia. El poder real al territori l’exercien els diputats
del Consell Nacional dels Pobles del Càucas, dominat pels àzeris simpatitzants
del Musavat[21].
Amb l’objectiu de fer front a l’invasor turc, el 24 de febrer de 1918, els
partits dominants de les nacions de Transcaucàsia crearen la República
Democràtica Federal de Transcaucàsia. Aquesta república dependent de la Rússia
Soviètica intentà negociar les fronteres amb l’Imperi Otomà, però els otomans
es mostraren inflexibles i començà una guerra entre els turcs i els georgians i
armenis. La república es desintegrà tres mesos després de la seva fundació[22].
Per la seva part, amb la Revolució d’Octubre, l’esquerra
àzeri es rebel·là contra el Consell Nacional dels Pobles del Càucas i els seus
conciutadans del Musavat, i proclamà, a l’abril del 1918, la Comuna de Baku.
Aquesta durà fins el juliol, quan l’Imperi Otomà va atacar la ciutat. Els
bolxevics abandonaren Baku i es creà un govern dictatorial, anomenat la
Dictadura de la Càspia Central, format per menxevics i nacionalistes armenis
del Dashnak per combatre l’avenç dels otomans a l’Azerbaidjan. La dictadura
sol·licità el suport de les tropes britàniques, que arribaren el 17 d’agost a
la ciutat, però un mes després, Baku caigué sota mans turques i musavatistes[23].
L’imperi Otomà abandonà la regió després de firmar l’armistici de Mudros el 30
d’octubre de 1918[24]. El
28 de maig de 1918, els dirigents del Musavat es reuniren a Gandja i
proclamaren la independència de l’Azerbaidjan com a República Democràtica de
l’Azerbaidjan.
Va ser la primera república democràtica i secular del món
musulmà, i la primera en concedir el sufragi femení. Fou presidida per Mammed
Amin Rasulzade i el Primer Ministre fou Fatali Khan Khoyski. Degut a la Comuna
de Baku, la república demanà ajuda a l’Imperi Otomà. Amb la conquesta de Baku
per part de la República Democràtica de l’Azerbaidjan, es formà el Consell
Nacional Àzeri, que el 7 de desembre de 1918 passaria a ser un parlament. La
República Democràtica de l’Azerbaidjan és dissolgué el 28 d’abril de 1920,
caiguda provocada per un cop d’estat del Partit Comunista de l’Azerbaidjan, amb
Sultanov i Efendijev al capdavant, i que recolzà la Unió Soviètica. El cap del
Parlament, Mehmet Yusif Jafarov, signà l’acord de rendició per evitar un gran
vessament de sang[25]. El
mateix dia, l’Azerbaidjan entra a formar part de la Unió Soviètica, dintre de
la República Federal Soviètica de Transcaucàsia, amb el nom de República
Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan[26], i
posteriorment com a República independent.
Pel què fa a la part Armènia, fou partícip, juntament amb
Azerbaidjan i Geòrgia, de l’anteriorment anomenada República Democràtica
Federal de Transcaucàsia. Amb el col·lapse d’aquesta, Armènia s’erigí com a
país independent, i el 30 de maig de 1918, el Consell Nacional Armeni declarà
la fundació de la República Democràtica d’Armènia. Aquesta república fou
presidida per l’escriptor i revolucionari armeni Avetis Aharonian, i el polític
Simon Vratsian com a Primer Ministre. El 4 de juny del mateix any però, la
naixent república firmar el seu primer tractat internacional amb l’Imperi
Otomà, el tractat de Batum. Aquest tractat era de cooperació mútua entre ambdós
actors, però alhora entregava el Karabakh a l’Azerbaidjan i l’anomenada Armènia
Occidental a l’Imperi Otomà[27].
El primer d’agost es convocaren les primeres eleccions al
Consell Nacional i el resultat fou de majoria Daixnak, el partit que dirigí la
independència. A la Conferència de Paris de 1919, els armenis d’Erevan i
Turquia s’uniren i hi enviaren delegats conjunts. Hi reclamaren el
reconeixement d’una Gran Armènia, que comprengués tots els territoris on els
armenis n’eren majoria abans del 1914, però tant els Estats Units com la
Societat de Nacions si negaren. Aquesta última, rebutjà la incorporació
d’Armènia a l’organització. Gràcies al desembarcament britànic a l’Azerbaidjan
el 1919, Armènia pogué recuperar Kars, Ardahan i Nakhtxivan. El mateix any, a
Erevan es formà un govern de coalició entre els daixnak i els comunistes, que
fer avançar el país, creant carreteres i indústries, un exèrcit, la jornada de
vuit hores o l’escolarització obligatòria[28].
El 1918 començà la guerra entre armenis i àzeris. Una
guerra molt cruenta, que es va saldar amb desenes de milers de morts de cada
bàndol, i on Armènia, que havia guanyat el Karabakh amb la retirada de l’Imperi
Otomà, el perdé al final de la guerra degut a la sovietització de l’Azerbaidjan
i la major capacitat que tenia aquest en armament. Així doncs, el 10 d’agost de
1920 es firmar un alto al foc que obligà a Armènia a reconèixer el control
àzeri del Karabakh i la temporal independència de Nakhtxivan[29].
Però mentre aquesta guerra succeïa, un grup d’oficials
armenis, descontents amb la firma del Tractat de Batum, establiren la República
del Karabakh-Zangezur, que pretenia defensar i conservar la regió del Karabakh
i la regió de Zangezur per Armènia. Aquesta república es desintegrà amb la
Conferència de Pau de París, però degut a l’alto al foc de 1920, nasqué la
República de Syunik, que defensava el mateix que l’anterior. Aquesta república
fou dividia en sis districtes al sud d’Armènia i el Nagorno-Karabakh, i
s’independitzà el 1921 amb la sovietització d’Armènia. Amb aquesta
independència, quedà reclosa solament a la regió de l’Alt Karabakh i es passà a
anomenar República de l’Armènia Muntanyosa. Aquesta abandonà la lluita armada
amb la promesa que Zanzegur seria Armènia, i així fou. Però l’Alt Karabakh
quedà dintre les fronteres de la República Socialista Soviètica de
l’Azerbaidjan[30].
Enmig d’aquest caos, es donà la guerra entre Turquia i
Armènia, a finals de 1920, que vingué propiciada per la signatura del Tractat
de Sèvres. Els turcs no reconeixien la validesa de l’acord, i volien recuperar
les províncies de Kars, Ardahan i Batum, cedides a Armènia. Els turcs avançaren
per territori armeni, i el país hagué d’acabar demanant ajuda als soviètics,
els quals li oferien, amb un acord firmat el 24 d’octubre de 1920[31].
L’exèrcit soviètic no fou de gran ajuda, i amb els turcs ocupant tot el país
gairebé, el govern d’Armènia tingué que firmar un armistici el 2 de desembre de
1920, el Tractat d’Aleksandrópol[32] .
Aquesta armistici obligava a Armènia a desarmar la majoria de les forces
militars, i a entregar la meitat del territori que tenia el país abans de la
guerra, perdent així tot el territori concedit amb el Tractat de Sèvres[33].
Tots aquests esdeveniments, propiciaren la creació de la República Socialista
Soviètica d’Armènia, el 29 de novembre de 1920, que entrà a formar part de la
República Socialista Soviètica de Transcaucàsia fins el 1922 que s’independitzà
com a República Soviètica[34].
3.1.2. 1945-1991
Tal com he mencionat anteriorment, ambdós estats i el
territori del Nagorno-Karabakh entren dintre de la Unió de Repúbliques
Socialistes Soviètiques a principis del segle XX. El territori autònom del
Nagornko-Karabakh entrà dintre les fronteres de la República Socialista
Soviètica de l’Azerbaidjan, però amb una població clarament armènia i cristiana
ortodoxa. Els bolxevics prometen a Armènia que sí aquesta entrava a formar part
de la Unió Soviètica, l’ajudarien a retornar el territori al país. Amb la mort
de Lenin el 1924, i la consegüent pujada d’Stalin al poder, que desmembrà la
República Socialista Soviètica de Transcaucàsia el 1936, atorgà el territori
del Nagorno-Karabakh, que entrà com a Oblast Autònom, i el de Nakhtxivan, a la
RSS de l’Azerbaidjan, tot i les protestes dels seus ciutadans[35].
Armènia, dintre la URSS, va gaudir d’una certa
estabilitat que no havia tingut amb l’Imperi Otomà. Els bolxevics, durant els
anys durs de comunisme, van proveir al país de medicines, menjar i altres béns
bàsics. Però l’església fou durament reprimida, sobretot amb els anys d’Stalin
al poder. El 1938, els bolxevics assassinaren al Patriarca Khoren I, però
l’església sobrevisqué gràcies a la diàspora. El 1936 el poder socialista
lluità fermament envers el nacionalisme armeni, i assassinà i envià a l’exili a
molts armenis contraris al règim.
Durant la Segona Guerra Mundial, els països del sud del
Caucas varen tenir sort, i els nazis mai varen arribar-hi. Però els armenis
ajudaren a la URSS i als seus aliats aportant-hi indústria i agricultura.
Alhora, es creà la 89ª Divisió Soviètica Tamanyan,
composta principalment d’armenis que lluitaren en grans batalles com la de
Crimea, la del Caucas o fins i tot la de Berlin[36].
Molts armenis foren declarats Herois de la Unió Soviètica, com el mariscal
Hovhannes Bagramyan, primer comandant no eslau assignat com a tal[37].
Amb la mort d’Stalin i l’ocupació del càrrec per part de Nikita Khrusxov, el
1953, el Kremlin es va tornar permissiu amb les manifestacions nacionalistes i
dotà a la república de més recursos propis per la producció de béns de consum.
Amb la pujada al poder de Mikhaïl Gorbatxov i l’inici de la Perestroika,
Armènia va començar a obrir-se i el nacionalisme va començar a aflorar dintre
la república[38].En el següent apartat em
centraré en com va afectar aquest nacionalisme al país i els primers
esdeveniments de guerra per la part Armènia.
La República Socialista
Soviètica de l’Azerbaidjan celebrà les seves primeres eleccions al Soviet
Suprem de la república el 24 de juny de 1938. D’aquestes en sortiren 310 diputats.
Aquesta cambra atorgà, al mateix any, i tot i les protestes dels ciutadans,
dues mil hectàrees de terra de les regions de Lachin, Kalbajar i d’altres, a la
República Socialista Soviètica d’Armènia[39].
Amb l’època de Stalin, la república va ser forçada a la col·lectivització, però
alhora va augmentar exponencialment els nivells d’alfabetització i
d’industrialització, en comparació amb la resta de països de l’Orient Mitjà[40].
Durant la Segona Guerra
Mundial, l’Azerbaidjan va jugar un paper clau, ja que la major part del petroli
utilitzat per el Front Oriental provenia de Baku. Degut a aquest fet, l’exèrcit
nazi, amb les Wehrmacht al capdavant, executà l’Operació Edelweiss[41]
per envair Baku per la importància que tenia com a proveïdor d’energia a la URSS
(Pipes, 1997: 218-220, 229). L’Exèrcit Roig va evitar que les Wehrmacht
arribessin més enllà de Txetxènia. Més de mig milió d’àzeris van combatre en la
Gran Guerra Pàtria del 1941 al 1945, on un quart de milió moriren[42].
Entre els supervivents, més d’un centenar foren nombrats Herois de la Unió
Soviètica, com el general Azi Aslanov, distingit dues vegades[43].
Després de la Guerra, i durant la Guerra Freda, a la república arribaren molts
immigrants russos i armenis[44].
A partir de la dècada dels seixanta, es començà a contraure l’economia degut a
que el petroli de Baku ja no tenia tanta importància dintre de la URSS. Això,
juntament amb la Perestroika, feu que els ciutadans àzeris es comencessin a
revoltar i que sorgís el nacionalisme[45].
“La Unió Soviètica va
crear la Regió Autònoma del Nagorno-Karabakh dintre l’Azerbaidjan el 1924 amb
el 94% de la regió poblada per armenis. Quan va començar a créixer la població
àzeri, els armenis del Karabakh es van esglaiar sota la norma discriminatòria,
i a la dècada dels seixanta van començar les hostilitats entre les dues
poblacions de la regió.” (Azerbaijan, A Country Study. ISBN 1-4191-0862-X, US
Library of Congress Federal Research Division). Segons els armenis del
Karabakh, durant aquests seixanta-cinc anys d’existència de la regió autònoma,
el govern àzeri va fer una política de desarmenització de la regió i va oprimir
i descuidar les seves necessitats[46].
Aquest fet es pot observar amb el cens de població del 1979, on els armenis
eren el 76% i els àzeris el 23%[47].
El 1980, vuitanta-cinc pobles armenis, el 30%, foren destruïts[48].
Els armenis del Karabakh acusaven al govern de Baku de voler fer el mateix que
estava fent amb Nakhtxivan, on el 1917 hi havia el 40% d’armenis i vuitanta
anys més tard no en quedava cap[49].
D’ençà d’aquest punt, i amb aquestes preocupacions per part dels armenis del
Karabakh, s’incrementaren les hostilitats i això desencadenà en la Primera
Guerra pel Nagorno Karabakh entre Armènia i Azerbaidjan.
3.1.3. Finals de la URSS
La Perestroika i la Glasnost portaren conseqüències
negatives pels territoris. Sorgiren
disturbis civils i lluites ètniques en diverses regions de la URSS, i
entre elles al Nagorno-Karabakh, que pertanyia a la RSS de l’Azerbaidjan, però
estava poblada majoritàriament per armenis (Croissant, 1998: 36-37). “A mitjans
dels anys vuitanta, hi havia aproximadament 350,000 armenis a l’Azerbaidjan
(sense incloure el Nagorno-Karabakh) i aproximadament 200,000 àzeris a
Armènia.” (de Waal, 2013: 19).
A finals de 1987 hi hagué la primera manifestació, per
part d’armenis, a favor de la independència del Nagorno-Karabakh, i a principis
de 1988, desenes de milers d’armenis signaren a favor d’un referèndum al
Karabakh i enviaren les seves signatures a Moscou. (Zürcher, 2007: 158). Tot i
això, el Politburó va decidir no canviar l’estatus del territori i això provocà
una de les marxes més grans mai vistes a Armènia. Un milió d’armenis es
manifestaren a Erevan per protestar vers la decisió de Moscou. “Practicant el
nou esperit de tolerància impulsat per Gorbatxov, el Politburó va dir als
líders àzeris que ells haurien de fer servir, només, els “mètodes del Partit”
–persuasió, en comptes de força- per resoldre la disputa.” (de Waal, 2013: 13).
Tot això propicià que el Soviet central del Karabakh
aprovés, el 21 de febrer de 1988, la transferència de la regió a la RSS
d’Armènia. Això feu que la temperatura s’escalfés a la ciutat de Baku, i
aparegueren pintades amb rus que deien: “Simpatitzants de Pogosian [nou líder
armeni al Nagorno-Karabakh] marxeu de Baku mentre sigueu vius.” (de Waal, 2007:
32). Aquesta decisió també portà a enfrontaments on foren assassinats quatre
armenis i que acabà amb l’entrada de l’Exèrcit Roig a Erevan i amb Gorbatxov
reunint-se amb els manifestants (Zürcher, 2007: 159). El mateix dia, el Politburó
va respondre a les demandes: “Havent examinat la informació sobre els
esdeveniments a la Regió Autònoma del Nagorno-Karabakh, el Comitè Central sosté
que les accions i les demandes [...] contradiuen els interessos dels
treballadors d’ambdues repúbliques i danyen les seves relacions.” (de Waal,
2013: 14). Aquestes decisions provocaren que, només amb una nit, dos mil àzeris
abandonessin la regió armènia de Kapan (de Waal, 2013: 20).
Una setmana més tard, el 27 de febrer de 1988, esclatà la
violència a la ciutat azerbaidjanesa de Sumgait. Els àzeris massacraren als
armenis de la ciutat i es donà una situació de violència i de caos sense
precedents dintre la Unió Soviètica. Els fets acabaren, un dia més tard, amb 26
armenis assassinats, centenars de ferits, i més de deu mil exiliats de la
ciutat, i 350 mil del país. Alhora, 6 àzeris foren assassinats, i l’Exèrcit
Roig prengué els carrers. Però no tots els azerbaidjanesos participaren del
Pogrom. Alguns joves àzeris de la Komsomol, van anar en petits grups a buscar
armenis per portar-los al Palau de la Cultura al centre de la ciutat, un lloc
segur. (de Waal, 2013: 37-41). Aquest fet marcà el final de la primera fase del
conflicte pel Nagorno-Karabakh. (Zürcher, 2007: 159).
El març del mateix any, els radicals armenis formaren un
nou grup anomenat Krunk. Aquesta organització fou la primera, en l’era de
Gorbatxov, d’utilitzar les vagues com a arma política (de Waal, 2017: 57). El
12 de juliol de 1988, després que Gorbatxov anunciés que no faria cap canvi en
les fronteres, el Soviet del Karabakh anuncià, altre cop, que transferia
unilateralment la regió a la RSS d’Armènia. Això provocà enfrontaments violents
entre àzeris i armenis, que s’anaren repetint durant tot l’estiu de 1988[50]. El
18 de juliol de 1988, el nou primer secretari del Comitè Regional del Karabakh,
Henrik Pogosian, demanà la separació del Karabakh de l’Azerbaidjan, i la
unificació d’aquest amb Armènia, al
presidium del Soviet Suprem de la Unió Soviètica. I remarcà que “després dels
fets de Sumgait, no hi hauria més terreny pel contacte diari entre les dues
comunitats.” (Zürcher, 2007: 161).
Les relacions entre conciutadans s’anaven trencant poc a
poc. Un exemple d’això seria l’entrevista que va concedir l’escriptor àzeri
Sabir Rustamkhanli, l’any 2000, parlant d’aquella època: “[...]Ohanjenian
estava allà, Gurgen Gabrielian, el nen escriptor i poeta qui sempre m’havia
tractat com un germà també. En aquell moment, quant ells estaven de peu a la
plaça, es comportaren com si no em coneguessin. Ja hi havia un ambient
diferent.” (de Waal, 2013: 15). Molts intel·lectuals de Baku afirmaren que mai
havien posat interès en el problema del Karabakh fins el 1988. (de Waal, 2013:
31). Entre novembre i desembre de 1988, hi va haver grans expulsions d’àzeris
d’Armènia i d’armenis d’Azerbaidjan. 160 mil àzeris abandonaren Armènia i 180
mil armenis abandonaren l’Azerbaidjan (Goldenberg, 1994: 163). Hi hagueren
expulsions forçades en ambdós països. Thomas de Waal relata que als petits
pobles d’Armènia amb majoria àzeri, bandes d’armenis entraven, mataven,
torturaven i cremaven les cases als ciutadans àzeris. (de Waal, 2013: 63).
