L'Euromaidan i la Guerra del Donbass a Ucraïna

L’Euromaidan i la Guerra del Donbass

Davant tenim una Guerra poc coneguda, però que ja porta més de sis anys en actiu i acumula desenes de milers de morts. L’única Guerra oberta en territori europeu actualment, que enfronta per una banda Ucraïna, la qual lluita per conservar la integritat del país, i per altre banda Rússia, donant suport a les regions de l’est del país que són majoritàriament prorusses i que es volen independitzar. Intentaré analitzar el conflicte des del principi, i m’endinsaré a fer un anàlisi dels grups paramilitars i neonazis que hi participen, com el batalló Azov, o el C14.

Ucraïna és un país de l’Europa de l’est, que va independitzar-se el 1991 amb la caiguda de la URSS. El país actualment, i podríem dir que des de la seva independència, es troba dividit en dos. Una part del país, situada al sud i sobretot a l’est, són pro Rússia i estan a favor d’apropar-se a ella. L’altre part del país, està a favor d’una Ucraïna independent, no supeditada als interessos del Kremlin, i a favor d’una entrada a la Unió Europea.

Ucraïna ha estat, des de la desintegració de la Unió Soviètica, un país inestable políticament, on ja hi ha tingut precedents de revolucions, com l’anomenada Revolució Taronja (2004-2005) on es reclamaven més drets i llibertats. El novembre de 2013, a Vilna (Lituània), s’havia de firmar l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE, que tot i no garantir l’entrada del país a la Unió, l’acostava molt a ella. El President del país, Víktor Yanukovych, juntament amb el Parlament, dominat per una coalició del Partit de les Regions, el Partit Comunista d’Ucraïna i alguns diputats independents, van aprovar una sèrie de lleis que eren mínimes per poder entrar dins la Unió Europea.

Però de cop i volta, setmanes abans de l’esperada firma, el Govern, i el president Yanukovych canvien de posició dràsticament. El president denúncia les pressions, tant polítiques com econòmiques, de la Unió respecte el país, i alhora veu més bones les que vénen des de  Rússia. El què va motivar aquest canvi de postura va ser, en primer lloc, l’obligació d’alliberar els presos polítics, i en conseqüència la seva gran rival política, l’ex Primera Ministra, Yulia Timoshenko. La qual va ser detinguda el 2011 per abús de poder quan era la cap del Govern. I en segon lloc, els interessos oposats d’alguns oligarques, els quals depenen en gran mesura del comerç amb Rússia. Cal recordar també, com ja he esmentat al principi, que la societat ucraïnesa està fortament dividida. Tot això, juntament amb la corrupció, els mals governs, i la situació d’inestabilitat política al país des de feia dècades, desencadenà fortes protestes conegudes com l’Euromaidan.

Al principi, just després de la no firma de l’Acord, les protestes només aglutinaven pocs milers de persones, sobretot joves universitaris, i ni molt menys eren violentes. Protestes que es desencadenaven a la plaça de la llibertat de la capital del país, Kiev. A mesura que la policia es va tornar més agressiva, desallotjant la plaça a la força  per la nit, les protestes van anar augmentant, i en conseqüència, l’ira dels ciutadans que hi estaven a favor. Fins que va arribar un punt en què la plaça es va convertir en un fortí, o una trinxera de guerra. Es van ocupar edificis del centre de la capital, es van produir enfrontaments violents amb la policia i hi va arribar a haver desenes de morts. Aquest clima de Guerra, va ser propiciat per milícies d’ultradreta, contràries al Govern i sobretot rusòfobes, conduïdes per Pravi Sektor, la dreta radical ucraïnesa i pel grup paramilitar C14, integrat  en partits com Svoboda, també d’ultradreta, que hi va tenir una forta presència. La plaça estava repleta de banderes roges i negres, el símbol dels nacionalistes ucraïnesos, els quals es van unir a Hitler per combatre la URSS a la Segona Guerra Mundial.

Les protestes, com ja sabem, van acabar amb la fugida a Rússia de Yanukovych, i unes noves eleccions al maig del 2014, que van donar la victòria a Petró Poroshenko, un candidat independent. Un magnat ucraïnès. Unes eleccions amb polèmica, ja que els ciutadans de l’est del país, de les regions ocupades pels prorussos, no van poder votar.  

