L'Euromaidan i la Guerra del Donbass a Ucraïna

L’Euromaidan i la Guerra del Donbass

Davant tenim una Guerra poc coneguda, però que ja porta més de sis anys en actiu i acumula desenes de milers de morts. L’única Guerra oberta en territori europeu actualment, que enfronta per una banda Ucraïna, la qual lluita per conservar la integritat del país, i per altre banda Rússia, donant suport a les regions de l’est del país que són majoritàriament prorusses i que es volen independitzar. Intentaré analitzar el conflicte des del principi, i m’endinsaré a fer un anàlisi dels grups paramilitars i neonazis que hi participen, com el batalló Azov, o el C14.

Ucraïna és un país de l’Europa de l’est, que va independitzar-se el 1991 amb la caiguda de la URSS. El país actualment, i podríem dir que des de la seva independència, es troba dividit en dos. Una part del país, situada al sud i sobretot a l’est, són pro Rússia i estan a favor d’apropar-se a ella. L’altre part del país, està a favor d’una Ucraïna independent, no supeditada als interessos del Kremlin, i a favor d’una entrada a la Unió Europea.

Ucraïna ha estat, des de la desintegració de la Unió Soviètica, un país inestable políticament, on ja hi ha tingut precedents de revolucions, com l’anomenada Revolució Taronja (2004-2005) on es reclamaven més drets i llibertats. El novembre de 2013, a Vilna (Lituània), s’havia de firmar l’Acord d’Associació entre Ucraïna i la UE, que tot i no garantir l’entrada del país a la Unió, l’acostava molt a ella. El President del país, Víktor Yanukovych, juntament amb el Parlament, dominat per una coalició del Partit de les Regions, el Partit Comunista d’Ucraïna i alguns diputats independents, van aprovar una sèrie de lleis que eren mínimes per poder entrar dins la Unió Europea.

Però de cop i volta, setmanes abans de l’esperada firma, el Govern, i el president Yanukovych canvien de posició dràsticament. El president denúncia les pressions, tant polítiques com econòmiques, de la Unió respecte el país, i alhora veu més bones les que vénen des de  Rússia. El què va motivar aquest canvi de postura va ser, en primer lloc, l’obligació d’alliberar els presos polítics, i en conseqüència la seva gran rival política, l’ex Primera Ministra, Yulia Timoshenko. La qual va ser detinguda el 2011 per abús de poder quan era la cap del Govern. I en segon lloc, els interessos oposats d’alguns oligarques, els quals depenen en gran mesura del comerç amb Rússia. Cal recordar també, com ja he esmentat al principi, que la societat ucraïnesa està fortament dividida. Tot això, juntament amb la corrupció, els mals governs, i la situació d’inestabilitat política al país des de feia dècades, desencadenà fortes protestes conegudes com l’Euromaidan.

Al principi, just després de la no firma de l’Acord, les protestes només aglutinaven pocs milers de persones, sobretot joves universitaris, i ni molt menys eren violentes. Protestes que es desencadenaven a la plaça de la llibertat de la capital del país, Kiev. A mesura que la policia es va tornar més agressiva, desallotjant la plaça a la força  per la nit, les protestes van anar augmentant, i en conseqüència, l’ira dels ciutadans que hi estaven a favor. Fins que va arribar un punt en què la plaça es va convertir en un fortí, o una trinxera de guerra. Es van ocupar edificis del centre de la capital, es van produir enfrontaments violents amb la policia i hi va arribar a haver desenes de morts. Aquest clima de Guerra, va ser propiciat per milícies d’ultradreta, contràries al Govern i sobretot rusòfobes, conduïdes per Pravi Sektor, la dreta radical ucraïnesa i pel grup paramilitar C14, integrat  en partits com Svoboda, també d’ultradreta, que hi va tenir una forta presència. La plaça estava repleta de banderes roges i negres, el símbol dels nacionalistes ucraïnesos, els quals es van unir a Hitler per combatre la URSS a la Segona Guerra Mundial.

Les protestes, com ja sabem, van acabar amb la fugida a Rússia de Yanukovych, i unes noves eleccions al maig del 2014, que van donar la victòria a Petró Poroshenko, un candidat independent. Un magnat ucraïnès. Unes eleccions amb polèmica, ja que els ciutadans de l’est del país, de les regions ocupades pels prorussos, no van poder votar.  