Aquesta escalada de tensió fou interrompuda pel gran
terratrèmol que sacsejà Armènia el 7 de desembre de 1988, on moriren
vint-i-cinc mil persones. La solidaritat entre ambdós pobles es veié
desbordada. Però alhora, Gorbatxov aprofità per visitar la regió, i els serveis
secrets detingueren a cinc membres del Comitè del Karabakh, un comitè format
per intel·lectuals del país el 1988 que pretenien la reunificació del
Nagorno-Karabakh[51].
Temporalment, des del gener fins a l’estiu de 1989, el Karabakh quedà sota
control de Moscou, per mirar de controlar i rebaixar les tensions. A l’estiu
del mateix any els armenis del Karabakh escolliren el Congrés de Representants
de la Població del Karabakh, format per 78 membres i el qual el seu Presidium
va ser, de facto, el govern del Karabakh (Zürcher, 2007: 165).
El 29 de novembre de 1989, el Soviet Suprem de la Unió
Soviètica va votar, amb 340 vots a favor i 5 en contra, per retirar la condició
d’Administració Especial i retornar el Karabakh en mans de l’Azerbaidjan. En resposta,
el Soviet Suprem de la RSS d’Armènia i el Consell Nacional del Karabakh, van
proclamar que la regió autònoma del Karabakh entrava dintre de les fronteres de
la República Socialista Soviètica d’Armènia. El govern central va enviar sis
mil forces soviètiques al Karabakh, i a partir d’aquí l’espiral de violència va
estar fora de control. El 12 de gener, dos líders del partit àzeri Front
Popular, sortiren a la televisió incitant a la violència contra els armenis de
Baku, que segons ells encara vivien còmodament. (de Waal, 2013: 91).
El 13 de gener de 1990, més de 250 mil persones es
manifestaren a Baku contra el règim comunista i contra el moviment
independentista del Karabakh. La manifestació, convocada pel Front Popular,
s’hi escoltà el crit unànime: “Llarga vida a Baku sense armenis” (de Waal,
2013: 92). Alguns manifestants agrediren armenis i els atacs escalaren a
pogroms contra aquells armenis que encara no havien abandonat l’Azerbaidjan.
Gairebé un centenar moriren i centenars foren ferits. Després de la massacre,
tretze mil armenis abandonaren Baku i l’exèrcit soviètic intervingué detenint a
centenars d’activistes i causant la mort de més de 130 manifestants (Croissant,
1998: 37). Aquell dia, el 20 de gener de 1990, Moscou perdé l’Azerbaidjan (de Waal,
2013: 94). “El gener negre de 1990 destruir totes les negociacions culturals.
Armenis ben integrats com la Tatyana o la seva mare, foren obligats a abandonar
Baku.” (de Waal, 2013: 101). Moscou declarà l’estat d’emergència al Karabakh al
15 de gener de 1990. Els enviats de Moscou, per realitzar una demostració de
poder i que els armenis tornessin a reconèixer la llei de Baku, foren
Polyanichko i Safonov (de Waal, 2013: 109).
A la primavera del mateix any, la Unió Soviètica permeté
que cada república pogués crear les seves pròpies forces especials. Armènia
creà les OMOR i l’Azerbaidjan les OMON. L’escriptor i activista armeni, Zori
Balayan, confessà que durant el temps que s’estigué l’administració de
Polyanichko, els partisans armenis feren més de dues centes operacions en la
seva contra (de Waal: 2013: 112-113). “Mikhailov va recomanar que ‘el Ministeri
de Defensa, el Ministre d’Interior i la KGB de la URSS havien de dur a terme,
immediatament, una operació especial a la regió conjuntament amb els òrgans de
la república d’Armènia i l’Azerbaidjan per desarmar els grups armats
il·legals.’ El 17 de gener de 199, el Comitè Central va fer cas a les
recomanacions.” (de Waal, 2013: 114).
Així començà l’Operació Anell, operació que propiciar la
gairebé morta Unió Soviètica, juntament amb l’OMON àzeri, sobre el territori.
Fou una operació per acabar amb les milícies proarmènies.
El 17 de març de 1991 es realitzà un referèndum a tota la
Unió per preguntar sobre el futur d’aquesta. L’Azerbaidjan hi participà i va
donar el vot a favor de la continuació de la URSS. Armènia en canvi, fou una de
les sis repúbliques que el boicotejà[52]. El
país demanava un referèndum al setembre sobre la independència (de Waal, 2013:
114).
Tornant a la Operació Anell, el 10 d’abril de 1991 es va
decidir llençar l’operació contra les ciutats de Getashen i Martunashen. Molts
dels ciutadans foren obligats a signar documents que posaven que abandonaven
lliurement casa seva (de Waal, 2013: 116). Aquests ciutadans van ser
traslladats a Stepanakert, la capital del Karabakh. Les cases desocupades, les
ocuparien, posteriorment, els ciutadans àzeris que havien estat expulsats
d’Armènia (Sneider, 1991). Els soldats soviètics arribaven amb micròfons a les
poblacions i cridaven a l’ordre i a que les persones s’identifiquessin com a
soviètiques. Però els àzeris es dedicaren a destrossar les seves cases i a
disparar-les (Croissant, 1998: 41-42).
El nou parlament rus, amb el portaveu Boris Yeltsin, va
formar una estreta aliança amb l’administració armènia i va veure que tenien un
enemic en comú. Aquest fou el començament d’una nova relació política entre
ambdós estats (de Waal, 2013: 117). “Tots els habitants d’una dissetena de
petits pobles armenis a la regió de Hadrut i Shusha del Nagorno-Karabakh foren
deportats. Els activistes de Human Rights estimaren que durant la primera fase
de l’operació, cinc mil armenis foren deportats i entre vint i trenta foren
assassinats.” (de Waal, 2013: 118). L’Operació Anell sembla que funcionà quan a
la regió se li retornaren els òrgans del partit i es desmilitaritzà, ja que
després es votà en contra de la separació amb l’Azerbaidjan. Tot i això, la
violència seguí entre l’Azerbaidjan i els pobles armenis.
El 7 de maig començà la segona part de l’operació anell,
que fou més mortífera. Es donà a la ciutat Armènia de Voskepar i als seus
voltants. Es detingueren vint homes, suposadament milicians, i atacaren un
autobús on hi viatjaven trenta policies armenis. Onze d’ells foren assassinats
i la resta detinguts (de Waal, 2013: 120). Aquesta duresa feu que el President
armeni, Levon Ter-Petrosian, denunciés les agressions i demanés una compensació
a Moscou. Els soviètics prometeren que els policies detinguts tornarien a
Armènia i que ells no continuarien amb l’Operació Anell. El 4 de juliol es donà
la zona per estabilitzada des de Moscou. Segons Gorbatxov fou una bona operació
contra els nacionalismes a la regió, tot i que no aconseguí la reconciliació
entre els armenis i els àzeris, el què provocà que més de 17 mil armenis fossin
expulsats de Shahumyan i els pobles del voltant, pel sol fet de ser armenis
(Melkonian, 2004: 186). Azerbaidjan declarà la seva independència el 31 d’agost
de 1991, i un mes més tard, el 21 de setembre ho feu Armènia. Poc temps
després, ambdós països entraren en la Primera Guerra pel Nagorno-Karabakh (de
Waal, 2013: 120).
3.2. Primera guerra (1988-1994)
La primera guerra pel Nagorno-Karabakh començà abans de
la desintegració de la Unió Soviètica i la posterior independència dels dos
estats, tal com hem relatat a l’anterior apartat. “Ara bé, el col·lapse de la
Unió Soviètica va portar també el final de l’Operació koltso [anell] i
l’ocupació per part de l’exèrcit soviètic. L’agost del 1991, la Unió Soviètica
col·lapsà. Armènia i l’Azerbaidjan es troben, de la nit al matí, com a estats
independents i sobirans. El 2 de setembre de 1991, el Karabakh declara la seva
independència i ho remarca amb un referèndum el 10 de desembre del mateix any.
En base a aquests fets, el conflicte del Karabakh es torna un conflicte
internacional” (Zürcher, 2007: 168). “Entre febrer del 1988 i estiu del 1991 es
van donar els primers passos de la guerra, una petita guerra que se saldà amb,
aproximadament, un miler de morts” (Goltz, 1999: 74).
Com que la guerra era inevitable, ambdós estats
començaren a realitzar reclutaments entre homes de 18 a 45 anys i tropes de
voluntaris. Per part d’Armènia, els grups de voluntaris foren anomenats tchokats,
però hi hagué molta insubordinació i descontrol entre aquests, ja que no es
podien controlar. Per part d’Azerbaidjan, es recorregué a l’organització
terrorista turca llops grisos, i mercenaris. Com que la URSS havia col·lapsat,
l’armament de l’exèrcit soviètic fou robat i comprat per part dels dos estats i
algunes unitats dissoltes de l’Exèrcit Roig que havien quedat penjades,
s’oferiren per combatre en els dos bàndols. Un exemple fou el cas del general
soviètic Anatoly Zinevich, el qual lluita al bàndol armeni i al final de la
guerra va ser nomenat cap de l’Estat Major de les forces de l’Alt Karabakh[53]. A
continuació, exposo un taula amb el nombre de forces paramilitars i exèrcits
desplegats durant la guerra del Karabakh, 1988-1994 (Zürcher, 2007: 179):
|
Any |
Exèrcit àzeri, forces de seguretat |
Milícies àzeris |
Forces paramilitars i exèrcits d’Armènia i del Karabakh |
Unitats soviètiques |
|
1988 |
|
|
1,000 |
15,000 |
|
1989 |
|
|
7,275 |
15,000 |
|
1990 |
3,000 |
300 |
10,000 |
15,000 |
|
1991 |
3,000 |
2,000 |
12,000 |
21,000 |
|
1992 |
23,000 |
4,900 |
20,930 |
2,000 |
|
1993 |
40,000 |
|
30,930 |
|
|
1994 |
45,000 |
|
30,930 |
|
Durant l’hivern de 1991-1992, l’exèrcit de l’Azerbaidjan va atacar
durament Stepanakert, la capital del Nagorno-Karabakh, bombardejant i atacant
civils intencionadament per terra i per aire[54]. La
destrucció tant de la capital com de les ciutats adjacents va ser molt extensa
i Ministre d’Interior del Nagorno-Karabakh va afirmar que entre octubre i abril
havien mort assassinats 169 armenis[55].
Segons un informe de Human Rights Watch, les principals bases àzeris per dur a
terme l’atac foren les de Khojali, on es trobava l’únic aeroport de la regió, i
Shusha[56].En
resposta a l’atac, forces armades d’Armènia i Rússia realitzaren, entre el 25 i
el 26 de febrer de 1992, la matança de Khojali (de Waal, 2004: 172-173).
Segons Human Rights Watch, “la massacre va ocórrer quan
una gran columna de residents, juntament amb una desena de combatents,
abandonaren la ciutat que estava a punt de caure sota mans armènies, i en
apropar-se a la frontera amb l’Azerbaidjan, un lloc militar armeni els va
disparar cruelment.”[57]
Segons la versió armènia, els civils es barrejaren amb els soldats àzeris i les
tropes van obrir foc matant per igual a civils i a combatents. La massacre
costà la vida de 613 civils, entre ells 108 dones i 83 nens[58]
segons el govern d’Azerbaidjan. Segons autors com Thomas de Waal o Christoph
Zürcher, foren assassinats almenys 485 persones, molts d’ells civils (Zürcher,
2007: 170).
El líder militar del Karabakh i posterior president
d’Armènia, Serzh Sargsian, digué més endavant: “Abans de Khojali el àzeris
pensaven que estaven fent broma amb nosaltres, pensaven que els armenis eren
persones que no podien aixecar les mans contra la població civil. Vam poder
trencar aquest estereotip. I això és el què va passar. I hem de tenir en compte
que entre aquells nois hi havia gent que havia fugit de Baku i Sumgait.”
(de Waal, 2003: 172). L’estat àzeri i deu països més, consideren aquest fet com
un genocidi[59],
tal com em va explicar el professor Gulmmamad Mammadov. Sense restar-li
importància a la vil massacre comesa per l’exèrcit armeni i rus, m’agradaria
puntualitzar que un genocidi implica un extermini parcial o total d’un grup
humà[60], que
en aquest cas no es donà, ja que s’anà contra els ciutadans d’una població
específica, no contra tot els ciutadans àzeris del país.
El 26 de gener de 1992, les forces àzeris, per preparar
un atac a Stepanakert, intentaren capturar la ciutat armènia de Karintak des de
Shusha. L’operació sortí malament i setanta soldats moriren. Aquest operació
fallida provocà que el ministre de defensa d’Azerbaidjan, Tajedin Mekhtiev, fos
acomiadat[61].
El 7 de maig de 1992 a l’Iran, hi hagué una reunió bilateral entre els
presidents dels països i firmaren el comunicat de Teheran, un acord de pau[62].
Però, el dia següent, el 8 de maig, començà la batalla per la segona ciutat més
important de l’Alt Karabakh, la ciutat de Shusha. La ciutat era important, i
serà important més endavant també, durant la segona guerra, perquè des d’allà
es pot observar Stepanakert i es pot preparar una ofensiva a la capital.
Stepanakert estava controlada pels armenis, i alhora era
atacada pels àzeris des de Shusha. Si els armenis volien guanyar el
Nagorno-Karabakh havien d’ocupar les dues capitals, i així fou. La força
armènia, comandada per Ter-Tadevosyan, va ser dividia en cinc companyies
militars: quatre que atacaven des de diferents direccions la ciutat i una que
restava a la rereguarda. Alhora l’exèrcit armeni comptava amb almenys quatre
tancs i dos helicòpters de combat. A la ciutat es trobava l’exèrcit àzeri,
comandat per Elbrus Orujev, amb centenars d’homes i tancs.
Al migdia del vuit de maig, la batalla es convertí en una
guerra a gran escala, on ambdues parts participaren en ferotges combats pels ja
destrossats carrers de la ciutat i prop de la torre de comunicacions (Dahlburg,
1992: 29). Els armenis anaren guanyant territori a passos agegantats i,
aclaparats per l’ofensiva, l’exèrcit àzeri es retirà i abandonà la ciutat.
S’estima que la batalla deixà un centenar de morts a cada bàndol (de Waal,
2003: 314). Una vegada recuperada la ciutat per l’exèrcit armeni, molts
ciutadans hi anaren a robar i alguns vàndals cremaren algunes cases (de Waal,
2003: 191).
En aquells moments, Azerbaidjan va viure una crisi
política interna. Es culpà al llavores president Mammadov i se’l destituí i es
restituí i exculpà l’antic president Mutalivob. Aquest fet provocà que es
cancel·lessin les eleccions previstes pel juny i molts ciutadans qualificaren
aquests moviments de cop d’estat (Croissant, 1998). Aprofitant aquesta crisi,
Armènia atacà la ciutat de Lachin, i un cop conquerida amb un dia, obriren la
carretera que unia el Nagorno-Karabakh amb Armènia (Walker, 1999). Aquesta
pèrdua enterrà el govern de Mutalivob. Es donaren grans protestes i altercats a
Baku, on s’ocupà l’aeroport, el Parlament i l’oficina presidencial i on els
activistes del Front Popular intentaren un cop d’estat.
El 16 de juny de 1992, fou elegit president Abulfaz
Elchibey, i el Front Popular guanyà pes al Parlament. Elchibey advocava per
apropar-se a Turquia i allunyar-se de Rússia (Brown, 1996: 125). El 12 de juny
de 1992, Azerbaidjan va llençar una ofensiva al nord del Nagorno-Karabakh, a la
regió de Shahumian. La regió estava poc protegida, ja que molts voluntaris
armenis havien tornat a casa a través del corredor de Lachin (de Waal, 2003).
Aquesta ofensiva provocà que el govern armeni amenacés l’Azerbaidjan amb donar
suport als independentistes de la regió i intervenir en el conflicte (Goldberg,
1992).
Les tropes armènies del Karabakh es retiraren a
Stepanakert, on trenta mil civils hagueren de marxar de la capital per
refugiar-se. Però l’atac s’estancà quan arribaren helicòpters de combat russos
de la 104° Divisió
de Forces Aerotransportades (de Waal, 2003). Aquests feren que les forces
àzeris retrocedissin i els armenis recuperessin el territori ocupat (de Waal,
2003). El 18 de juny, es declarà l’estat d’emergència al Nagorno-Karabakh i dos
mesos més tard es creà el Comitè de Defensa Estatal de la Regió del
Nagorno-Krabakh, encapçalat per Robert Kocharyan. Al mateix temps es va
decretar la mobilització parcial per homes d’entre 18 i 40 anys, oficials de
més de 50, i dones amb formació militar prèvia (Zhirokhov, 2010). En total
s’allistaren quinze mil homes (de Waal, 2003).
A l’estiu de 1992, el què
ara es coneix com l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa,
abans coneguda com a Conferència, creà el Grup de Minsk a Hèlsinki, presidit
conjuntament per França, Rússia i els Estats Units, i amb el propòsit d’arribar
a un acord de pau entre els actors implicats a la guerra. Però en aquell any,
no ho aconseguiren[63].
A finals de juny,
l’Azerbaidjan intentà una petita ofensiva contra les ciutats de Mardakert i
Martuni, la qual fou aturada pel regiment del comandant Monte Melkonian[64].
El 17 d’agost de 1992 van renunciar els membres del govern de l’Alt Karabakh, i
a finals d’agost assumí la presidència el Comitè de Defensa de l’Estat,
encapçalat per Robert Kotxarian. Mentre això passava, l’Azerbaidjan llençava
atacs aeris vers les ciutats i Kotxarian va denunciar el què ell considerava
massacres contra civils i la passivitat de Rússia, la qual venia armament de
guerra a l’Azerbaidjan (Dahlburg, 1992).
Durant l’hivern del 1992
hi hagué una treva entre les dues parts. Aquell hivern fou especialment dur,
moltes famílies armènies i del Karabakh passaren gana i fred. La diàspora
armènia pogué ajudar enviant diners i subministres al país. Al desembre
arribaren 33 mil tones de cereals i 150 de llet per nens arribaren dels Estats
Units via Geòrgia. El febrer del 1993, la Comunitat Europea va donar quatre
milions i mig d’euros a Armènia[65].
L’Iran ajudà a l’Azerbaidjan econòmicament i provenint energia i electricitat,
fins que Elchibey feu unes declaracions sobre la unificació amb la minoria
àzeri de l’Iran, i les relacions entre ambdós països es trencaren. Els
desplaçats i refugiats àzeris foren ajudats en camps provisionals de refugiats
per l’Iran, l’Azerbaidjan i la Creu Roja Internacional, la qual aportà mantes i
notà que pel desembre els refugiats ja tenien suficient menjar per alimentar-se[66].
Per la seva banda, l’Azerbaidjan intentà explotar el màxim la seva riquesa i
augmentar les quotes de producció de les seves refineries, que s’havien vist
molt afectades per la guerra (Croissant, 1998).