Dirigim la mirada cap a l’est del país ara, on una Guerra està a punt de començar. La conca del Donbass és rica en jaciments d’hullera, situada entre el mar d’Azov i el riu Don i a la vegada limítrofa amb Rússia. Aquesta conca inclou les regions de Donetsk i Lugansk. En general, la majoria de la ciutadania és partidària de Rússia. Mentres el conflicte del Maidan tocava el seu punt i final, a l’est d’Ucraïna, a la regió del Donbass, apareixien unes persones amb uniformes militars armats, sense cap emblema ni bandera, i amb artilleria pesada. Putin al·legava que no eren de l’Exèrcit Rus, tot i que la gent d’aquestes regions ho desmentien, i el Govern Ucraïnès confirmava que pertanyien a l’Exèrcit Rus. A aquest desplegament de tropes militars, va respondre el Govern, portant-hi militars ucraïnesos, però aquests es veien amb poques ganes de combatre i alguns eren molt joves i no estaven preparats. Des de les posicions més pro ucraïneses, el desplegament de “l’Exèrcit Rus”, es percebia com una provocació en tota regla, i cap allà van començar a desplaçar-s’hi milícies d’extrema dreta que estaven perfectament preparades pel combat, i que eren ben vistes pel Govern.

Abans de continuar amb el desenvolupament de la Guerra, permeteu-me que m’aturi per explicar, ni que sigui per sobre, alguns dels batallons o grups neonazis que estan presents a la Guerra del Donbass, o a la política del país.

•  Batalló Azov: És una milícia ultra nacionalista ucraniana que actuen com a neonazis, alhora és un regiment de la Guàrdia Nacional Ucraïna . Tenen la seva caserna de regiment a Mariupol, una ciutat a la província de Crimea, de la qual van ser imprescindibles per alliberar-la de les forces prorusses. El grup està format sobretot per ultres del Dniper, els “White Boys”. El 2014, alguns voluntaris van ser vistos amb esvàstiques al casc, i al front de combat també s’hi ha vist banderes nazis, i l’any següent, el sergent es declarava obertament nacional socialista, i reconeixia que almenys el 20% dels voluntaris també ho eren. Alhora el seu símbol és semblant a l’utilitzat per la 2a divisió Panzer SS “Das Reich” de l’Exèrcit de Hitler. Recordem que fins el 2018, el Govern dels EE.UU. col·laborava amb el regiment, ara però, el pretenen integrar com a grup terrorista. Roman Zozulya, el jugador de l’Albacete, és simpatitzant d’aquesta milícia, i col·labora amb ella, i en general amb tota l’ultradreta ucrainiana, aportant donacions econòmiques i materials, com drons de combat.  

 

•          Batalló Aidar: Un batalló d’assalt de les Forces de terra Ucrainianes. Els seus membres són coneguts per pertànyer a Pravi Sektor, l’ultradreta del país. El seu comandant, està acusat d’organitzar matances indiscriminades de civils a l’est del país i un dels seus pilots voluntaris, és culpable de l’assassinat de dos periodistes russos. Alhora, bloquegen ajuda humanitària que va dirigida a les zones civils controlades pels prorussos.

 

•  C14: Una organització paramilitar ucrainiana d’extrema dreta. Composada per ultres neonazis dels equips del Dinamo de Kiev, Shaktar Donetsk i Metalist Kharkiv. Utilitzen el número 14 com a referència a les 14 paraules del neonazi David Lane i per commemorar el dia de la creació de l’Exèrcit Insurgent Ucrainià, col·laborador directe amb les SS i el qual el seu líder era Stephan Bandera. Es dediquen a perseguir comunistes, homosexuals, immigrants, entre d’altres. Responsables de la crema de campaments gitanos, i diversos assassinats. Un grup clau en les revoltes de l’Euromaidan. Tenen col·laboracions directes amb el Govern del país, que els utilitza com a policia. El seu líder i fundador és el conegut neonazi Evgen Karas, que quan va començar la Guerra a l’est del país, es va afiliar al batalló Azov.