Dirigim la mirada cap a l’est del país ara, on una Guerra està a punt de començar. La conca del Donbass és rica en jaciments d’hullera, situada entre el mar d’Azov i el riu Don i a la vegada limítrofa amb Rússia. Aquesta conca inclou les regions de Donetsk i Lugansk. En general, la majoria de la ciutadania és partidària de Rússia. Mentres el conflicte del Maidan tocava el seu punt i final, a l’est d’Ucraïna, a la regió del Donbass, apareixien unes persones amb uniformes militars armats, sense cap emblema ni bandera, i amb artilleria pesada. Putin al·legava que no eren de l’Exèrcit Rus, tot i que la gent d’aquestes regions ho desmentien, i el Govern Ucraïnès confirmava que pertanyien a l’Exèrcit Rus. A aquest desplegament de tropes militars, va respondre el Govern, portant-hi militars ucraïnesos, però aquests es veien amb poques ganes de combatre i alguns eren molt joves i no estaven preparats. Des de les posicions més pro ucraïneses, el desplegament de “l’Exèrcit Rus”, es percebia com una provocació en tota regla, i cap allà van començar a desplaçar-s’hi milícies d’extrema dreta que estaven perfectament preparades pel combat, i que eren ben vistes pel Govern.

Abans de continuar amb el desenvolupament de la Guerra, permeteu-me que m’aturi per explicar, ni que sigui per sobre, alguns dels batallons o grups neonazis que estan presents a la Guerra del Donbass, o a la política del país.

•  Batalló Azov: És una milícia ultra nacionalista ucraniana que actuen com a neonazis, alhora és un regiment de la Guàrdia Nacional Ucraïna . Tenen la seva caserna de regiment a Mariupol, una ciutat a la província de Crimea, de la qual van ser imprescindibles per alliberar-la de les forces prorusses. El grup està format sobretot per ultres del Dniper, els “White Boys”. El 2014, alguns voluntaris van ser vistos amb esvàstiques al casc, i al front de combat també s’hi ha vist banderes nazis, i l’any següent, el sergent es declarava obertament nacional socialista, i reconeixia que almenys el 20% dels voluntaris també ho eren. Alhora el seu símbol és semblant a l’utilitzat per la 2a divisió Panzer SS “Das Reich” de l’Exèrcit de Hitler. Recordem que fins el 2018, el Govern dels EE.UU. col·laborava amb el regiment, ara però, el pretenen integrar com a grup terrorista. Roman Zozulya, el jugador de l’Albacete, és simpatitzant d’aquesta milícia, i col·labora amb ella, i en general amb tota l’ultradreta ucrainiana, aportant donacions econòmiques i materials, com drons de combat.  

 

•          Batalló Aidar: Un batalló d’assalt de les Forces de terra Ucrainianes. Els seus membres són coneguts per pertànyer a Pravi Sektor, l’ultradreta del país. El seu comandant, està acusat d’organitzar matances indiscriminades de civils a l’est del país i un dels seus pilots voluntaris, és culpable de l’assassinat de dos periodistes russos. Alhora, bloquegen ajuda humanitària que va dirigida a les zones civils controlades pels prorussos.

 

•  C14: Una organització paramilitar ucrainiana d’extrema dreta. Composada per ultres neonazis dels equips del Dinamo de Kiev, Shaktar Donetsk i Metalist Kharkiv. Utilitzen el número 14 com a referència a les 14 paraules del neonazi David Lane i per commemorar el dia de la creació de l’Exèrcit Insurgent Ucrainià, col·laborador directe amb les SS i el qual el seu líder era Stephan Bandera. Es dediquen a perseguir comunistes, homosexuals, immigrants, entre d’altres. Responsables de la crema de campaments gitanos, i diversos assassinats. Un grup clau en les revoltes de l’Euromaidan. Tenen col·laboracions directes amb el Govern del país, que els utilitza com a policia. El seu líder i fundador és el conegut neonazi Evgen Karas, que quan va començar la Guerra a l’est del país, es va afiliar al batalló Azov.

• Pravi Sektor: És el sector de les dretes ultra nacionalistes del país. Va aparèixer poc abans de l’Euromaidan, i amb aquest es va donar a conèixer. Els seus membres són ultres armats, que es dediquen a amenaçar i a extorsionar. El seu líder, Dimitri Yarosh, és un antic dirigent del grup d’ultradreta Trizub, i militar de formació, primer amb l’exèrcit soviètic i després en grups nacionalistes. Una minoria al país, però relacionats amb un partit fort com l’ultradretà Svoboda.   

Aquests són alguns dels grups paramilitars que estan actuant dins del país. A la Guerra del Donbass, que analitzarem a continuació, hi combaten desenes de batallons com l’Azov o l’Aidar.