L’any nou de 1993 semblava
que començava amb esperança pels dos països d’una possible treva, que havia
estat convocada també per Boris Yeltsin i George Bush (Bourdreaux, 1993), però
durà ben poc. Les forces armènies començaren noves ofensives al nord del
Karabakh per recuperar territori perdut a la tardor, i Rússia subministrà armes
a Armènia per un bilió de dòlars[67].
En ambdós bàndols hi hagué tensions polítiques. A l’Azerbaidjan perquè alguns
alts càrrecs volien demanar ajuda a Rússia, en contra del què havia dit el
president anteriorment, i això provocà la dimissió del ministre de defensa. Per
la part Armènia, dimití el president Ter-Petrossian, degut a que tant ell com
el govern no pogueren implementar un pla econòmic viable pel país, i això
generà grans manifestacions i molta tensió als carrers[68].
Entre el 2 i el 3 d’abril
de 1993, les tropes armènies capturaren la regió de Kalbajar[69].
Aquesta captura provocà l’exili de més de 60 mil àzeris i kurds[70],
i 400 soldats àzeris assassinats[71].
Una regió fora del Nagorno-Karabakh, i com m’explicaren alguns armenis, es
capturà per protegir el Nagorno-Karabakh, perquè no estigués només rodejat de
l’Azerbaidjan, foren territoris de protecció. Degut a aquesta ocupació, el 30
d’abril de 1993, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, aprovà la
resolució 822 per la qual adoptava, per unanimitat, la demanda del final de les
hostilitats i la retirada immediata de les forces ocupants armènies del
districte de Kalbajar[72].
Human Rights Watch va concloure que en aquesta ofensiva armènia, es cometeren
violacions de les lleis de la guerra, incloent desplaçaments forçosos, incendis
indiscriminats i presa d’hostatges[73].
Elchibey va dimitir del
càrrec i el 10 d’octubre de 1993, oficialment, el parlamentari Heydar Aliyev,
pare de l’actual president, es convertí en president de l’Azerbaidjan. A
l’estiu del 1993, i en resposta als atacs que venien des de la ciutat àzeri
d’Agdam, el 4 de juliol, les forces armades armènies llançaren una operació per
capturar la ciutat. S’estima que uns 120 mil civils hagueren de marxar i hi
hagué més de mil morts entre ambdós bàndols[74].
El 29 de juliol, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aprovà, per
unanimitat, la resolució 853. Aquesta reafirmava la resolució 822 i demanava
que les tropes ocupants es retiressin del districte d’Agdam i de les altres
àrees àzeris[75].
Tot i una treva de tres
dies firmada pels dos governs, Armènia es va endinsar, a mitjans d’agost, a les
regions de Fuzuli i Jabrayil, al sud de l’antic Oblast del Karabakh.
Azerbaidjan denuncià que els armenis havien començat a bombardejar les
poblacions, però els armenis digueren que era mentida i que només estaven
defensant la frontera sud de dels atacs àzeris. El 20 d’agost, els armenis
ocuparen les ciutats àzeris de Fuzuli, Jabrayil i Zengilan[76].
Segons forces armènies, el govern d’Aliyev va reclutar entre mil i mil
cinc-cent combatents mujahidins afganesos[77].
Azerbaidjan ho negà. El 14 d’octubre de 1993, el Consell de Seguretat de les
Nacions Unides adoptà, per unanimitat, la resolució 874. Aquesta reafirmava les
resolucions anteriors i demanava a les parts adherir-se a l’alto al foc aprovat
pel govern de Rússia i el grup de Minsk de la OSCE[78].
Un mes més tard, el
Consell de Seguretat de les Nacions Unides adoptà, per unanimitat, l’última
resolució abans del final de la guerra, la resolució 884. Aquesta expressava la
seva preocupació amb la continuïtat del conflicte, condemnava les violacions a
l’alto al foc per part de les parts i sobretot la ocupació armènia del
districte de Zengilan i la ciutat de Goradiz[79].
Cap de les anteriorment mencionades resolucions arribaren a bon port.
Durant els primers mesos
de 1994, els combats foren seguits. Azerbaidjan intentava recuperar territori
perdut fora del Nagorno-Karabakh, i alhora Mardakert, mentre que les forces
armenies del Karabakh demanaren ajuda a Armènia, la qual convocà homes de fins
a 45 anys per tres mesos i hi envià algunes tropes de soldats[80].
Les ofensives més dures de la guerra vingueren en aquest hivern, quan
l’Azerbaidjan intentà recuperar Kelbajar. L’exèrcit àzeri havia cridat a files,
desesperadament, a joves de setze anys sense formació, i els àzeris acabaren
perdent gairebé cinc mil vides. Els armenis uns centenars (Croissant, 1998). En
aquells moments, i tal com relata el professor rus Georgiy Mirsky, al seu
llibre Sobre les ruines d’un imperi de 1997, “El Karabakh no interessa
tant als àzeris com als armenis. Probablement, es per això que els joves voluntaris
d’Armènia tenen molta més voluntat per lluitar i morir pel Karabakh que els
d’Azerbaidjan.”[81].
El 5 de maig de 1994,
després de sis anys d’intens conflicte, es firmà el protocol de Bixkek, a la
capital del Kirguizistan. L’acord fou firmat pel president del parlament
armeni, Babken Ararktsian, la presidenta del parlament de la República del
Nagorno-Karabakh, Karen Baburyan, el primer vicepresident del parlament àzeri,
Afiyaddin Jalilov, i el representant rus al Grup de Minsk de la OSCE, Vladimir
Kazimirov[82]. L’alto al foc entrà en
vigor a les dotze i un minut de la matinada del 12 de maig de 1994. En ambdós
països l’alto a les hostilitats fou ben rebut, tot i que en algunes parts de la
regió van continuar alguns enfrontaments esporàdics, les parts van respectar
l’alto al foc (Bell, 2005: 326). En la taula següent, presento les baixes i els
ferits d’ambdós bàndols durant tot el transcurs de la guerra (Zürcher, 2007,
180):
|
Any |
Armenis morts |
Armenis ferits |
Àzeris morts |
Àzeris ferits |
|
1988 |
32 |
400 |
196 |
600 |
|
1989 |
20 |
151 |
51 |
180 |
|
1990 |
169 |
400 |
187 |
991 |
|
1991 |
270 |
400 |
378 |
496 |
|
1992 |
2,500 |
10,000 |
3,300 |
11,000 |
|
1993 |
1,000 |
3,000 |
2,200 |
6,000 |
|
1994 |
2,000 |
6,000 |
4,000 |
10,000 |
|
Total |
5,991 |
20,351 |
10,312 |
29,267 |
3.3. Escaramusses (1994-2020). La guerra
d’abril dels quatre dies (2016)
Tot i l’alto al foc i el final de la guerra el 1994, els
anys següents es van anar succeint diverses escaramusses[83]. En
aquest apartat em centraré en les més rellevants i explicaré una mica més a
fons la guerra dels quatre dies.
Els enfrontaments de Mardakert el 2008, foren els més
greus d’ençà la primera guerra. Es donaren després de les grans protestes per
les eleccions armènies del 2008. Se succeïren intensos combats entre les forces
ètniques armènies i àzeris per la regió del Nagorno-Karabakh[84]. Els
dos països es van acusar mútuament d’atacar-se. Armènia va dir que Azerbaidjan
havia aprofitat les inquietuds polítiques que es donaven a Armènia[85] per
atacar la regió de Mardakert, al nord-est del Karabakh. Posicions que
posteriorment van ser recuperades. El president armeni, Robert Kocharyan, va
denunciar l’ús d’artilleria pesada per part de les tropes àzeris[86].
Segons fonts azerbaidjaneses, els armenis atacaren el districte de Tartar. Les
baixes de l’escaramussa són dispars. Parlaríem de desenes de morts i ferits
pels dos bàndols, tots soldats[87][88].
Degut a l’incident, l’Assemblea General de les Nacions Unides adoptà, per 39
vots a favor i 6 en contra, la resolució 62/243, per la qual demanava la
immediata retirada de les forces armènies de les regions ocupades àzeris[89].
El 18 de febrer de 2010, hi hagué un intercanvi de trets
a la línia de contacte que dividia l’Azerbaidjan amb les forces militars
armènies. El resultat fou de tres soldats àzeris assassinats i un ferit[90]. A
mitjans de juny de 2010, es tornà a donar un intercanvi de trets entre els
bàndols a prop de la població de Chayli. En conseqüència, hi hagué quatre
soldats armenis assassinats i un oficial àzeri[91]. El
grup de Minsk de la OSCE condemnà els fets[92].
Entre 2008 i 2010, 74 soldats foren assassinats entre els dos bàndols[93].
Durant el 2011, deu soldats armenis i dos àzeris foren assassinats en diverses
escaramusses[94].
El 2012, el repunt de violència se succeí entre abril i
juny, on moriren cinc soldats àzeris i quatre armenis. En tot el 2012, foren
assassinats 19 àzeris i 14 armenis[95]. El
2013 moriren, en enfrontaments fronterers, 12 soldats àzeris i 7 armenis[96].
Abans del 20 de juny de 2014, ja havien sigut assassinats setze soldats
d’ambdós bàndols[97].
Al juliol de 2014, l’exèrcit de defensa del Nagorno-Karabakh anuncià que havia
assassinat a un membre i ferit a dos més, d’un grup subversiu àzeri[98]. El
2 d’agost del mateix any, hi hagué una escalada com la del 2008, que se saldà
amb almenys vuit soldats àzeris assassinats[99] i
dos armenis[100].
Una altre escaramussa es donà entre el 27 de juliol i el 5 d’agost, la qual
deixà 14 soldats àzeris i cinc armenis assassinats. El 12 de novembre de 2014,
l’exèrcit àzeri tombar un helicòpter de l’exèrcit de defensa del
Nagorno-Karabakh. El 2014 fou l’any amb més morts des del 1994. 27 soldats
armenis i sis civils foren assassinats i 37 soldats àzeris i dos civils també
foren assassinats al mateix any[101]. El
2015 foren assassinats, en enfrontaments constants, 42 soldats armenis i cinc
civils[102],
i 64 soldats àzeris[103]. Al
mateix any, Azerbaidjan va gastar 3 bilions de dòlars en despesa militar, més que
tot el pressupost nacional d’Armènia[104]. El
2016, i abans de la guerra d’abril, foren assassinats, almenys, vint soldats
d’ambdós bàndols en enfrontaments a la frontera[105].
El primer d’abril de 2016, començà la guerra dels quatre
dies. Per una banda hi havia l’exèrcit de defensa de l’Alt Karabakh i les
forces armades armènies, i per l’altra les forces armades azerbaidjaneses[106].
Els dos bàndols s’acusaren del començament de les hostilitats. Els armenis
digueren que els àzeris atacaren la línia de contacte i tiraren una ofensiva a
gran escala, on el segon dia un noi de 12 anys morir per l’impacte d’un míssil
d’artilleria[107].
Per la seva part, l’Azerbaidjan apuntà que posicions àzeris es trobaren sota un
foc provinent dels armenis que mataren i ferien a diversos civils[108]. En
base a aquesta premissa, l’Azerbaidjan va llençar una ofensiva per recuperar
territori. El país va informar que va capturar alguns punts importants com els
turons propers a la vila de Talysh i el poble de SeySulan[109].
L’exèrcit de l’Alt Karabakh cridà a files als reservistes per defensar-se. El
dia 3 d’abril, els armenis anunciaren que havien recuperat els voltants de
Talysh[110],
però els àzeris ho negaren[111].
Fins que al cap de tres dies es demostrà en base a imatges de la televisió
armènia [112].
El mateix dia hi hagué una altre confusió: el ministre de defensa àzeri anuncià
la fi de les hostilitats, però el seu homòleg armeni ho negà, afirmant que
l’exèrcit de l’Azerbaidjan seguia atacant el Karabakh[113]. El
5 d’abril, les parts implicades van anunciar un alto al foc, que entrà en vigor
a les 12 hora local[114].
Les xifres de morts, segons les dades dels països, foren: 88 soldats i 4 civils
armenis assassinats, i un soldat desaparegut, i 93 soldats i 6 civils àzeris
assassinats, i tres soldats desapareguts[115] [116].
Els anys següents, fins el 2020, se succeïren els combats i les morts per part
dels dos bàndols. En aquesta taula certifico les baixes que han tingut ambdós estats
des del 2008 fins el 2019[117]:
|
Any |
Morts Armènia |
Morts Azerbaidjan |
Total |
|
2008 |
-
|
-
|
30 soldats |
|
2009 |
-
|
-
|
19 soldats |
|
2010 |
7 soldats |
18 soldats |
25 soldats |
|
2011 |
10 soldats |
4 soldats, 1 civil |
14 soldats, 1 civil |
|
2012 |
14 soldats |
20 soldats |
34 soldats |
|
2013 |
7 soldats |
12 soldats |
19 soldats |
|
2014 |
27 soldats, 6 civils |
37 soldats, 2 civils |
64 soldats, 8 civils |
|
2015 |
42 soldats, 5 civils |
64 soldats |
77 soldats, 5 civils |
|
2016 |
108-112 soldats, 9 civils |
109 soldats, 6 civils |
217-221 soldats, 15 civils |
|
2017 |
22 soldats |
19 soldats |
41 soldats |
|
2018 |
5-7 soldats |
6 soldats |
11-13 soldats |
|
2019 |
4 soldats |
6 soldats |
10 soldats |
3.4. Segona guerra (2020) i actualitat
El 12 de juliol de 2020 hi hagué reiterades violacions a
l’alto al foc, per part d’ambdós bàndols, que s’acusaren mútuament[118].
Dues setmanes després, el 23 de juliol, Armènia va anunciar uns exercicis
militars conjunts amb Rússia[119].
Azerbaidjan també va realitzar exercicis militars una setmana després, i al
setembre amb Turquia[120].
Tot això propicià una escalada de les tensions i el 27 de setembre de 2020 va
començar la guerra al llarg de la línia de control que separava les tropes
àzeris de les armènies a la regió[121].
Segons el ministeri de defensa de l’Azerbaidjan, les forces armènies van començar
un bombardeig intensiu vers les forces àzeris[122].
Segons el ministeri de defensa armeni, l’Azerbaidjan va començar una ofensiva,
també dirigida cap a Stepanakert[123]. La
guerra havia començat, per això l’autoproclamada República d’Artsakh va
introduir la llei marcial i va cridar a la mobilització a tots els homes[124].
Armènia i Azerbaidjan també declararen la llei marcial el mateix dia i cridaren
a files[125].
El mapa de la zona abans de la guerra era el següent[126]:
En la següent taula es mostren les forces militars de
cada país al principi de la guerra[127]:
|
País |
1 |
2 |
3 |
4 |
5 |
6 |
7 |
8 |
9 |
|
Armènia i la República del
Nagorno-Karabakh |
65,000 |
400 |
300 |
400 |
600 |
+100 |
+20 |
18 |
12 |
|
Azerbaidjan |
80,000 |
+500 |
386 |
800 |
+800 |
257 |
7 |
55 |
50 |
1- 1- PersonalPersonal
2- 2- Tancs
3- 3- Vehicles
de combat d’infanteria
4- 4- Transportista
de personal blindat
5- 5- Artilleria
6- 6- Sistema
de llançament de coets múltiples
7- 7- Unitats
de míssils tàctics
8- 8- Aviació
tàctica
9- 9- Helicòpters
de combat
El primer dia, l’Azerbaidjan informà que havia capturat
set poblacions de l’Alt Karabakh[128],
però ho desmentí ràpidament el ministeri de defensa d’Artsakh, al·legant que
Azerbaidjan jugava a una guerra de desinformació[129]. El
dia següent començà la guerra a través de les xarxes socials, que jugà durant
tot el conflicte, mostrant com havia destruït tres vehicles militars armenis[130]. El
mateix dia, es donaren atacs vers la ciutat de Talish[131] i
el cap de servei de premsa del ministeri de defensa de l’Azerbaidjan, va
afirmar que entre les víctimes armenis hi havia mercenaris d’origen armeni de
Siria i l’Orient Mitjà[132].
Durant la guerra, Armènia, França o l’Observatori Siri pels Drets Humans
acusaren a l’Azerbaidjan de tenir mercenaris de l’Exèrcit Nacional Sirià
lluitant per ells[133].
Cap al vespre, s’informà que hi havia combats a la vall d’Aras també[134].
Les forces armènies i d’Artsakh varen ser obligades a retirar-se del sud-est i
del nord.
L’exèrcit àzeri comprà drons turcs (Bayraktar TB2) i
israelites (Iai Harop)[135] que
foren claus en la victòria. Destrossaren 13 sistemes de míssils terra-aire de
curt abast. Els tres primers dies, l’exèrcit àzeri va aconseguir avenços pel
sud. Vistes les actuacions fins ara, podíem afirmar que estàvem davant d’una
guerra total, no una “guerra salami”[136] on
l’Azerbaidjan només plantejava aconseguir un petit tros de terra[137].
Els següents tres dies ambdues parts intercanviaren trets a la línia de
contacte, i atacaren ciutats i regions com Tartar, Goranboy i es començà a
atacar Stepanakert per part d’Azerbaidjan[138].
L’atac del 4 d’octubre a la capital, per part de l’Azerbaidjan, va deixar 4
civils morts i 12 ferits[139].
El sisè dia, Armènia atacà artilleria pesada
d’Azerbaidjan que servia per atacar l’aeroport de Gandja. Al setè dia,
l’Azerbaidjan guanyà territori al nord. El dia següent s’atacà altre cop la capital.
Els dies següents, l’Azerbaidjan recuperà territori del sud de la regió i zones
de protecció ocupades per Armènia[140].
L’Azerbaidjan anava recuperant territori perdut el 1994, mentre Artsakh i
Armènia negaven els atacs i ocultaven informació als seus ciutadans, tal com em
va dir el periodista Pablo González. El 9 d’octubre, els dos països i la
República d’Artsakh van acordar un alto al foc humanitari, amb l’ajuda de
Rússia[141].
En aquell moment tant la República d’Artsakh com Armènia
van admetre que Azerbaidjan havia guanyat força territori i que les seves
tropes s’havien retirat parcialment[142]. El
dia següent, l’alto al foc fou trencat per ambdós bàndols[143].
L’atac més potent de la violació de l’alto al foc fou el bombardeig a la ciutat
àzeri de Gandja per part de forces armènies, l’11 d’octubre de 2020. Human
Rights Watch va confirmar que l’atac va matar a 10 civils i en va ferir a 34
més. El 17 d’octubre Armènia tornà a atacar la ciutat assassinant a 15 civils i
ferint-ne a 55 més[144].
Com a venjança pel tercer atac, l’Azerbaidjan va destruir sistemes de míssils
armenis i va atacar poblacions armènies del Nagorno-Karabakh[145].
Com a resposta al quart i últim atac a la ciutat de Gandja, el dia següent
l’Azerbaidjan va prendre el control del districte i la ciutat de Fuzuli[146].