• Pravi Sektor: És el sector de les dretes ultra nacionalistes del país. Va aparèixer poc abans de l’Euromaidan, i amb aquest es va donar a conèixer. Els seus membres són ultres armats, que es dediquen a amenaçar i a extorsionar. El seu líder, Dimitri Yarosh, és un antic dirigent del grup d’ultradreta Trizub, i militar de formació, primer amb l’exèrcit soviètic i després en grups nacionalistes. Una minoria al país, però relacionats amb un partit fort com l’ultradretà Svoboda.   

Aquests són alguns dels grups paramilitars que estan actuant dins del país. A la Guerra del Donbass, que analitzarem a continuació, hi combaten desenes de batallons com l’Azov o l’Aidar.

El 12 d’abril de 2014, a la ciutat d’Slaviansk, va esclatar la sublevació prorussa, de mans del ja retirat oficial rus, Ígor Strelkov. Es va triar aquesta ciutat ja que el 90% dels habitants volen unir-se a Rússia, i es parla rus no ucraïnès. Un mes després, a algunes ciutats de la Conca del Donbass, s’hi van dur a terme referèndums d’autodeterminació, els quals la participació va ser molt alta i va guanyar el sí, tot i no tenir validesa legal ni ser uns referèndums fiables. Les regions de Donetsk i Lugansk es van declarar independents d’Ucraïna i la regió de Donetsk va demanar a Rússia poder entrar a formar part de la Federació. El Kremlin no va donar resposta. Les dues Repúbliques es van fusionar en l’Estat de Novorossia, el 24 de maig del mateix any.

La Guerra havia començat, per una banda hi teníem l’Exèrcit Ucraïnès amb els seus respectius batallons de voluntaris, i per altra banda els grups de voluntaris prorussos i, encara que el Kremlin ho desmentís, l’Exèrcit Rus, que havia ajudat a alliberar algunes ciutats. Però com a tota Guerra, la desinformació i les “fake news” hi són presents, provinents tant d’un bàndol com de l’altre. Els mitjans russos intenten netejar la cara al seu cantó de la trinxera, culpant als antirussos de tortures, assassinats o bombardejos que no han realitzat. I els ucraïnesos intenten culpar als russos d’atacar, moltes vegades, a la població civil desarmada, quan és el propi exèrcit ucraïnès, amb les seves milícies, qui ho perpetra. Recordem també, com el 17 de juliol de 2014, el vol MH17 de Malaysia Airlines, era enderrocat deixant 298 persones mortes, entre tripulants i passatgers. Anys més tard s’ha conclòs que varen ser els prorussos qui van fer caure l’avió, amb un misil Buk.

Mentres la Guerra seguia el seu corrent, el 5 de setembre del 2014, a Minsk, els ministres d’exteriors d’Ucraïna, Rússia, Alemanya i França van signar un protocol que establia un alto al foc. Aquest es trencà immediatament per la lluita de l’aeroport de Donetsk, que va caure en mans dels prorussos, el gener de l’any següent. El protocol de Minsk està estancat degut a la no col·laboració dels dos bàndols. Per altra banda, es va crear el Grup de Contacte Triennal, format per Rússia, Ucraïna i l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE). El grup ha aconseguit certes treves durant la Guerra, i alguns intercanvis de presos. Certs països com els EE.UU., van desplegar tropes a Polònia i la OTAN també va desplegar bucs dragamines a Lituània.

Tot això ens deixa unes xifres esgarrifoses: més de 13000 morts, dels quals més de 3500 són civils, entre ells 172 nens i més de 7000 civils ferits. Unicef va comptabilitzar, només el 2019, 36 atacs contra escoles. Més de 750 instal·lacions educatives han patit danys, o han quedat destruïdes completament, d’ençà que va començar la guerra el 2014.

Actualment la Guerra segueix oberta, tot i que el 2019 hi varen haver eleccions, on va guanyar el mític humorista Zelenski, contra tot pronòstic. La realitat és que les relacions de Zelenski amb Putin són millors, veurem com acaba.

Jordi Solé Codina