El 12 d’abril de 2014, a la ciutat d’Slaviansk, va esclatar la sublevació prorussa, de mans del ja retirat oficial rus, Ígor Strelkov. Es va triar aquesta ciutat ja que el 90% dels habitants volen unir-se a Rússia, i es parla rus no ucraïnès. Un mes després, a algunes ciutats de la Conca del Donbass, s’hi van dur a terme referèndums d’autodeterminació, els quals la participació va ser molt alta i va guanyar el sí, tot i no tenir validesa legal ni ser uns referèndums fiables. Les regions de Donetsk i Lugansk es van declarar independents d’Ucraïna i la regió de Donetsk va demanar a Rússia poder entrar a formar part de la Federació. El Kremlin no va donar resposta. Les dues Repúbliques es van fusionar en l’Estat de Novorossia, el 24 de maig del mateix any.

La Guerra havia començat, per una banda hi teníem l’Exèrcit Ucraïnès amb els seus respectius batallons de voluntaris, i per altra banda els grups de voluntaris prorussos i, encara que el Kremlin ho desmentís, l’Exèrcit Rus, que havia ajudat a alliberar algunes ciutats. Però com a tota Guerra, la desinformació i les “fake news” hi són presents, provinents tant d’un bàndol com de l’altre. Els mitjans russos intenten netejar la cara al seu cantó de la trinxera, culpant als antirussos de tortures, assassinats o bombardejos que no han realitzat. I els ucraïnesos intenten culpar als russos d’atacar, moltes vegades, a la població civil desarmada, quan és el propi exèrcit ucraïnès, amb les seves milícies, qui ho perpetra. Recordem també, com el 17 de juliol de 2014, el vol MH17 de Malaysia Airlines, era enderrocat deixant 298 persones mortes, entre tripulants i passatgers. Anys més tard s’ha conclòs que varen ser els prorussos qui van fer caure l’avió, amb un misil Buk.

Mentres la Guerra seguia el seu corrent, el 5 de setembre del 2014, a Minsk, els ministres d’exteriors d’Ucraïna, Rússia, Alemanya i França van signar un protocol que establia un alto al foc. Aquest es trencà immediatament per la lluita de l’aeroport de Donetsk, que va caure en mans dels prorussos, el gener de l’any següent. El protocol de Minsk està estancat degut a la no col·laboració dels dos bàndols. Per altra banda, es va crear el Grup de Contacte Triennal, format per Rússia, Ucraïna i l’Organització per la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE). El grup ha aconseguit certes treves durant la Guerra, i alguns intercanvis de presos. Certs països com els EE.UU., van desplegar tropes a Polònia i la OTAN també va desplegar bucs dragamines a Lituània.

Tot això ens deixa unes xifres esgarrifoses: més de 13000 morts, dels quals més de 3500 són civils, entre ells 172 nens i més de 7000 civils ferits. Unicef va comptabilitzar, només el 2019, 36 atacs contra escoles. Més de 750 instal·lacions educatives han patit danys, o han quedat destruïdes completament, d’ençà que va començar la guerra el 2014.

Actualment la Guerra segueix oberta, tot i que el 2019 hi varen haver eleccions, on va guanyar el mític humorista Zelenski, contra tot pronòstic. La realitat és que les relacions de Zelenski amb Putin són millors, veurem com acaba.

Jordi Solé Codina

75 anys de la victòria

75 anys de la victòria

Tal dia com avui, però de 1945, l’Alemanya nazi, després del suïcidi de Hitler, capitulava envers la Unió Soviètica de Stalin. Gairebé sis anys de Guerra, més de 70 milions de morts i mig món en runes. Aquest article vol contribuir a no oblidar quin va ser l’autèntic martiri del nazis i desmuntar alguna que altre falsificació històrica, tot prenent de referència el llibre Sobre la lógica de la historia de la URSS de Joaquín Rodríguez Coronado.

Primer de tot, cal recordar que la Unió Soviètica anomena a la lluita contra l’invasor nazi, Gran Guerra Pàtria, i que succeeix entre 1941 i 1945. La URSS és la clara vencedora de la Guerra, però alhora és la que hi perd més, tant en danys materials com en vides humanes. Si observem les xifres oficials, la Unió Soviètica va perdre gairebé el 14% de la població total, més de 25 milions de víctimes. Van ser destruïdes per complert 1.700 ciutats i més de 70 mil pobles. Però tot això no ha estat suficient per impedir la tergiversació de la història. La percepció a dia d’avui és que la Guerra la va guanyar, gairebé en solitari, els EE.UU. Una enquesta francesa mostra aquest canvi. El maig del 1945, just finalitzar la Guerra, gairebé el 60% dels francesos creuen que la nació que ha contribuït més a la derrota de l’Alemanya Nazi ha estat la Unió Soviètica, però a mesura que ens anem apropant a l’actualitat, això canvia per complet. El 2004, el resultat s’inverteix. Però si analitzem la realitat n’és una altre.