El 21 d’octubre, Ilham Aliyev va comunicar que
l’Azerbaidjan havia pres el control de 22 pobles als districtes de Fuzuli,
Jabrayil i Zangilan[147]. Un
dia més tard, les forces àzeris van capturar la ciutat d’Aghbend, al districte
de Zangiland, a la frontera amb l’Iran. Aliyev es va pronunciar afirmant que
l’Azerbaidjan ja tenia sota control la seva frontera amb l’Iran[148]. El
23 d’octubre es va començar a atacar, per part d’Azerbaidjan, la ciutat de
Lachin[149],
i els combats se succeïren al llarg del què quedava de guerra. Recordem que el
corredor de Lachin connecta la República d’Artsakh amb Armènia. El mateix dia
del començament de l’atac, l’Azerbaidjan comunicà que Shukur Hamidov, heroi
nacional del país, morí en combat al districte de Qubaldi[150]. A
la nit del 23 d’octubre, les autoritats d’Artsakh informaren que l’Azerbaidjan
tornava a atacar la capital. L’Azerbaidjan ho desmentí[151].
El 25 d’octubre, l’Azerbaidjan confirmà que havia
capturat la ciutat de Qubadli[152]. Al
capvespre, es confirmà un alto al foc, amb l’ajuda dels Estats Units, pel dia
següent[153].
A primera hora del matí del dia següent, el 26 d’octubre, es trencà l’alto al
foc[154].
Ambdós bàndols s’acusaren de trencar-lo. El mateix dia, l’Azerbaidjan guanyà
més de 15 pobles a les regions de Jabrayil, Zangilan i Gubadly[155]. El
27 d’octubre, Artsakh comunicà que el seu ministre de defensa havia estat ferit
en combat[156].
El mateix dia, Armènia començà a bombardejar el districte de Barda. El 27
d’octubre, els míssils van assassinar 5 civils i en van ferir 15 més[157]. El
segon atac es produir el dia següent, i provocà 21 civils morts i 70 ferits[158].
Azerbaidjan acusà Armènia, però aquesta se’n desmarcà i la República d’Artsakh
va reclamar l’autoria de l’atac, però afirmant que ells només havien atacat
instal·lacions militars[159]. El
7 de novembre, Armènia llençà un altre coet a la regió que matà a un nen de 16
anys[160].
L’Azerbaidjan, com a resposta als atacs, assassinar a desenes de combatents
armenis[161].
El 29 d’octubre, el President de l’autoanomenada República d’Artsakh, Arayik
Harutyunyan, va confirmar que les forces àzeris es trobaven a només cinc
quilòmetres de Shusha, la ciutat cultural i la segona més important del
Nagorno-Karabakh[162]. El
30 d’octubre, Amnistia Internacional, reportà l’ús, per part d’Armènia, de
bombes de dispersió[163]. Al
mateix dia, l’Iran criticà el Grup de Minsk per no tenir una intenció real
d’establir un alto al foc entre els dos bàndols[164]. El
dia següent, Armènia acusà a l’Azerbaidjan d’usar municions de fòsfor
prohibides sobre el Karabakh, incendiant així els boscos[165]. El
ministre d’exteriors rus, va comunicar a Armènia que li brindaria tota
l’assistència necessària si el conflicte s’endinsava a la República d’Armènia[166].
El primer de novembre, Stepanakert tornà a està sota atac[167]. El
2 de novembre, el ministeri de defensa d’Artsakh comunicà que el comandant
adjunt de l’exèrcit de defensa d’Artsakh morí en combat[168]. El
4 de novembre, Armènia va informar que els enfrontaments sobre la ciutat de
Shusha seguien[169], i
el mateix dia, l’exèrcit armeni tancà la carretera Shusha-Lachin pels civils
segons Reporters Sense Fronteres[170]. El
5 de novembre les autoritats armènies comunicaren que Shusha havia estat
fortament bombardejada[171], i
el dia següent el diari francès Le Monde, afirmar que la batalla
l’estava guanyant l’Azerbaidjan[172],
tot i que Artsakh ho negava. El 7 de novembre, milers d’armenis es van veure
obligats a abandonar les ciutats de Shusha i de Stepanakert[173].
En aquest moment m’agradaria fer un apunt, sense menysprear
la duresa de l’exili i de les víctimes. Vam poder veure com milers d’armenis
del Karabakh abandonaven les seves cases i s’exiliaven a Armènia. Abandonaven
el territori per carreteres secundaries, tots junts. Si, com apunten algunes
persones, l’Azerbaidjan hagués tingut la intenció de cometre un genocidi, dubto
que hagués permès sortir a tots els civils, i menys d’aquella manera.
El 8 de novembre, Aliyev va anunciar que les forces
àzeris havien pres el control de la ciutat[174],
mentre que des d’Armènia es negava i s’informava que els combats seguien[175]. Al
vespre del 9 de novembre, es firmà l’acord de pau o l’armistici per part de les
dues bandes i l’acceptació de la República d’Artsakh, que entraria en vigor a
la una de la matinada del 10 de novembre de 2020[176].
L’acord de pau fou impulsat des de Rússia, que també el firmà[177]. El
firmaren el President de l’Azerbaidjan, Ilham Aliyev, el Primer Ministre
armeni, Nikol Paixinian, i el President Rus, Vladimir Putin[178].
L’acord de pau implicà una victòria clara de
l’Azerbaidjan sobre Armènia. El retorn, per part d’Armènia, de la regió d’Agdam
abans del 20 de novembre, la regió de Kalbajar abans del 15 de novembre i la
regió de Lachin abans del primer de desembre de 2020[179].
Alhora, al llarg de la línia del front i del corredor de Lachin, es desplegaran
un contingent de forces de pau russes, compreses per 1.960 militars amb armes
lleugeres, 90 carruatges de transports blindats, 380 automòbils i altre
equipament especial. Aquestes forces pacificadores, estaran a la regió un mínim
de cinc anys, prorrogables si qualsevol dels dos bàndols ho sol·licita. Hi
haurà intercanvi de presoners de guerra i combatents morts. Els desplaçats
interns i refugiats podran tornar al territori del Nagorno-Karabakh i a les
regions adjacents sota el control de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides
pels Refugiats[180].
Pel què fa al tema dels presoners de guerra, Armènia
segueix demanant que s’alliberin molts presos que segueixen a l’estat àzeri[181],
mentre que Azerbaidjan, tal com va apuntar el president de la comunitat àzeri
del Nagorno-Karabakh, Gulmmamad Mammadov, no els considera presoners de guerra.
Al·lega que són combatents que van estar capturats després de l’alto al foc i
que pretenien subvertir l’ordre establert al país[182]. La
guerra es va emportar més de 5.600 vides. Les baixes de l’Azerbaidjan foren
2.783 soldats morts i 94 civils. 1.245 soldats ferits i més de 400 civils
ferits i centenars de desapareguts. Per la part Armènia, 2.718 soldats morts i
54 civils i centenars de ferits i desapareguts[183]. La
guerra ha provocat el desplaçament del 90% dels ciutadans d’Artsakh, sobretot a
Armènia[184].
El mapa post-guerra i acord de pau queda així[185]:
Després de la guerra, a Armènia hi va haver violents
disturbis pel què molta gent considerava una claudicació davant l’Azerbaidjan i
una falta de respecte als morts en el conflicte.[186] Els
manifestants van irrompre al Parlament i a la seu del Govern armeni. Van
agredir al president de l’Assemblea, Ararat Mirzoián, que va haver d’ésser
ingressat a l’hospital.[187]
Mentre això passava, al bàndol àzeri hi havia grans
celebracions. El país va declarar el dia 10 de novembre com a Dia de la
Victòria, i el 27 de setembre com el Dia dels Caiguts, per recordar els màrtirs
a la guerra pel Nagorno-Karabakh.[188] El
10 de desembre de 2020 se celebrà una desfilada militar dedicada a la Guerra
Pàtria, desfilada que hi participà el president de Turquia, Recep Tayyip
Erdogan, juntament amb el líder àzeri, Ilham Aliyev. La desfilada comptà amb
milers de combatents i armament militar destruït i decomissat a Armènia.[189] L’Azerbaidjan
inaugurà, el 2021, un parc temàtic en honor a la guerra, amb caricatures
burlesques de soldats armenis i trofeus de guerra. Molt controvertit, ja que
fou denunciat des d’Armènia.[190]
Comentant aquest fet amb el president de la comunitat àzeri al
Nagorno-Karabakh, Gulmammad Mammadov, em digué que era un museu que
simbolitzava la victòria contra el feixisme armeni, i me’l comparà amb els
museus que emergiren en Europa després de la victòria sobre l’Alemanya nazi.[191]
El 25 de febrer de 2021, el cap de l’Estat Major armeni,
Onik Gasparian, va encapçalar una declaració militar, firmada per quaranta
oficials d’alt rang més, que demanava la dimissió del govern i de Nikol
Pashinian. El primer ministre va rebutjar la declaració i va qualificar-la
d’intent de cop d’estat.[192] La
derrota a la guerra, les grans manifestacions, i l’intent de cop d’estat, van
propiciar que Pashinian convoqués eleccions parlamentàries anticipades el 20 de
juny de 2021.[193]
Tot i haver perdut una guerra, Pashinian segueix essent el preferit a les enquestes.[194] Els
ciutadans armenis entrevistats així m’ho van corroborar també. L’única via
alternativa a Pashinian és la corrupció anterior, i poca gent vol tornar a
aquells temps. Una tercera via, trigarà a sortir. A mitjans de maig de 2021,
l’Azerbaidjan va entrar en territori armeni pel sud, i va ocupar el llac Sev, a
la província de Syunik. El juny començarà a funcionar una comissió per tractar
l’assumpte.[195]
4. Explicació del conflicte des de la perspectiva dels observadors i de les
víctimes afectades entrevistats.
En aquest apartat explicaré el conflicte des del punt de
vista de les persones que he tingut el plaer d’entrevistar. M’agradaria
remarcar que les respostes són des del punt de vista personal, o institucional
en el cas del representant de Casa Azerbaidjan o l’Associació Armènia Ararat, i
no des del punt de vista oficial, dels governs, o general, de tot el poble.
Alhora, vull senyalar que he entrevistat tant persones afectades directament
pel conflicte, com periodistes, analistes o representants, com en Jon Iñarritu
o en Yusuf Erin, que van estar a la guerra, o la van seguir atentament.
En base a les entrevistes fetes, he identificat els
següents quinze punts, convertits en pregunta. No totes són preguntes exactes
que s’han fet en les entrevistes, però en base a les respostes, he identificat
aquestes quinze que ens ajudaran a entendre el conflicte.
4.1. Quin és l’origen del conflicte
Si preguntem a les parts respecte l’origen del conflicte,
veurem que, històricament, ens diuen coses oposades. Si anem primer al què
apunten els armenis, en Hayk, politòleg armeni, em va explicar que l’origen del
conflicte venia de la batalla de Manazkert, del 26 d’agost de 1071: “Aquí
Armenia no tenía soberanía propia, estaba dividida entre los persas y los
Bizantinos. Cuando llegan las tribus túrquicas procedentes de Asia Central,
Mongolia, en la región, en un principio eran nómadas, pero se acaban asentando
en la región. Cuando se asientan en la región, con el éxito militar, allí es
donde empieza el conflicto, se da un conflicto entre recién llegados y
autóctonos. […]El conflicto viene de cuando se abren las puertas de Anatolia y la
zona se empieza a turquificar, se van mezclando dos tipos de poblaciones.”[196] La religió és un punt important, ja que
els armenis foren discriminats dintre de Turquia pel sol fet de pertànyer a una
religió diferent.
Però el conflicte actual prové de la decisió unilateral
de Stalin, d’incorporar Artsakh al Soviet d’Azerbaidjan, com a regió autònoma.
Amb la proclamació d’independència d’Azerbaidjan, aquest pretenia annexionar-se
el Karabakh, però Artsakh també sol·licità la independència, i aquí començà el
conflicte[197].
Segons els armenis entrevistats, la regió del Nagorno-Karabakh mai havia estat
poblada per ciutadans àzeris. El què em remarcaren des de la Diàspora Armènia
Ararat, és que una part important prové del genocidi armeni, on els hi
prengueren tot el què tenien. Un genocidi no reconegut per molts països, i això
provoca que no s’indemnitzi a les víctimes ni al país, i que segueixi essent un
país en inferioritat[198].
Per la seva banda, tal com em van explicar els
representants de Casa Azerbaidjan, el conflicte prové de la caiguda de l’estat
soviètic, però per interès dels governants dels estats. El 1828, amb el tractat
de Turkmantxai[199]
entre Rússia, l’Iran i l’Azerbaidjan, es va arribar a un acord pacífic pel qual
el territori passava a formar part de l’Azerbaidjan. Alhora, els armenis varen
entrar a la regió, van ocupar-la, i van reclamar-la com a seva, amb l’ajuda de
Rússia. Van intentar proclamar la independència, però cap país la va reconèixer[200].
4.2. Existeix
la República d’Artsakh?
Pels armenis entrevistats, la República d’Artsakh
existeix. Basant-se en la definició jurídica d’estat que fa Georg Jellinek en
la “Teoria general de l’estat”, que diu que un estat s’ha de basar en tres
coses: territori, població i govern. Amb aquesta definició, per en Hayk i
altres ciutadans armenis, la República d’Artsakh existeix. És un territori que sempre
ha estat armeni[201]. En
Hayk m’ho explicà amb dades: “En 1926, después de que
Stalin pasase el territorio a Azerbaiyán, los armenios eran el 89,1% de los
ciudadanos del Nagorno-Karabaj, y 50 años más tarde, cuando surge el conflicto,
eran el 76,6%. Los dirigentes de esa época se basaban en estos datos,
Azerbaiyán mermaba la población armenia.”[202]
Pel bàndol àzeri, no existeix. Segons els entrevistats,
és un invent armeni per conquerir el territori i fer-lo seu. En base a això,
Aliyev va apuntar que si es deixava que aquella regió fos autònoma, perillava
el territori de l’Azerbaidjan. Ara, amb els territoris recuperats, si que es
pot obrir aquesta via de l’autonomia[203].
4.3. Perquè Armènia no la reconeix?
Segons en Hayk, Armènia reconeix la República d’Artsakh
tàcitament. Un exemple n’és que el Primer Ministre armeni vagi a la presa de
possessió del Primer Ministre d’Artsakh. El reconeixement exprés no s’ha donat
per no complicar les negociacions per l’estatus definitiu. Armènia però, no vol
annexar-se la República d’Artsakh sinó que vol que aquesta esdevingui estat
independent[204].
No ho reconeix també, tal com li va comentar l’ex ministra d’afers exteriors
del país al ciutadà armeni 1, perquè no la vol reconèixer unilateralment, perquè
això esdevindria en un estancament del conflicte, sinó que la reconeguin
plenament amb altres països: “Entonces ellos preferían
que fuese el grupo de la OSCE los que mediasen en el reconocimiento, que
hubiese una aprobación del estatus de Arstaj y luego un reconocimiento pleno
por todos los países. Porque de facto ya estaba reconocido por Armenia, o sea,
de facto había una plena cooperación entre los gobiernos de ambos países, había
una frontera delimitada, pero podían pasar los ciudadanos de Armenia, por ello,
de facto ya estaba reconocido, aunque de Iure no. A título personal, si me
preguntas, yo habría abogado por el reconocimiento.”[205] Des de la Diàspora Armènia amb transmeteren el següent: “No
la reconeix perquè a Rússia no li interessa, i podria deixar de ser una aliada
fonamental per Armènia, ja que després hauria d’entrar en guerra amb
l’Azerbaidjan, i per tant amb Turquia, i els Estats Units. Perquè Armènia
reconegui a Artsakh, primer l’hauria d’haver reconegut Rússia, perquè en cas que
Turquia ataqués directament a Armènia, Rússia la pugui protegir.”[206]
El què sí que tenen molt clar els ciutadans armenis amb
els qual he pogut parlar, és que Armènia hauria d’haver reconegut la República
d’Artsakh el primer o segon dia de guerra. El reconeixement, segons el ciutadà
armeni 1, implicaria que en cas de guerra podria sol·licitar ajuda d’altres
estats, o es podria dur a terme un referèndum per la posterior unió, si així ho
desitgessin els ciutadans de la República d’Artsakh. Parlant amb Jon Iñarritu,
em va expressar que Espanya també hauria de reconèixer la República d’Artsakh,
ja que seria un gran pas per protegir els ciutadans i la regió, però que ho
haurien de fer els més estats possibles.
4.4. Com es vivia dintre de la Unió Soviètica?
Pels ciutadans àzeris entrevistats, dintre de la Unió
Soviètica les dues ètnies convivien pacíficament fins els anys noranta. Per
exemple, veiem l’opinió dels representants de Casa Azerbaidjan: “somos
de la misma región. Eso significa que tenemos costumbres un poco parecidas,
pero cada uno tiene sus cosas claro. Pero por interés de algunos políticos,
sufren los dos lados.”[207]
Si fem la mateixa pregunta als ciutadans armenis, aquests
apunten que les dues nacionalitats no convivien pacíficament, sinó que coexistien
per la força, degut a la mà dura de la Unió Soviètica. Per exemple, un dels
entrevistats diu: “Quizá para mí es por la fuerza, porque en
cuanto no hubo un control por parte del gobierno soviético, empezaron los
pogromos.”[208] Des de la Diàspora Armènia em digueren que era l’única
solució: O negar-se a entrar a la URSS, i desaparèixer, o conformar-se amb el
què hi havia i acatar.[209]
4.5. Quines van ser les conseqüències de la primera guerra?
Segons en Hayk, Armènia va guanyar la primera guerra per
la bona organització, a que fora en gran part una guerra muntanyosa i en una
teoria que apunta a que els armenis eren més proclius a fer el servei militar
dintre de l’exèrcit roig, i això feu que les elits militars armènies
estiguessin més preparades que les àzeris: “La conquista
armenia fue un cuadrado y aprovechando que tenían ventaja militar lo que
hicieron es crear una zona de seguridad entre el Nagorno-Karabaj y la República
de Armenia. Esto provocó casi medio millón de refugiados azerís.”[210]
Per la seva banda, el govern de l’Azerbaidjan afirma que
els anys noranta, Erevan va donar preferència a una solució del conflicte per
la força i va deixar de banda la via diplomàtica. Pablo González hi veu una
relació clara entre aquesta última guerra i la primera: “Tal
como paso en los 90, les han expulsado de su hogar, les han privado de sus
cosas, no les dejan volver, no les dejan vivir en su sitio de origen, etc. Los
pocos que se han quedado o han sido asesinados, expulsados, o les han metido en
prisión.”[211]
4.6. Perquè no es compliren els Principis de Madrid?
Els Principis de Madrid no es compliren, però perquè? El bàndol àzeri
entrevistat, al·lega que perquè els armenis s’havien de retirar del territori
ocupat i no ho van fer, però si ho haguessin fet ells també haguessin complert
la seva part de l’acord, ja que el què busca l’Azerbaidjan és la pau i que la
gent de la regió pugui viure bé[212].
En Hayk em va contestar això: “Estos
principios están hechos para satisfacer a ambos lados y no establecen quién
tiene que dar el primer paso y cuando. Cuando intentas meter en un mismo sitio
autodeterminación e integridad territorial estas dando razón a los dos y sin
decir quién tiene que hacer el primer paso.” També em va dir que creia que no estaven descartats per
utilitzar-los contra l’Azerbaidjan[213]. Des
de la Diàspora Armènia s’assegurà que si Azerbaidjan els hagués complert,
Armènia també ho hagués fet.[214]
4.7. Perquè no ha actuat la comunitat internacional?
La comunitat internacional no ha actuat, gairebé, en el
conflicte. Perquè? Jon Iñarritu me’n donà algunes claus: “Por
varias razones, en primer lugar, Nagorno-Karabaj es un territorio muy pequeño,
que no tiene riquezas naturales y por lo tanto no genera ningún interés
especial en ningún estado, más allá del de aquellos que tienen un interés
propio como puede ser el de Turquía para tener una conexión directa terrestre
con Azerbaiyán. En ese momento todo el mundo estaba mirando a los EE. UU. debido
a las elecciones, y lo que es Occidente Europeo, el Cáucaso queda muy lejos y
des de Europa se ve a Rusia como el gran valedor en esa zona y no quieren
meterse en jaleos con Rusia y por el contrario si se ve con preocupación, des
de las cancillerías europeas, la actuación de Turquía, que se está metiendo en
todos los berenjenales, pero por razón de intereses, algunos estados como
Alemania o España, intentan apaciguar cuando se intenta ir contra Turquía.”[215]
Yusuf Erin dona dues raons de perquè el Grup de Minsk de
la OSCE no ha actuat, o no ha pogut actuar: “Molt, molt senzill. Dues raons:
La primera, com he dit, és que les tres presidències del grup de Minsk també
alberguen la diàspora armènia més gran. El número dos, no hi ha poder per
aplicar les seves decisions. Fan una resolució, donen aquesta resolució a
Armènia i Azerbaidjan, i si no volen dur-la a terme, el Grup Minsk no pot fer
res. No tenen poder per aplicar decisions.”[216] Dmitry
Polyanskiy apunta que el treball del Grup de Minsk continua i que és molt aviat
per parlar de fracàs.[217]
4.8. Existeix un odi entre les parts?
Segons els representants de Casa Azerbaidjan, els armenis
tenen molt d’odi vers els àzeris: “Bueno, somos dos países,
pero nosotros siempre estuvimos diciendo vamos a resolver el conflicto con paz
y nada que nos dejéis en paz, que esto realmente pertenece a Azerbaiyán. Ellos
van a decir otra cosa. Los armenios se juntaban y atacaban grupos de azerís,
pero nuestra gente luchó hasta el final y más que todo el ejército, que
hicieron todo esto posible.”[218] Com em va dir el representant de la comunitat àzeri al
Nagorno-Karabakh, Gulmammad Mammadov, el país va lluitar contra el feixisme
armeni, no contra la societat armènia, però aquesta encobreix als feixistes.
Per aquesta raó, creuen que els àzeris lluiten contra tots els armenis.
Si preguntem als armenis entrevistats, aquests tenen por.
Per aquesta raó he hagut d’excloure els noms d’alguns ciutadans. L’odi ve de
lluny. Com em digué el ciutadà armeni 1: “Ya es un claro
ejemplo los pogromos de los años 88 a 90, de Sumgait, Kirovabad y Bakú, los
azerís iban con listados preparados por el gobierno de Azerbaiyán, donde
aparecían todos los domicilios de los armenios y los masacraban uno por uno. Mi
familia, que son originarios de Artsaj, pero vivían en Bakú, tuvieron que
escapar del pogromo de Bakú.”[219] Per
aquest mateix ciutadà, no ha estat una guerra com a tal, ha estat un intent
d’extermini de tota la població armènia a la regió. El ciutadà armeni 2
apuntava el mateix: “Realment, si et poses a mirar fil per randa, no ho és
de genocidi. Està clar que no ho és. Però moralment jo ho veig més que clar. Si
tu estàs dient que vols acabar el que van començar els teus avis, que van
començar un genocidi.” [220]Un
exemple d’aquest odi és el que m’explicà el ciutadà armeni 1: “Ya
en 2016 vimos crímenes de guerra. Los soldados de Azerbaiyán le cortaron la
cabeza a un soldado armenio y jugaban al fútbol con su cabeza, subiendo videos
de ello en redes sociales, y hasta la propia población civil de Azerbaiyán, se
sacaba selfies con la cabeza de los soldados armenios decapitados. Cuando
entraron en Talish, las tropas de Azerbaiyán capturaron a dos ancianos de
origen armenio, y los torturaron, los decapitaron, y les cortaron las orejas,
la nariz y la boca.”[221]
Segons en Hayk: “es tal la armenofóbia en
Azerbaiyán que hace falta mínimo una generación. En Armenia también ocurre lo
contrario, pero en Azerbaiyán es más grave, ya que des del estado se predica
esa armenofóbia también. Aliyev reconoció en una visita a Shushi que la
victoria fue posible gracias al odio de las generaciones más jóvenes.”[222]
M’agradaria mencionar les paraules del ciutadà armeni 2:
“Jo a la meva mare l'he vist plorant i tot, i treballant mai diem d'on venim
per por. A casa treballem de cara el públic i mai, per molt que ens preguntin,
diem d'on venim. S'han vist vídeos d'àzeris o turcs atacant armenis fora del
país, com també d'armenis atacant àzeris. Cal tenir el cap fred, i s'ha de ser
just. Sobretot en aquesta vida s'ha de ser just i s'ha de valorar i veure quin
és el punt neutre.”[223]
Aquest odi també es pot veure reflectit amb el què va
veure, durant la guerra, l’observador internacional Jon Iñarritu pel bàndol
armeni: “Ataques muy simbólicos además como un hospital
maternal, un mercado, una iglesia, una biblioteca, etc. Estos bombardeos se
hicieron con proyectiles inteligentes guiados a través de satélite, sabían
perfectamente donde iban. Un ejemplo fue el ataque a la Catedral de Shushi,
dónde se lanzó primero un misil y pocas horas más tarde entró otro mísil por el
mismo agujero que entró el primero.”[224]
Preguntant al periodista Pablo González respecte si ha
estat un intent de genocidi sobre la població armènia, relacionat amb l’odi, em
va respondre: “No ha sido un intento de genocidio, por lo
menos por ahora, ya que no han capturado demasiada población civil. Ha sido un
conflicto duro, pero no como en los años 90. Ha habido bombardeos y ataques en
la misma zona, pero ha sido más controlados, precisos, y menos indiscriminados.
Seguramente si la guerra se hubiera extendido más, habría sido igual de dura
que la anterior. Ya que hubiera provocado muchísimos refugiados y si la gente
se hubiera quedado ahí habría habido violaciones de Derechos Humanos mucho más
importantes que las que ha habido hasta ahora, pero esta vez solo contra los
armenios, que eran los que estaban allí.”[225]
4.9. Hi va
haver presència de mercenaris siris?
Una de les grans controvèrsies que hi va haver durant la
guerra, era l’ús de mercenaris pels dos bàndols, però sobretot de mercenaris
siris pel bàndol àzeri. Preguntant als armenis em deien que estaven convençuts
que havien hagut mercenaris ajudant a l’Azerbaidjan. Fins i tot combatents
turcs, ja que comparteixen una mateixa finalitat els dos països, em digué el
ciutadà armeni 2.[226]
Segons el ciutadà armeni 1: “Había mercenarios sirios.
El presidente de Francia, el presidente de Rusia, los servicios secretos de
Estados Unidos han confirmado que eran básicamente mercenarios sirios pagados
por Azerbaiyán y por Turquía, y que se les enviaba a través del territorio de
Turquía. Se les daba entrenamiento en Turquía, posteriormente se les enviaba a
Azerbaiyán y de Azerbaiyán entraban en la República de Artsaj.”[227]
Per altra banda, si ho preguntem als àzeris, ells deien
que també s’havia acusat a Armènia de fer servir mercenaris kurds. Segons els
representants de Casa Azerbaidjan: “Para nosotros no hay
razón lógica para usar mercenarios, porque tenemos un ejército fuerte. Tenemos
2 o 3 veces más de gente en el ejército que ellos, más o menos. No fue
necesario, porque tenemos suficientes armas y equipo militar para hacerlo solo
nosotros.”[228] Yusuf Erin em digué el següent: “He escoltat molt aquest
rumor, que Turquia va proporcionar mercenaris siris a l’Azerbaidjan. Tinc molts
amics periodistes que van anar a l’Azerbaidjan durant aquest període. Els vaig
preguntar a tots, si hi havia mercenaris sirians? I cada periodista amb qui
parlava, la seva resposta era: no hi vaig veure cap sirià. I la gent amb qui he
parlat també ha estat a Síria. Per tant, han estat a Síria i han estat a
l’Azerbaidjan i no hi han vist mercenaris siris. No he vist cap prova concreta
de la presència de mercenaris sirians. I francament, no crec que l’exèrcit
d’Azerbaidjan necessiti mercenaris siris per derrotar Armènia, ja és un exèrcit
superior.”[229]
Parlant amb els periodistes, l’Adrià Rocha em digué: “Jo
no els vaig veure però tot apunta a que sí, estic convençut. Molts mitjans han
parlat amb gent que els va veure.”[230]
L’André em digué que ell, tot i cobrir la guerra pel bàndol àzeri, no va veure
mercenaris, però em remarcà que als periodistes només els deixaven anar al nord
de la regió, tenien prohibit cobrir la guerra pel sud, i és on podrien
haver-n’hi hagut, apuntà.[231]
4.10. Quin ha estat el paper de Rússia?
El paper de Rússia ha estat fonamental per posar pau a la
regió, on hi ha enviat més de 2000 peacekeepers per garantir l’estabilitat.
Segons Dmitry Polyanskiy: “Rússia té bones relacions amb els dos estats per
raons històriques. Ens ambdós països el rus està molt estès i hi ha grans
diàspores dels dos països a Rússia.”[232]
Des de Casa Azerbaidjan em digueren que, tot i l’acord
entre Rússia i Armènia, Rússia no va intervenir perquè considera el Karabakh i
els territoris ocupats com a part de l’Azerbaidjan: “Si
Azerbaiyán hubiese atacado Armenia, Rusia se hubiera metido en la guerra, pero
como no pasó, Rusia se quedó fuera. Podríamos haber atacado Armenia también,
ellos atacaron nuestras ciudades, ciudades que estaban fuera de conflicto. Ellos
bombardearon y mataron gente, niños otra vez, como les gusta hacer. Nosotros no
podíamos hacer esto, no nos podíamos arriesgar sabiendo que tenían este
acuerdo.” També
van apuntar que Rússia sempre hi era, no era mai només un conflicte entre
l’Armènia i l’Azerbaidjan.[233]
Per la banda armènia, hi ha més disparitat d’opinions. Pel ciutadà armeni 2 per exemple, el paper de Rússia ha estat molt tou i no se’n fia com a aliat. Creu que Putin farà el què vulgui, i que no en treu massa res d’ajudar a Armènia.[234] Tant el ciutadà armeni 1 com en Hayk, creuen que no hi més remei. Alhora, els dos creuen que és l’únic estat que és capaç, i ho ha fet, de posar un tanc per defensar Armènia. Per en Hyak, és l’única esperança, i així m’ho explicà: “Me fío porque más que nada no hay otra esperanza. Estás en una amenaza existencial, y el único capaz de meter un tanque por ti es Rusia. Armenia tiene suerte de ser el jardín trasero de Rusia y a esta le convine la estabilidad en la región. En el momento que haya elementos subversivos rusos, el Cáucaso vuelve a explotar. En términos de Realpolitik Rusia no se puede permitir un Cáucaso desestabilizado. Armenia y Rusia tienen una reciprocidad mutua, más por parte de Armenia que es como el sensor para evitar que ataquen a Rusia. El tema de armamento al fin y al cabo es un negocio y si las armas azerís son rusas mejor, porqué al menos conoces de primera mano lo que tiene el enemigo.”[235] Des de la Diàspora Armènia veuen a Rússia com la vencedora, i creuen que el país donarà passaports russos als ciutadans del Karabakh.[236]
Per
Pablo González, Rússia va ajudar amb equip militar a Armènia, ja que ell veia
com els avions militars russos no paraven de volar cap a Armènia.[237]
4.11. Quin paper tindran els Peacekeepers?
Els representants de Casa Azerbaidjan, tenen molt clar
que aquests són poc confiables. Han de protegir-se ells mateixos i evitar que
torni a passar una altre vegada la guerra. Pel què fa a una possible retirada
d’aquí cinc anys i una escalada del conflicte em varen dir: “La
posición de nuestro gobierno es que no va a haber más hostilidades por el
Nagorno-Karabaj. Para nosotros la guerra se ha terminado, pero en un futuro no
se sabe, la región del Cáucaso es muy complicada. Pero si vuelve otra vez la
guerra, nosotros no estamos preocupados, porqué tenemos buen ejército, mucho
dinero para comprar armamento, etc. Estuvimos convencidos antes, pero ahora
después de la guerra, aún lo estamos más.”[238]
Alguns ciutadans armenis, com hem vist abans, és la única
esperança que els hi queda, tal com em digué el ciutadà armeni 1: “Rusia
la tendríamos que ver como un aliado que nos ayuda en un momento dado, pero
tenemos que confiar solamente en nuestras fuerzas armadas (de la República de
Armenia y de la República de Artsaj).”[239] El periodista Pablo González em digué el següent: “El
número de tropas rusas será más importante, se hablaba qué tenían un par o tres
grupos de batallones, ahora seguramente se doblará este número, y en la propia
Artsaj se hablaba de dos mil tropas de paz, pero cuando estuve yo en enero se
veía clarísimo que la cantidad era mucho mayor, sobre los 5 o 6 mil efectivos.”[240]
Pel representant rus a les Nacions Unides, el senyor Dmitry
Polyanskiy, creu que els peacekeepers poden mantenir l’estabilitat de la regió,
almenys durant cinc anys, tot i que és d’hora per saber si ambdós estats
voldran renovar la seva presència.[241]
4.12. Quin paper ha tingut Turquia en el conflicte?
L’analista turc, Yusuf Erin, em va dir que la relació
entre Turquia i l’Azerbaidjan era molt bona, una nació dos estats. La relació
entre Turquia i Armènia, m’apuntà, era més complicada, i amb molts problemes
actualment. Però des de Turquia es vol implementar el mecanisme 5+1 (Rússia,
Geòrgia, Turquia, Azerbaidjan, Iran i Armènia) per posar pau i estabilitat a la
regió.[242]
Des del punt de vista armeni, tots coincideixen en què Turquia fou un estat
clau durant la guerra. “Para mí ha sido una guerra contra
Turquía. De hecho, Erdogan ahora está diciendo que va a ir a visitar Shushi.
Entonces, claramente ya te están diciendo quién ha empezado esta guerra.”[243] Des de la posició dels ciutadans àzeris entrevistats, i
del govern del país, Turquia va donar suport a l’Azerbaidjan, però no va entrar
a la guerra. El fet de que siguem una nació en dos estats, ens ajuda molt, em
digueren des de Casa Azerbaidjan. També m’aclariren que: “Si
Rusia hubiera ayudado, des de un primer momento a Armenia, nosotros podíamos
haber llamado a Turquía para que nos ayudase también. Por eso Rusia no hizo
nada y Turquía tampoco. Y por eso la guerra fue un cara a cara entre Azerbaiyán
y Armenia, que duró 44 días.”[244]
Preguntant a Jon Iñarritu el què va dir Pashinian al seu
moment, que si Turquia no hagués entrat a la guerra aquesta no s’hagués donat,
em va respondre que no n’estava segur, però que segurament si Pashinian no
hagués estat al càrrec o no s’hagués portat tan malament amb els russos, potser
tampoc s’hagués donat.[245]
Preguntant al periodista Adrià Rocha el mateix que al Jon, aquest em digué: “No
ho sé. El que sí que sé que et puc dir és que al juliol de l'any passat, tres
mesos abans que la guerra comencés, a Istanbul van començar a venir membres del
Govern àzeri. Jo de fet em vaig reunir amb un d'ells. Llavors al juliol
comencen a firmar pactes entre ells, entre els quals hi ha la venda d'armament
sobretot els drons. I al setembre comença la guerra.”[246] El
periodista André m’apuntà que: “Després d'aquesta guerra, Turquia té molta
més influència que abans sobre l’Azerbaidjan. Era obvi que Turquia donava
suport a Azerbaidjan en aquesta guerra. Venien armes i molts més arsenals
militars.”[247]
Yusuf Erin em digué que la intenció de Turquia era la unió de tots els països
turquics (Uzbekistan, Turkmenistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan,
Azerbaidjan i Turquia), i obrir el corredor que uneix Turquia amb l’Azerbaidjan
(Nakhtxivan).[248]
4.13. Quin ha estat el vencedor?
Els entrevistats del bàndol àzeri tenen clar que ells son
els guanyadors, ja que han pogut retornar molts pobles i ciutats al país. Des
de Casa Azerbaidjan també tenen molt clar que Aliyev ha guanyat molta reputació
i la confiança de tot el poble àzeri. Però també saben que Rússia n’ha tret un
bon pessic: “En esta región no puedes ganar nada sin
Rusia. Nuestra prioridad fue recuperar nuestro territorio, y eso hicimos. Pero
ahora tenemos a dos mil peacekeepers rusos en la región.”[249]
Pel què fa als entrevistats del bàndol armeni, saben que
ells son els grans derrotats, però no només l’Azerbaidjan i Turquia han
guanyat, sinó que Rússia ha entrat a la regió, cosa que no va poder fer a la
primera guerra. Interessant la reflexió que fa el ciutadà armeni 1: “Yo
creo que una guerra no la gana nadie. Si me preguntas a nivel personal, al
final los soldados azerís que envían tienen madres, tienen familia y por muchos
crímenes de guerra que cometan, no dejan de ser personas. Pero por desgracia, son
gente que les han lavado el cerebro, a fin de que exterminen a cualquier
persona de origen armenio.”[250]
Per Jon Iñarritu hi ha tres vencedors:
“Hay tres grandes vencedores: por un lado, está Azerbaiyán que ha conseguido
recuperar varias de esas tierras, pero con un alto coste también de víctimas
propias, pero esto para el discurso nacionalista a Aliyev le viene bien. Y
luego hay dos actores que no tenían presencia o casi no tenían en la zona y
ahora la van a tener por mucho largo tiempo que son Rusia y Turquía. Rusia sí
que tenía un acuerdo militar con Armenia, pero no entraba Artsaj y hoy en día
están desplegados dentro del Nagorno-Karabaj como una fuerza de intermediación,
peacekeepers, y luego Turquía que en teoría no tenía presencia en la zona y
ahora también es parte del equipo que está supervisando la zona por parte
azerí. El gran perdedor es el pueblo armenio y el Estado de Armenia.”[251]
Per Pablo González, Turquia ha guanyat al camp de batalla
però no en diplomàcia, i Rússia al revés: “Turquía ha hecho
una apuesta fuerte, ha llevado sus tropas allí, su armamento y ha vendido muy
bien los drones Bayraktar. Turquía ha vuelto al Cáucaso sur, región en la que
no estaba de manera oficial desde hacía más de 150 años. Pero por otro lado ya
estaba dentro de Azerbaiyán, quizás ahora lo estará más, pero no ha sido
tampoco una gran victoria. Porque en el Karabaj mismo no han podido desplegar
más que pocas personas en el centro de coordinación con los rusos. Mientras que
Rusia, sin haber estado al campo de batalla, ha conseguido consolidar sus
posiciones aún más en Armenia, ahora Rusia es un indiscutible para Armenia
totalmente, y a la vez ha vuelto y ampliado su presencia militar en el Cáucaso
sur.”[252]
L’André, ja no només parla de guanyadors, que està
d’acord amb l’anteriorment exposat, sinó que no veu clar el què pugui passar a
la regió en un futur. Veu que els russos son una garantia pels ciutadans
armenis a la regió, però vist com va acabar l’anterior conflicte, amb els
russos no entrant fins a l’última hora, creu que pot ser que els àzeris acabin
la feina ja començada quan els russos estiguin dèbils a la regió.[253]
Per Dmitry Polyanskiy, i per Rússia, que els seus veïns visquin
en pau és sempre un èxit.[254]
4.14. Podran retornar a casa els exiliats?
Centenars de milers d’exiliats va deixar aquesta última
guerra, i tot i que Aliyev hagi promès que podrien tornar, i que no faria
diferències entre ciutadans, i que els ciutadans àzeris entrevistats m’hagin
confirmat que no tenen problemes en conviure amb els armenis, ja que són un
país multicultural[255],
els armenis entrevistats no ho veuen gens clar. Saben que no poden viure dintre
del territori ocupat del Nagorno-Karabakh, però sí que retornaran a la capital
per exemple. Tal com em va dir el ciutadà armeni 1: “La
gente de Artsaj no se quiere ir de allí, es nuestra tierra, nuestro hogar”.[256]
Preguntant a l’Adrià Rocha respecte el què va afirmar
Aliyev, que els exiliats podrien tornar sense problemes al Karabakh, m’apuntà: Evident
que no. Això ho diu quan parla en anglès de cara al públic estranger. Quan
parlen àzeri pels mitjans Azerbaidjan diu que, ell en un principi prometia
autonomia per Karabakh. Ara després de la guerra l'autonomia que se la mengin i
hem derrotat, ell parlava dels gossos armenis ja estan fora del país i ja no
tornaran mai més, i que hem guanyat. Vull dir ells distingeixen dos públics: la
premsa estrangera i la premsa local, la població local.”[257]
4.15. Hi haurà pau?
Els ciutadans armenis entrevistats no veuen pau, tot i
voler-la. Coincideixen en què l’armenofòbia és tal, que costarà molts anys
esborrar-la en el canvi de mentalitat. El primer pas, segons ells, és que
Aliyev abandoni el poder. El ciutadà armeni 1 anà més lluny: “¿A
corto plazo? O sea, no puede haber paz cuando hay una injusticia tan clara. No
la puede haber. O sea, cómo va a haber paz, cuando de repente han lanzado una guerra
en plena pandemia, conscientemente, que ha coincidido con las elecciones
americanas para que no haya además ningún tipo de publicidad. De hecho, con
periodistas que yo contacté para llevármelos a Artsaj, me decían que no podían
cubrir la guerra porque tenían que cubrir las elecciones en Estados Unidos. Que
han exterminado a toda la población en los territorios invadidos, que han
torturado a la población que ha caído en su poder, que siguen diciendo que los
armenios no son humanos y que hay que exterminarlos y que son declaraciones que
sigue haciendo el presidente Azerbaiyán. No veo una paz, o sea, no veo una paz
clara. Y para que haya paz tiene que haber una justicia. Y la justicia, desde
luego, no es lo que hay ahora. Ahora lo que veo es una población que ha sido
expulsada de sus hogares, que ha sido exterminada por su origen étnico y sus
creencias religiosas.”[258]
Des del bàndol àzeri, els entrevistats volen i veuen la
pau, també perquè n’han sortit vencedors. Però la veuen a mig termini, mínim uns
10 anys. També em digueren, des de Casa Azerbaidjan, el següent: “Pero,
por otro lado, hay muchas familias que perdieron a sus hijos, padres, abuelos,
seres queridos en las dos grandes guerras, y es muy complicado que esas
familias les hables de paz o la busquen. Pero al final la paz es la única
solución.”[259] Per Jon Iñarritu: “Obviamente
creo que hay que buscar una solución vía el diálogo en el conflicto, es que no
cabe otro. Ningún conflicto armado va a acabar con una victoria militar. La
rabia y el odio que ha generado este ataque contra Artsaj, por parte de
Azerbaiyán, no lo van a olvidar esas generaciones que vengan que buscaran la
revancha. Estamos hablando de un conflicto de raíces históricas, los armenios
aún tienen muy presente el genocidio, y el ánimo de revancha está ahí, y puede
explotar en cualquier momento. Por lo tanto, para que no explote y así evitar
otros conflictos, hay que buscar una solución definitiva y esa solución viene
vía el diálogo y la negociación y que todas las partes se sientan vencedoras.
Un acuerdo de sentido común, dónde Azerbaiyán pueda recuperar territorios tapón
que estaban bajo control de Artsaj y donde los ciudadanos de esa República
puedan decidir su futuro.”[260]
Pablo González no hi veu una solució a curt termini: “No
le veo solución de momento, creo que se va a congelar hasta cierto punto en el
sentido que no va a haber grandes movimientos mientras estén los rusos ahí.
Dudo mucho que los rusos se vayan a ir, así como así. Hace unos días la
República de Artsaj declaro idioma cooficial el ruso, veremos si los rusos se
empiezan a repartir pasaportes entre los habitantes locales y si eso se empieza
a hacer, los habitantes locales cogerán los pasaportes con mucho gusto, y una
vez que haya población rusa ahí, aunque sea de 10.000 personas solo, Rusia va a
decir que por razones de seguridad no puede abandonar a sus ciudadanos y de
allí no la mueve nadie. Con lo cual eso se puede convertir en una Abjasia o una
Osetia, sin ser reconocido, pero de hecho un protectorado ruso y que siempre
estará bajo el chantaje de si hacéis algo os corto el corredor que tenéis con
Turquía.”[261]
Sobre una teòrica pau, vaig preguntar a Yusuf Erin. Des
del seu punt de vista, té clar que l’Azerbaidjan no reactivarà el conflicte,
però que Armènia ho podria fer, tot i que no li sortiria a compte perquè
perdria més terres. Si es reactiva el conflicte, té molt clar que Turquia
seguirà donant suport a l’Azerbaidjan.[262]
5. Conclusions
La principal pregunta del meu treball de recerca, la
pregunta sobre la qual s’ha basat tota la meva investigació, ha estat la de
quin és l’origen del conflicte. Si és un conflicte d’origen ètnic, nacionalista
o religiós. Tal com he pogut observar, tant per la recerca feta com per les
entrevistes realitzades, el conflicte és d’una teòrica general, barreja els
tres components. L’ètnia és molt diferenciada, i això propicia xocs constants.
Mentre que els àzeris són turquics, els armenis son un grup ètnic oposat
totalment. Poden tenir alguna costum semblant, com va dir el representant de
Casa Azerbaidjan, degut a que son de la mateixa regió, però és mínim. Dintre
aquest hi ha el component religiós. Que els armenis siguin cristians,
majoritàriament ortodoxes, i els àzeris musulmans, majoritàriament xiïtes,
provoca que s’enfrontin per aquesta qüestió també. Aquestes dues qüestions
proveeix d’aliats, sobretot, a l’Azerbaidjan. Armènia, degut a la seva mala
gestió política actual, li és més difícil.
Però el tema clau és el nacionalisme, dos pobles
enfrontats per una terra, el Nagorno-Karabakh. Una terra històricament armènia,
però que des de fa un segle, la Unió Soviètica va atorgar a l’Azerbaidjan. Dues
grans guerres i diverses escaramusses durant trenta anys, només han fet que
acabi perjudicant a la població civil, mentre els seus governants guanyaven o
perdien reputació, res més. Després de poder parlar amb població civil
directament afectada pel conflicte, veig clar que la majoria de civils d’ambdós
bàndols volen la pau. Per arribar a aquesta pau, cal però, erradicar
l’armenofòbia que és present a l’Azerbaidjan, i l’àzerifòbia que és present a
Armènia, en menys mesura però. Ara mateix una pau és molt complicada, ja que la
guerra és molt present, i aquesta vegada l’ha combatuda la gent més jove de
cada país. El conflicte està estancat, mentre la població civil dels dos
bàndols segueix patint-ne les conseqüències.
La comunitat internacional es mostra mostra molt
consternada (“deeply concerned”, com repeteixen els mitjans internacionals),
però no actua, com si que fa en altres països on la situació és molt menys greu
com pot ser Bielorússia o Rússia. Turquia i Rússia sembla que ho utilitzin com
a camp de proves, ja que cadascun controla un país, i Espanya vent armament a
Turquia, que directament acaba en mans àzeris per seguir fomentant la guerra.
6. Bibliografia i documentació
1.
Normativa
estatal.- Constitucions:
-
Constitució
Política d’Armènia [Const]. 5 de juliol de 1995, amb les esmenes del 2005
(Armènia).
-
Constitució
Política d’Azerbaidjan [Const]. 12 de
novembre de 1995 amb les esmenes del 2016 (Azerbaidjan).
-
Constitució
Política de la República d’Atsakh [Const]. 3 de novembre de 2006 (República
d’Artsakh).
2.
Textos
internacionals
a.
ONU:
i.
Consell
de Seguretat
-
UN Security Council. (1993, abril). RESOLUTION 822 (1993). https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#822
-
UN Security Council. (1993b, julio). RESOLUTION 853 (1993).
https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#853
-
UN Security Council. (1993c, octubre). RESOLUTION 874 (1993).
https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#853
-
UN Security Council. (1993d,
noviembre). RESOLUTION 884 (1993).
https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#853
ii.
Assemblea General
-
Organización Naciones Unidas.
(1948, diciembre). Declaración Universal de Derechos Humanos. https://www.ohchr.org/EN/UDHR/Documents/UDHR_Translations/spn.pdf
-
Asamblea General de las Naciones Unidas. (2008, 14
marzo). La situación en los territorios ocupados de Azerbaiyán
[Comunicado de prensa]. https://www.un.org/en/ga/search/view_doc.asp?symbol=A/RES/62/243&Lang=S
-
Asamblea General Consejo de Seguridad de la ONU.
(2018b, diciembre 4). Carta de fecha 4 de diciembre de 2018 dirigida al
Secretario General por el Representante Permanente de Armenia ante las Naciones
Unidas [Comunicado de prensa]. https://www.un.org/securitycouncil/es/content/statements-made-president-security-council-2018
b. Consell
d’Europa
-
Council of Europe. (2005). The conflict over the Nagorno-Karabakh
region dealt with by the OSCE Minsk Conference (Resolution 1416).
https://assembly.coe.int/nw/xml/XRef/Xref-XML2HTML-en.asp?fileid=17289&lang=en
-
Consejo de la Unión Europea. (2020, 19 noviembre). Nagorno
Karabaj: Declaración del Alto Representante, en nombre de la Unión Europea
[Comunicado de prensa].
https://www.consilium.europa.eu/es/press/press-releases/2020/11/19/nagorno-karabakh-declaration-by-the-high-representative-on-behalf-of-the-european-union/
c. Organització per la Seguretat i la
Cooperació a Europa
-
Statement by the OSCE Minsk Group Co-Chair countries. (2009). OSCE.
-
Organization
for Security and Co-operation in Europe. (2011, 24 marzo). Executive
Summary [Comunicado de prensa]. https://www.osce.org/files/f/documents/7/d/76209.pdf
-
Joint Statement by Heads of Delegation of the OSCE Minsk Group Co-Chair
Countries and the Foreign Ministers of Azerbaijan and Armenia. (2013). OSCE.
-
Joint statement on the Nagorno-Karabakh Conflict, by the Presidents of
the OSCE Minsk Group Co-Chair Countries. (2013). OSCE.
-
Organización para la Seguridad y la Cooperación en
Europa. Foro de Cooperación en materia de Seguridad. (2020, 4 noviembre). Diario
de la 959a Sesión plenaria del Foro de Cooperación en materia de
Seguridad [Comunicado de prensa]. https://www.osce.org/files/f/documents/b/a/475145.pdf
-
Organización para la Seguridad y la Cooperación en
Europa. Foro de Cooperación en materia de Seguridad. (2020, 12 noviembre). Diario
de la 1289a Sesión plenaria del Consejo Permanente [Comunicado
de prensa]. https://www.osce.org/files/f/documents/d/7/472734.pdf
d. Kremlin
-
CCCP. (1990, abril). Law on Secession from the USSR. http://soviethistory.msu.edu/1991-2/shevarnadze-resigns/shevarnadze-resigns-texts/law-on-secession-from-the-ussr/
-
Bishkek Protocol. (1994, mayo). https://peacemaker.un.org/armeniaazerbaijan-bishkekprotocol94
-
Заявление Президента Азербайджанской
Республики, Премьер-министра Республики Армения и Президента Российской Федерации. (2020, 10 noviembre). [Comunicado de prensa]. http://kremlin.ru/events/president/news/64384
e.
CICR
-
International Committee of the Red Cross. (2020,
diciembre). Nagorno-Karabakh conflict: Operational Update December 2020.
https://www.icrc.org/en/document/nagorno-karabakh-conflict-operational-update-december-2020
3. Bibliografia
a. Monografies
-
Zurcher,
C. (2009). The Post-Soviet Wars: Rebellion, Ethnic Conflict, and Nationhood
in the Caucasus. New York University Press.
-
Waal,
T. D. (2013). Black Garden: Armenia and Azerbaijan Through Peace and War,
10th Year Anniversary Edition, Revised and Updated (10th Anniversary,
Revised, Updated ed.). New York University Press.
b.
Revistes
i articles:
-
Frezza, J. (2020, 15 octubre). Armenia
y azerbaiyán: una guerra entre los ecos del genocidio. Revista Bordes. https://revistabordes.unpaz.edu.ar/armenia-y-azerbaiyan-una-guerra-entre-los-ecos-del-genocidio/
-
La Vanguardia. (2009). Dossier La Vanguardia (N.o
30). Los conflictos del Cáucaso.
-
SETIÉN, Sara. Conflicto de Nagorno
Karabaj 2020: ¿Nos encontramos ante la solución definitiva? Documento de
Opinión IEEE 154/2020. http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2020/DIEEEO154_2020SARSET_Nagorno.pdf
-
Ministerio de Exteriores del Gobierno de España. (2017,
diciembre). Armenia Ficha País.
http://www.exteriores.gob.es/Documents/FichasPais/armenia_FICHA%20PAIS.pdf
-
Gobierno de Euskadi. (2015). Armenia Ficha País.
https://www.euskadi.eus/contenidos/informacion/ae_fichaspais/es_def/adjuntos/ARMENIA.pdf
-
Ministerio de Exteriores del Gobierno de España. (2020,
julio). Azerbaiyán ficha país.
http://www.exteriores.gob.es/Documents/FichasPais/AZERBAIYAN_FICHA%20PAIS.pdf
-
Ministeri de la presidència de l’Azerbaidjan. (2020). Armenia-Azerbaijan
Nagorno-Karabakh conflict. https://en.president.az/azerbaijan/karabakh
-
Pashinyan and Aliyev Debate in Munich: “Nagorno Karabakh Has Never Been
Part of Independent Azerbaijan”. (2020,
febrero). Massispost. https://massispost.com/2020/02/pashinyan-and-aliyev-debate-in-munich-nagorno-karabakh-has-never-been-part-of-independent-azerbaijan/
-
Nagorno Karabaj en el punto de
mira de Rusia. (2020, septiembre). CISDE Observatorio. https://observatorio.cisde.es/actualidad/nagorno-karabaj-en-el-punto-de-mira-de-rusia/
-
Turkey has done little in the Caucasus since Karabakh conflict - analyst. (2021, 10 marzo). Ahval. https://ahvalnews-com.cdn.ampproject.org/c/s/ahvalnews.com/turkey-caucasus/turkey-has-done-little-caucasus-karabakh-conflict-analyst?amp
-
Hauer, N. (2021, 11 marzo). Turkey’s diplomatic struggles in the
Caucasus. Asia Times. https://asiatimes.com/2021/03/turkeys-diplomatic-struggles-in-the-caucasus/
-
Ministro de Exteriores turco:
solución para disputa del Alto Karabaj es que Armenia se retire de la zona.
(2020, 29 septiembre). Agencia Anadolu.
https://www.aa.com.tr/es/mundo/ministro-de-exteriores-turco-soluci%C3%B3n-para-disputa-del-alto-karabaj-es-que-armenia-se-retire-de-la-zona/1990022#
-
Armenia-Azerbaijan
Nagorno-Karabakh conflict. (2020). https://genprosecutor.gov.az/storage/pages/W5eaekLAw7YcX9iXhLadW7cD2q0JmlAPxL0gU9ZC.pdf
-
Mourenza, A. (2018, 20
diciembre). Un país que no aparece en los mapas. Revista5W.
https://www.revista5w.com/temas/conflictos/un-pais-que-no-aparece-en-los-mapas-7809
-
Nagorno Karabaj, una patria
sin Estado. (2020, 22 octubre). Revista 5W.
https://www.revista5w.com/temas/conflictos/nagorno-karabaj-una-patria-sin-estado-8261
-
Mourenza, A. (2020, 28
noviembre). Azerbaiyán y Armenia vuelven a las armas por el Nagorno-Karabaj. Revista
5W.
https://www.revista5w.com/temas/conflictos/azerbaiyan-y-armenia-vuelven-a-las-armas-por-el-nagorno-karabaj-8249
-
García, J. (2018, 22 abril).
Invierno en el Cáucaso sur: dos miradas congeladas sobre Nagorno Karabaj. El
Orden Mundial - EOM. https://elordenmundial.com/invierno-en-el-caucaso-sur-dos-miradas-congeladas-sobre-nagorno-karabaj/
-
Arancón, F. (2018, 21 abril).
El Cáucaso, un hervidero sin solución a la vista. El Orden Mundial - EOM.
https://elordenmundial.com/el-caucaso-hervidero-sin-solucion-la-vista/
-
Mundial, E. O. (2020, 24
noviembre). ¿Qué es el Alto Karabaj y por qué se lo disputan Armenia y
Azerbaiyán? El Orden Mundial - EOM.
https://elordenmundial.com/que-es-el-alto-karabaj-y-por-que-se-la-disputan-armenia-y-azerbaiyan/
-
Salamanca, A. (2018, 22
abril). Azerbaiyán, el negocio familiar. El Orden Mundial - EOM.
https://elordenmundial.com/azerbaiyan-el-negocio-familiar/
-
Las últimas horas de la guerra
en Nagorno Karabaj. (2020, 3 diciembre). Revista 5W. https://www.revista5w.com/temas/conflictos/mi-ciudad-mi-tumba-21692
-
Canorea, A. L. (2020, 15
diciembre). Karmirshalyan, Embajador de Armenia en España: «Quiero pedir a
España que no venda armamento a Turquía». Descifrando la Guerra.
https://www.descifrandolaguerra.es/karmishalyan-embajador-de-armenia-en-espana-quiero-pedir-espana-no-venda-armamento-turquia/
-
Canorea, A. L. (2020a, octubre
26). Maharramov, Embajador de Azerbaiyán en España: «Esperamos que España
intente frenar las sanciones contra Turquía». Descifrando la Guerra.
https://www.descifrandolaguerra.es/maharramov-embajador-de-azerbaiyan-en-espana-esperamos-que-espana-intente-frenar-las-sanciones-contra-turquia/
-
Solé Codina, J. (2020, 7
diciembre). Turquía, la gran beneficiada en el conflicto Nagorno-Karabaj. POLITEIA.
https://politeuma.weebly.com/relaciones-internacionales/turquia-la-gran-beneficiada-en-el-conflicto-nagorno-karabaj
-
Baños Bajo, P. (2008, 17
agosto). La contienda que buscaban. ABC. https://geoestratego.com/DOCS/La_contienda_que_buscaban.pdf
-
Rusia en el Alto Karabaj: los
acuerdos de paz – Artículo30. (2020, 10
agosto). Articulo30.
https://articulo30.org/politica-defensa/rusia-alto-karabaj-acuerdos-de-paz-isabel-renedo-jose-miguel-roman-artinano/
-
Torres, R. (2012). Nagorno-Karabagh:
historia y perspectivas del conflicto. Consejo Argentino para las
Relaciones Internacionales.
http://www.cari.org.ar/pdf/argentina_azerbaiyan3.pdf
-
Alesso, N. M. (2019). Post
Guerra Fría inconclusa: el caso del Nagorno Karabaj El conflicto armenio-azerí
y posición e intereses de Rusia, Turquía e Irán en la región. Cuadernos de
Política Exterior Argentina (Nueva Época). https://dialnet.unirioja.es
-
(Text), A. G. C. C. A. S. I.
(2020, 23 abril). El genocidi armeni. Sàpiens.
https://www.sapiens.cat/historia-casa/el-genocidi-armeni_15330_102.html
-
Mallarino, P. L. (2018). La
Comunidad Internacional y la Intervención Humanitaria en el Genocidio Armenio.
PONTIFICIA UNIVERSIDAD JAVERIANA.
-
Torres, R. (2012).
Nagorno-Karabagh: historia y perspectivas del conflicto. Consejo Argentino
para las Relaciones Internacionales, 1–8.
c. Pel·lícules i documentals:
-
Guédiguian R. (director). (2015). Una historia de locos
(cinta cinematográfica). França. Agat Films.
-
Documentales de RT. (director). (2020). Nagorno
Karabaj: Un pueblo ante la guerra (Documental). España. RT. Recuperat de: https://www.youtube.com/watch?v=XWag9OfKcSM
-
Miguel Ángel Nieto (director). (2017). La sombra de
Ararat (Documental). España.
d.
Papers
de recerca:
-
Broers,
L. (2016, julio). The Nagorny Karabakh Conflict: Defaulting to War. https://www.chathamhouse.org/sites/default/files/publications/research/NK%20paper%2024082016%20WEB.pdf
-
Rudnik,
A. (2016, mayo). Frozen Conflict in Nagorno-Karabakh: why escalated in April
2016? Stockholm University.
https://www.researchgate.net/publication/303664385_Frozen_Conflict_in_Nagorno-Karabakh_why_escalated_in_April_2016
-
CIDOB - La persistente fragilidad del Cáucaso: la
“crisis de abril” de Nagorno-Karabaj. (2016, noviembre). CIDOB.
https://www.cidob.org/publicaciones/serie_de_publicacion/notes_internacionals/n1_162/la_persistente_fragilidad_del_caucaso_la_crisis_de_abril_de_nagorno_karabaj
-
Avakian, S. (2017). Nagorno Karabaj Aspectos Legales.
http://karabakhfacts.com/wp-content/uploads/2015/01/Legal-Aspects_Nagorno-Karabagh_es_2017.pdf
-
Paturyan Yevgenya, J. (2015, diciembre). The
2015 Referendum in Armenia. https://www.researchgate.net/publication/317505013_The_2015_Referendum_in_Armenia
-
Warsaw Institute. (2021, 16 marzo). Nagorno-Karabakh as Part of
Geopolitical Rivalry. Warsaw Institute. https://warsawinstitute.org/nagorno-karabakh-part-geopolitical-rivalry/
e.
Entrevistes:
-
Pablo
González, periodista a Naiz. Ha cobert tota la guerra des de la part armènia.
(29 de març de 2021, via Skype).
-
Adrià
Rocha, corresponsal del Periodico i France24 a Istanbul. Ha estat rodant un
documental a la zona recuperada per l’Azerbaidjan just després de la guerra. (1
d’abril de 2021, via Skype).
-
Yusuf
Erim, analista i expert en política exterior turca. (31 de març de 2021, via
Skype).
-
Jon
Iñarritu, Diputat d’EH Bildu a les Corts Generals. Es va desplaçar com a
observador internacional a Artsakh durant la guerra. (30 de març de 2021, via
Skype).
-
Gulmammad
Mammadov, vicepresident de la comunitat àzeri al Nagorno-Karabakh. (1 d’abril
de 2021, via Skype).
-
Una
representant de l’Associació Armènia Ararat a Catalunya. (6 d’abril de 2021,
Barcelona).
-
Dmitry
Polyanskiy, Primer representant permanent adjunt per la Federació Russa a les
Nacions Unides. (1 de juliol de 2021, via correu electrònic).
-
Ciutadà
armeni a Catalunya. (Ciutadà armeni 2) (8 d’abril de 2021, via Skype).
-
Hayk,
politòleg i internacionalista armeni. (28 de març de 2021, via Skype).
-
Un
ciutadà armeni, del Nagorno-Karabakh, que va acompanyar a Jon Iñarritu a la
guerra. (Ciutadà armeni 1) (7 d’abril de 2021, Barcelona)
-
Representants
de la comunitat àzeri a Catalunya. (7 d’abril de 2021, Casa Azerbaidjan,
Barcelona)
-
André
Widmer, periodista que va cobrir el bàndol àzeri durant la guerra. (1 d’abril
de 2021, via Skype).
[1] Informació
extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Armenia
[2] Informació extreta de: Ficha país.
[3] Informació extreta de: https://datosmacro.expansion.com/paro-epa/armenia
[4] Informació
extreta de: Declaració d’independència d’Armènia de 23 d’agost de 1990
[5] Informació extreta de: Constitució Armènia
de 5 de juliol de 1995
[6] Informació extreta de: Constitució Armènia
de 27 de novembre de 2005
[7] Informació extreta de: The 2015 referendum
in Armenia
[8] Informació extreta de: Ficha país
[9] Informació extreta de: Ficha país 2020
[10] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Azerbaiy%C3%A1n
[11] Informació extreta de: Constitució
d’Azerbaidjan de 12 de novembre de 1995
[12] Informació extreta de: Azerbijan’s Constitution of 1995 with Amendments
through 2016
[13] Informació extreta de: Ficha país
[14] Informació extreta de: SETIÉN, Sara. Conflicto de Nagorno Karabaj 2020:
¿Nos encontramos ante la solución definitiva? Documento de Opinión IEEE
154/2020. http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2020/DIEEEO154_2020SARSET_Nagorno.pdf
y/o enlace bie3
[15] Informació extreta de: Nagorno-Karabagh:
historia y perspectivas del conflicto.
[16] Informació extreta de: Nagorno-Karabagh:
historia y perspectivas del conflicto.
[17] Informació extreta de: La Comunidad
Internacional y la Intervención Humanitaria en el Genocidio
Armenio.
[18] Informació extreta de: Sàpiens: El
genocidi armeni.
[19] Informació extreta de: Entrevista Yusuf
Erin.
[20] Informació extreta de: La Comunidad
Internacional y la Intervención Humanitaria en el Genocidio
Armenio.
[21] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A1tica_Federal_de_Transcaucasia
[22] Informació
extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A1tica_Federal_de_Transcaucasia
[23] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Dictadura_de_la_C%C3%A0spia_Central
[24] Informació
extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Armistici_de_Mudros
[25] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A0tica_de_l%27Azerbaidjan
[26] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A8tica_de_l%27Azerbaidjan
[27] Informació
extreta de: https://www.norsevan.com/post/el-vergonzoso-tratado-de-batum
[28] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Democr%C3%A0tica_d%27Arm%C3%A8nia
[29] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Guerra_armenio-azer%C3%AD
[30] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_la_Armenia_Monta%C3%B1osa
[31] Informació
extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_turco-arm%C3%A8nia
[32] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Tractat_d%27Aleksandr%C3%B3pol
[33] Informació extreta de: Andrew Andersen,
Turkish-Armenian war: Sep.24 - Dec.2, 1920
[34] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A8tica_d%27Arm%C3%A8nia
[35] Informació
extreta de: https://en.wikipedia.org/wiki/Nagorno-Karabakh#Soviet_era
[36] Informació extreta de: https://en.wikipedia.org/wiki/89th_Rifle_Division_(Soviet_Union)
[37] Informació extreta de: Jukes, Geoffery.
«Ivan Khristoferovich Bagramyan» en Stalin's Generals. Ed. Harold Shukman.
Phoneix, Arizona: Phoneix Press, 2001 p. 25. ISBN 1-84212-513-3.
[38] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A9tica_de_Armenia#cite_note-4
[39] Informació extreta de: https://www.azerbaijans.com/content_358_es.html
[40] Informació
extreta de: http://countrystudies.us/azerbaijan/11.htm
[41] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Operaci%C3%B3_Edelweiss
[42] Informació extreta de: https://ann.az/en/today-marks-may-9-day-of-victory-over-fascism/
[43] Informació extreta de: https://www.azernews.az/nation/20409.html
[44] Informació extreta de: https://encyclopedia2.thefreedictionary.com/Azerbaijan+Soviet+Socialist+Republic
[45] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_Socialista_Sovi%C3%A9tica_de_Azerbaiy%C3%A1n#cite_note-8
[46] Informació extreta de: http://poli.vub.ac.be/publi/ContBorders/eng/ch0102.htm
[47] Informació extreta de: http://www.starovoitova.ru/rus/texts/06/books/nas_samoopr/04.htm
[48] Informació extreta de: http://www.starovoitova.ru/rus/texts/06/books/nas_samoopr/04.htm
[49] Informació extreta de: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_d%27Artsakh
[50] Informació extreta de: The Post-Soviet Wars, Christoph Zürcher.
[51] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Comit%C3%A9_Karabaj
[52] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Refer%C3%A9ndum_de_la_Uni%C3%B3n_Sovi%C3%A9tica_de_1991
[53] Informació extreta de: https://es.wikipedia.org/wiki/Primera_guerra_del_Alto_Karabaj#El_vac%C3%ADo_de_poder_armado
[54] Informació extreta de: Human rights and democratization in the newly
independent states of the former Soviet Union, Volume 4; Volume 85. United States. Congress. Commission on Security and
Cooperation in Europe. 1993. p. 125.
[55] Informació extreta de: https://www.hrw.org/sites/default/files/reports/USSR2937.PDF
[56] Informació extreta de: https://www.hrw.org/reports/1993/WR93/Hsw-07.htm
[57] Informació extreta de: Human Rights Watch World Report 1993 - The
Former Soviet Union.
[58] Informació extreta de: Letter from the Charge d'affaires
a.i. of the Permanent Mission of Azerbaijan to the United Nations Office
[59] Informació extreta de: Armenia-Azerbaijan Nagorno-Karabakh
conflict, p.2
[60] Informació extreta de: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0111717.xml
[61] Informació extreta de: de Waal, Thomas
(2003). Black Garden: Armenia and Azerbaijan Through Peace and War. New York:
New York University Press. ISBN 9780814719459.
[62] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20110722014529/http://www.csr.ir/departments.aspx?lng=en&abtid=07&depid=74&semid=989
[63] Informació extreta de: Freire, Maria
Raquel (2003). Conflict and Security in the Former Soviet Union: The Role of
the OSCE. Burlington, VT: Ashgate. ISBN 0-7546-3526-0.
[64] Informació extreta de: Melkonian, Markar (2005). My Brother's Road, An
American's Fateful Journey to Armenia. New York: I.B. Tauris. ISBN
1-85043-635-5.
[65] informació extreta de: Chrysanthopolous, Leonidas
T. (2002). Caucasus Chronicles: Nation-building and Diplomacy in Armenia,
1993–1994. Princeton: Gomidas Institute. ISBN 1-884630-05-7.
[66] Informació extreta de: Sammakia, Nejla (23
December 1992). "Winter Brings Misery to Azerbaijani Refugees". San
Francisco Chronicle.
[67] Informació extreta de: Норин,
Евгений (28 November 2017). Pod znamenami demokratii : voĭny i konflikty na
razvalinakh SSSR. pp. 162–163. ISBN 978-5-4461-0561-8.
[68] Informació extreta de: https://www.latimes.com/archives/la-xpm-1993-02-06-mn-1065-story.html
[69] Informació extreta de: Melkonian, Markar
(2005). My Brother's Road, An American's Fateful Journey to Armenia. New York:
I.B. Tauris. ISBN 1-85043-635-5.
[70] Informació
extreta de: https://archive.org/details/azerbaijanseveny00huma
[71] Informació
extreta de: http://azadinform.az/az/read/133749/ezizaa-qenizade-vonlar-kelbecerdedir-meyitleri-getirilmeyib-defn-edilmeyibv/
[72] Informació extreta de: https://2001-2009.state.gov/p/eur/rls/or/13508.htm#822
[73] Informació extreta de: https://archive.org/details/azerbaijanseveny00huma
[74] Informació extreta de: Sonni, Efron (July
25, 1993). "Armenians hand Azerbaijanis major loss". The Montreal
Gazette. p. B1.
[75] Informació extreta de: United Nations Security Council Resolution 853
[76] Informació extreta de: https://www.nytimes.com/1993/08/24/world/caucasus-city-falls-to-armenian-forces.html
[77] Informació extreta de: http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano_en/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/elcano/elcano_in/zonas_in/international+terrorism/dt20-2008
[78] Informació extreta de: United Nations Security Council Resolution 874
[79] Informació extreta de:
United Nations Security
Council Resolution 884
[80] Informació extreta de: Human Rights Watch (1994). Azerbaijan: Seven Years
of Conflict in Nagorno-Karabakh. New York. ISBN 1-56432-142-8.
[81] Informació extreta de: Mirsky, Georgiy I.
(1997). On Ruins of Empire: Ethnicity and Nationalism in the Former Soviet
Union. Westport, CT: Greenwood Press. p. 63. ISBN 0-313-30044-5.
[82] Informació extreta de: http://vn.kazimirov.ru/doc9.htm
[83] Informació extreta de: https://armenianweekly.com/2015/02/04/karabagh/
[84] Informació extreta de: http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/7278483.stm
[85] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/1079580.html
[86] Informació extreta de: http://www.today.az/news/politics/43559.html?__cf_chl_jschl_tk__=6d24c4fa78bc1fdc722554047849ef8bcb172779-1621600433-0-AQaxc4SeLSDFUBgV-nu7hhjlrapxVdfmlaos_eJzG9yUFOtMoScFPtrWs9aYFHd3v4-disXtBpDlRK2lOHLxZyJVwfhbSdnjBuh3xkWiCrCGoA7joSykld-N69zL8U9VEcDUQ33hiOwspKxBKph2CyR-fZyA7K4sO6PW1UtjjALHIzi1ruoF0-n_quC0z7ae8k5yZXPrLs6VAIyGLa9B2uUTe-rOPHVlFlGsQjfYllo1pjE7S3hDLGmO3QWCd-EbBStrTTiFKnmxJLUZSvwPytpeHNJNKd9bWO9eXUkeTBmBrIW-6iM1KtKIQopJ-rHMZGdZ74qOVabrGRWnHtAkbGHCzQfwOIzkbnjmUofGBUCmG2DZjZ898i18Ka6zRtMcYV0uCbX_dfTztrV1jm_94p_-EGNd1B73fdDRwb5vJbcMDbj34fyUUd8KREyuftZubU-BDeZtdraOQsJmV1JYzPo9IM9wh9LtbkfTcmqSZ9mH
[87] Informació extreta de: http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/7278483.stm
[88] Informació extreta de: http://www.today.az/news/politics/43556.html
[89] Informació extreta de: https://undocs.org/es/A/RES/62/243
[90] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/Three_Azerbaijani_Soldiers_Killed_Near_NagornoKarabakh/1962175.html
[91] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20110724164733/http://www.yerkramas.org/2010/06/22/odin-iz-ranenyx-armyanskix-soldat-v-krajne-tyazhelom-sostoyanii/
[92] Informació extreta de: OSCE Minsk Group Co-Chairs issue statement
[93] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20160520105841/http://www.crisisgroup.org/~/media/Files/europe/caucasus/B60%20Armenia%20and%20Azerbaijan%20---%20Preventing%20War.pdf
[94] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/armenia_army_deaths_down_in_2011/24458025.html
[95] Informació extreta de: https://www.theguardian.com/world/2014/aug/04/nagorno-karabakh-clashes-azerbaijan-armenia
[96] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20160520105841/http://www.crisisgroup.org/~/media/Files/europe/caucasus/B60%20Armenia%20and%20Azerbaijan%20---%20Preventing%20War.pdf
[97] Informació extreta de: https://www.rferl.org/a/armenia-says-two-soldiers-killed-in-fresh-border-skirmishes/25429458.html
[98] Informació extreta de: http://civilnet.am/2014/07/22/traces-of-azerbaijani-infiltration-in-karvachar/#.VaQR8_n561g
[99] Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20140802040605/http://www.todayszaman.com/world_at-least-eight-azerbaijani-soldiers-killed-on-border-with-armenia_354428.html
[100]
Informació extreta de: https://news.yahoo.com/eight-azeri-troops-killed-clashes-armenia-143329684.html
[101]
Informació extreta de: https://armenianweekly.com/2015/02/04/karabagh/
[102]
Informació extreta de: https://armenianweekly.com/2016/01/14/attrition-war-escalates/
[103]
Informació extreta de: https://www.panarmenian.net/eng/news/199881/
[104]
Informació extreta de: https://www.opendemocracy.net/en/odr/armenia-and-azerbaijan-collision-course-over-nagorno-karabakh/
[105]
Informació extreta de: https://www.intellinews.com/over-20-armenian-and-azerbaijani-soldiers-killed-in-jan-feb-93829/
[106]
Informació extreta de: https://www.osw.waw.pl/en/publikacje/analyses/2016-04-06/four-day-war-nagorno-karabakh
[107]
Informació extreta de: https://horizonweekly.ca/news/details/83600
[108]
Informació extreta de: https://web.archive.org/web/20160402135104/http://www.mod.gov.az/index2.php?content=news%2F2016%2F20160402_melumat_cebheson
[109]
Informació extreta de: https://www.yahoo.com/news/armenia-azerbaijan-fighting-surges-along-karabakh-frontline-090716406.html
[110]
Informació extreta de: https://www.azatutyun.am/a/27651576.html
[111]
Informació extreta de: https://haqqin.az/news/67245
[112]
Informació extreta de: https://www.youtube.com/watch?v=MbhxsQrldn0
[113]
Informació extreta de: https://www.rt.com/news/338220-azerbaijan-stops-karabakh-hostilites/
[114]
Informació extreta de: https://www.panarmenian.net/eng/news/209646/
[115]
Informació extreta de: https://www.armenianow.com/en/karabakh/2016/04/14/armenia-casualties-update-karabakh-april/951/
[116]
Informació extreta de: https://www.meydan.tv/az/article/siyahi-93-herbci-sehid-olub-6-mulki-sexs-dunyasini-deyisib-yenilenir/?/ref=redirect
[117]
Informació extreta de: https://en.wikipedia.org/wiki/Nagorno-Karabakh_conflict#2016%E2%80%932017_renewed_border_clashes
[118]
Informació extreta de: https://thediplomatinspain.com/2020/07/azerbaiyan-acusa-a-armenia-de-violar-el-alto-el-fuego-segun-una-nota-de-su-embajada/
[119]
Informació extreta de: https://eadaily.com/ru/news/2020/07/23/armeniya-i-rossiya-provodyat-v-zakavkaze-ucheniya-obedinyonnoy-sistemy-pvo
[120]
https://www.dailysabah.com/politics/diplomacy/turkey-azerbaijan-military-drills-intimidate-armenia-president-aliyev-says
[121]
Informació extreta de: https://www.descifrandolaguerra.es/cobertura-nagorno-karabakh/
[122]
Informació extreta de: https://en.trend.az/azerbaijan/politics/3306086.html
[123]
Informació extreta de: https://www.bbc.com/news/world-europe-54314341
[124]
Informació extreta de: http://armeniaenespanol.com/2020/artsakh-declara-la-ley-marcial-y-movilizacion-de-todos-los-mayores-de-18-anos/
[125]
Informació extreta de: https://www.europapress.es/internacional/noticia-azerbaiyan-tambien-declara-ley-marcial-combates-nagorno-karabaj-20200927171554.html
[126]
Informació extreta de: https://blogs.kent.ac.uk/carc/2018/04/15/the-nagorno-karabakh-conflict/
[127]
Informació extreta de: https://warontherocks.com/2020/10/the-second-nagorno-karabakh-war-two-weeks-in/
[128]
Informació extreta de: https://report.az/qarabag/azerbaycan-odusunun-ugurlu-emeliyyati-neticesinde-bir-sira-kendlerimiz-azad-edilib/
[129]
Informació extreta de: https://nkrmil.am/news/view/2910
[130]
Informació extreta de: https://apa.az/en/nagorno_garabagh/Azerbaijani-army-continue-to-destroy-enemy-equipment-331368
[131]
Informació extreta de: https://en.azvision.az/news/131388/azerbaijani-mod-advantageous-high-grounds-around-talysh-village-cleared-of-enemy.html
[132]
Informació extreta de: https://apa.az/en/xeber/azerbaijan-army-azerbaijani-armed-forces/Vagif-Dargahli:-%22There-are-mercenaries-of-Armenian-origin-from-Syria-and-different-countries-of-the-Middle-East-among-the-losses-of-the-enemy%22-331402
[133]
Informació extreta de: https://www.syriahr.com/en/186142/
[134]
Informació extreta de: https://armenpress.am/eng/news/1029319.html
[135]
Informació extreta de: http://www.ieee.es/Galerias/fichero/docs_opinion/2021/DIEEEO21_2021_JOSMAR_DronesCaucaso.pdf
[136]
Informació extreta de: https://ecfr.eu/article/commentary_a_hill_here_a_village_there_nagorno_karabakh_and_the_salami_slic/
[137]
Informació extreta de: https://www.descifrandolaguerra.es/un-mes-de-guerra-en-el-caucaso/
[138]
Informació extreta de: https://armenpress.am/eng/news/1029969.html
[139]
Informació extreta de: https://www.amnesty.org/es/latest/news/2021/01/azerbaijan-armenia-scores-of-civilians-killed-by-indiscriminate-use-of-weapons-in-conflict-over-nagorno-karabakh/
[140]
Informació extreta de: https://warontherocks.com/2020/10/the-second-nagorno-karabakh-war-two-weeks-in/
[141]
https://es.euronews.com/2020/10/09/un-alto-el-fuego-humanitario-en-nagorno-karabaj
[142]
Informació extreta de: https://ria.ru/20201014/karabakh-1579764261.html
[143]
Informació extreta de: https://apnews.com/article/moscow-azerbaijan-russia-armenia-sergey-lavrov-7551be8ce8ad970521a09278479d98bf
[144]
Informació extreta de: https://en.trend.az/azerbaijan/politics/3319860.html
[145]
Informació extreta de: https://apnews.com/article/russia-azerbaijan-archive-armenia-army-a517562831a5aa3995c6652f610c934a
[146]
Informació extreta de: https://ria.ru/20201017/azerbaydzhan-1580239300.html
[147]
Informació extreta de: https://ria.ru/20201021/aliev-1580892762.html
[148]
Informació extreta de: https://ria.ru/20201022/granitsa-1581048960.html
[149]
Informació extreta de: https://www.bbc.com/russian/live/news-54317944?ns_mchannel=social&ns_source=twitter&ns_campaign=bbc_live&ns_linkname=5f92db978baf0c02d0e79c0c%26%D0%90%D0%B7%D0%B5%D1%80%D0%B1%D0%B0%D0%B9%D0%B4%D0%B6%D0%B0%D0%BD%D1%86%D1%8B%20%D0%BD%D0%B0%D1%87%D0%B0%D0%BB%D0%B8%20%D0%BE%D0%B1%D1%81%D1%82%D1%80%D0%B5%D0%BB%D0%B8%D0%B2%D0%B0%D1%82%D1%8C%20%D0%9B%D0%B0%D1%87%D0%B8%D0%BD%20-%20%D0%B0%D1%80%D0%BC%D1%8F%D0%BD%D1%81%D0%BA%D0%B8%D0%B5%20%D0%B8%D1%81%D1%82%D0%BE%D1%87%D0%BD%D0%B8%D0%BA%D0%B8%262020-10-23T13%3A33%3A14.343Z&ns_fee=0&pinned_post_locator=urn:asset:a5748ab2-8191-46e6-a413-9e7ee0433b8f&pinned_post_asset_id=5f92db978baf0c02d0e79c0c&pinned_post_type=share
[150]
Informació extreta de: https://www.turan.az/ext/news/2020/10/free/politics%20news/en/129051.htm
[151] Informació extreta de: "Новые
сообщения об обстреле Степанакерта". BBC Russian Service.
[152]
Informació extreta de: https://twitter.com/azpresident/status/1320440569504681984?ref_src=twsrc%5Etfw%7Ctwcamp%5Etweetembed%7Ctwterm%5E1320440569504681984%7Ctwgr%5E%7Ctwcon%5Es1_&ref_url=https%3A%2F%2Fwww.bbc.com%2Frussian%2Flive%2Fnews-54317944
[153]
Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/us-armenia-azerbaijan-usa/u-s-says-humanitarian-ceasefire-to-take-effect-on-monday-in-nagorno-karabakh-idUSKBN27A0WQ
[154]
Informació extreta de: https://www.bbc.co.uk/news/world-europe-54686284
[155]
Informació extreta de: https://www.bbc.com/russian/live/news-54686682?ns_mchannel=social&ns_source=twitter&ns_campaign=bbc_live&ns_linkname=5f96921ac898d102e44455a7%26%D0%90%D0%BB%D0%B8%D0%B5%D0%B2%20%D0%BE%D0%B1%D1%8A%D1%8F%D0%B2%D0%B8%D0%BB%20%D0%BE%20%D0%B2%D0%B7%D1%8F%D1%82%D0%B8%D0%B8%20%D0%B5%D1%89%D0%B5%2017%20%D1%81%D0%B5%D0%BB%20%D0%B8%20%D0%9A%D1%83%D0%B1%D0%B0%D1%82%D0%BB%D1%8B%262020-10-26T09%3A08%3A43.453Z&ns_fee=0&pinned_post_locator=urn:asset:c066e3ba-5d0d-4ba5-a78d-595ada8299e8&pinned_post_asset_id=5f96921ac898d102e44455a7&pinned_post_type=share
[156]
Informació extreta de: https://t.me/texekatvakanshtab/2842
[157]
Informació extreta de: https://www.hrw.org/news/2020/12/15/armenia-cluster-munitions-used-multiple-attacks-azerbaijan
[158]
Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/armenia-azerbaijan-int/renewed-shelling-claims-lives-in-nagorno-karabakh-conflict-idUSKBN27D1OE
[159]
Informació extreta de: https://www.bbc.com/russian/live/news-54686682?ns_mchannel=social&ns_source=twitter&ns_campaign=bbc_live&ns_linkname=5f99b27045324002c52d805f%26%D0%9F%D1%80%D0%B5%D1%81%D1%81-%D1%81%D0%B5%D0%BA%D1%80%D0%B5%D1%82%D0%B0%D1%80%D1%8C%20%D0%BB%D0%B8%D0%B4%D0%B5%D1%80%D0%B0%20%D0%9D%D0%9A%D0%A0%20%D0%BF%D1%80%D0%B8%D0%B7%D1%8B%D0%B2%D0%B0%D0%B5%D1%82%20%D0%BC%D0%B8%D1%80%D0%BD%D1%8B%D1%85%20%D0%B0%D0%B7%D0%B5%D1%80%D0%B1%D0%B0%D0%B9%D0%B4%D0%B6%D0%B0%D0%BD%D1%86%D0%B5%D0%B2%20%D0%B1%D0%B5%D0%B6%D0%B0%D1%82%D1%8C%20%D0%BE%D1%82%20%D0%B2%D0%BE%D0%B5%D0%BD%D0%BD%D1%8B%D1%85%20%D0%BE%D0%B1%D1%8A%D0%B5%D0%BA%D1%82%D0%BE%D0%B2%262020-10-28T18%3A03%3A29.579Z&ns_fee=0&pinned_post_locator=urn:asset:33b55dff-0d65-4d37-8141-94e37dd45df1&pinned_post_asset_id=5f99b27045324002c52d805f&pinned_post_type=share
[160]
Informació extreta de: https://www.hrw.org/news/2020/12/11/armenia-unlawful-rocket-missile-strikes-azerbaijan
[161]
Informació extreta de: https://en.trend.az/azerbaijan/politics/3325545.html
[162] Informació extreta de: "Глава НКР заявил, что азербайджанская армия - в пяти километрах от Шуши"
[163]
Informació extreta de: https://www.amnesty.org/en/latest/news/2020/10/armenia-azerbaijan-first-confirmed-use-of-cluster-munitions-by-armenia-cruel-and-reckless/
[164]
Informació extreta de: https://www.aljazeera.com/amp/news/2020/10/30/iran-criticises-minsk-groups-peace-efforts-over-nagorno-karabakh
[165]
Informació extreta de: https://en.armradio.am/2020/10/31/azerbaijan-using-phosphorus-munitions-against-civilians-in-artsakh-ombudsman/
[166]
Informació extreta de: https://www.dw.com/en/russia-to-assist-armenia-if-conflict-with-azerbaijan-spreads-beyond-nagorno-karabakh/a-55457174
[167] Informació extreta de: "РИА Новости: несколько взрывов в Степанакерте"
[168]
Informació extreta de: https://www.kommersant.ru/doc/4558049#id1962787
[169]
Informació extreta de: «Главное к вечеру среды»
[170] Informació extreta de: «Дорога от Лачина до Шуши закрыта для гражданских»
[171]
Informació extreta de: «Обстрелы Лачина и Шуши»
[172]
Informació extreta de: https://www.lemonde.fr/international/article/2020/11/07/la-bataille-de-chouchi-cle-du-conflit-au-haut-karabakh-fait-rage_6058893_3210.html
[173]
Informació extreta de: https://eurasianet.org/fears-of-civilian-exodus-rise-as-azerbaijan-advances-in-karabakh
[174]
Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/us-armenia-azerbaijan/azerbaijan-says-it-has-taken-karabakhs-second-largest-city-armenia-denies-it-idUSKBN27O0BF
[175]
Informació extreta de: https://www.bbc.com/news/world-europe-54862180
[176]
Informació extreta de: https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-54886462
[177]
Informació extreta de: https://www.europapress.es/valencia/noticia-armenia-anuncia-acord-amb-russia-lazerbaidjan-per-alto-foc-lalt-karabakh-20201110151649.html
[178]
Informació extreta de: https://www.vilaweb.cat/noticies/acord-pau-guerra-alt-karabakh-armenia-azerbaidjan/
[179]
Informació extreta de: https://es.azvision.az/news/87749/agdam,-lachin-y-kalbajar-son-devueltos-a-azerbaiy%C3%A1n.html
[180]
Informació extreta de: https://www.lavanguardia.com/internacional/20201110/49384062220/los-nueve-puntos-de-la-declaracion-que-pone-fin-a-la-guerra-en-karabaj.html
[181]
Informació extreta de: https://www.europapress.es/internacional/noticia-armenia-pide-azerbaiyan-liberacion-todos-prisioneros-conflicto-nagorno-karabaj-20210407191406.html
[182]
Informació extreta de: Entrevista
Gulmmamad Mammadov
[183]
Informació extreta de: https://www.lavanguardia.com/internacional/20201205/49876933156/guerra-nagorno---karabaj-costo-mas-5600-vidas.html
[184]
Informació extreta de: https://www.eldiario.es/desalambre/exodo-guerra-nagorno-karabaj-no-atrevo-deshacer-maleta-no-sentir-he-ido_1_6429067.html
[185]
Informació extreta de: http://www.radical.es/info/8770/nagorno-karabakh-geopolitica-de-facto
[186]
Informació extreta de: https://es.euronews.com/2020/11/10/disturbios-en-armenia-contra-un-acuerdo-de-paz-que-no-les-beneficia
[187]
Informació extreta de: https://www.dw.com/es/armenia-manifestantes-irrumpen-en-las-sedes-del-gobierno-y-del-parlamento/a-55550372
[188]
Informació extreta de: https://www.aa.com.tr/es/mundo/azerbaiy%C3%A1n-declara-el-10-de-noviembre-como-d%C3%ADa-de-la-victoria-tras-la-derrota-armenia-en-el-alto-karabaj/2063190#
[189]
Informació extreta de: https://azertag.az/es/xeber/Se_anuncia_la_fecha_del_desfile_militar_dedicado_a_la_Victoria_en_la_Guerra_Patria-1659329
[190]
Informació extreta de: https://www.diarioarmenia.org.ar/el-museo-del-horror-azerbaiyan-inauguro-un-parque-de-trofeos-militares-para-burlarse-de-los-soldados-armenios-muertos/
[191]
Informació extreta de: Entrevista Gulmammad Mammadov
[192]
Informació extreta de: https://www.reuters.com/article/us-armenia-politics-pm/armenian-pm-warns-of-coup-attempt-after-army-demands-he-quit-idUSKBN2AP0WW?il=0
[193]
Informació extreta de: https://www.elperiodico.com/es/internacional/20210318/gobierno-armenio-convoca-elecciones-anticipadas-11587645
[194]
Informació extreta de: https://soyarmenio.com/noticias-de-armenia/pashinyan-gana-en-las-encuestas-electorales/
[195]
Informació extreta de:
https://www.infobae.com/america/mundo/2021/05/13/nueva-escalada-en-nagorno-karabaj-armenia-denuncio-una-incursion-de-las-tropas-azerbaiyanas-a-traves-de-la-frontera-sur/
[196]
Informació extreta de: Entrevista
Hayk.
[197]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[198]
Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat
[199]
Informació extreta de: https://es.azvision.az/news/27858/pasan-190-años-desde-la-firma-del-tratado-de-turkmenchay.html
[200]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaiyán
[201]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 2
[202]
Informació extreta de: Entrevista Hayk
[203]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaidjan
[204]
Informació extreta de: Entrevista Hayk
[205]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[206]
Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat
[207]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaiyán
[208]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1. La resta
d’entrevistats armenis opinaven el mateix.
[209]
Informació extreta de: Entrevista
Diàspora Armènia Ararat
[210]
Informació extreta de: Entrevista
Hayk
[211]
Informació extreta de: Entrevista Pablo González
[212]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaiyán
[213]
Informació extreta de: Entrevista Hayk
[214]
Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat
[215]
Informació extreta de: Entrevista Jon Iñarritu
[216]
Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin
[217]
Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy
[218]
Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán
[219]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[220]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 2
[221]
Informació exteta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[222]
Informació extreta de: Entrevista
Hayk
[223]
Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 2
[224]
Informació extreta de: Entrevista Jon Iñarritu
[225]
Informació extreta de: Entrevista Pablo González
[226]
Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 2
[227]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[228]
Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán
[229]
Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin
[230]
Informació extreta de: Entrevista Adrià Rocha
[231]
Informació extreta de: Entrevista
André
[232]
Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy
[233]
Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán
[234]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 2
[235]
Informació extreta de: Entrevista
Hayk
[236]
Informació extreta de: Entrevista Diàspora Armènia Ararat
[237]
Informació extreta de: Entrevista Pablo González
[238]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaiyán
[239]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[240]
Informació extreta de: Entrevista Pablo González
[241]
Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy
[242]
Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin
[243]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[244]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaiyán
[245]
Informació extreta de: Entrevista
Jon Iñarritu
[246]
Informació extreta de: Entrevista
Adrià Rocha
[247]
Informació extreta de: Entrevista André
[248]
Informació extreta de: Entrevista Yusuf Erin
[249]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaiyán
[250]
Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1
[251]
Informació extreta de: Entrevista Jon Iñarritu
[252]
Informació extreta de: Entrevista Pablo González
[253]
Informació extreta de: Entrevista André
[254]
Informació extreta de: Entrevista Dmitry Polyanskiy
[255]
Informació extreta de: Entrevista Casa Azerbaiyán
[256]
Informació extreta de: Entrevista
ciutadà armeni 1
[257]
Informació extreta de: Entrevista Adrià Rocha
[258]
Informació extreta de: Entrevista ciutadà armeni 1
[259]
Informació extreta de: Entrevista
Casa Azerbaiyán
[260]
Informació extreta de: entrevista
Jon Iñarritu
[261]
Informació extreta de: entrevista
Pablo González
[262]
Informació extreta de: Entrevista
Yusuf Erin