Abans de la II Guerra Mundial, els països capitalistes i imperialistes d’occident, tant el bloc anglosaxó com el bloc “Anticomintern”, estaven aliats per tombar la URSS, ja que donava aire a les classes treballadores d’aquests països. Si que és veritat que la Unió Soviètica va firmar un pacte de no agressió amb l’Alemanya Nazi, el pacte Molotov-Ribbentrop, el 1939. Un pacte que li va servir a la URSS per preparar-se per la Gran Guerra. Però si mirem enrere, una desena de països com Regne Unit, França o Dinamarca, havien firmat acords abans que el firmés la URSS. Val a dir que no tots aquests acords firmats per altres països eren de no agressió. Però centrem-nos en el veritable paper que van jugar els Estats Units a la Guerra, i si són mereixedors de la clara victòria.

Durant l’era nazi, els Estats Units havien arribat a col·laborar obertament amb Alemanya, editant pel·lícules nazis o participant als jocs olímpics de Berlín de 1933. Per tant podem entreveure que no eren del tot enemics. Si ens fixem en el front soviètic-germànic, l’Alemanya de Hitler hi va perdre 607 divisions i hi havia involucrades gairebé el 70% del total de divisions del bloc feixista, també va perdre-hi el 75% de les forces de terra, aire i artilleria i 10  milions de soldats. Si mirem el front de l’Alemanya nazi amb els americans i els britànics, els nazis només hi van perdre 176 divisions, i 3 milions i mig de combatents. Pel què fa les baixes, els soviètics hi varen perdre gairebé 25 milions de persones, entre civils i militars. Mentres que els americans poc més d’un milió entre morts i desapareguts.

L’economia soviètica va quedar enfonsada, tot i que durant el transcurs de la Guerra es traslladés a l’interior del país un enorme potencial industrial, als Urals, Sibèria i Àsia Central, i va perdre el 33% de la producció i fons productius. Pel què fa a l’economia americana, l’any 1946, el volum de la seva producció a nivell global del món capitalista va créixer fins el 62%, i certes empreses van triplicar els seus beneficis. Tot això amb el consegüent pla Marshall, que establia unes pautes molt clares pels països participants:

•        Col·laborar amb el desenvolupament de la llibertat empresarial.
•        Estimular les inversions privades americanes
•        Col·laborar amb la reducció dels aranzels duaners
•        Subministrar als EUA matèries primeres deficitàries
•        Garantir l’estabilitat financera
•        Crear fons especials de moneda nacional alliberada per l’efecte de l’ajuda americana, la despesa d’aquesta estarà controlada pels EUA
•        Presentar informes regulars sobre l’utilització dels recursos rebuts dels EE.UU.

Un pla Marshall creat per mantenir l’hegemonia capitalista i impedir transformacions socialistes i alhora moviments per la independència de colònies. Recordem que un 8 de maig de 1945, a Algèria, manifestants van sortir a celebrar el final de la Guerra amb la bandera del país i van ser tirotejats per l’exèrcit francès. La matança de Sétif va deixar més de 40.000 morts. Va funcionar a l’Europa Occidental, va fracassar estrepitosament a l’Europa Oriental. I finalment per crear un front mundial vers la URSS i el socialisme.   

Tot i el cop en l’economia soviètica, cal remarcar que la industria de la Unió va ser capaç de fabricar i abastir a l’exèrcit roig en major quantitat que gairebé tota la industria europea sota el domini dels nazis i els seus aliats. L’ajuda dels aliats occidentals va ser important, sobretot ens els pitjors moments de la Guerra, però ni molt menys decisiva: només un 2% de canons antiaeris, un 13% d’avions i un 7% dels tancs eren de producció militar no soviètica.

No oblidem tampoc operacions com la Paperclip, on una vegada acabada la Guerra, molts funcionaris Alemanys van ser indultats i traslladats als Estats Units, com Adolf Heusinger, qui va acabar sent cap de la OTAN, el 1961, després de ser espia de la CIA i General de l’Exèrcit de la RFA. Molts deportats varen ser sobretot científics, per intentar guanyar la batalla aeroespacial i de la bomba atòmica a la Unió Soviètica. Alhora, els soldats nazis es rendien al front Occidental, ja que si queien en front soviètic sabien que pagarien per tot el què havien fet. I tanmateix, els Estats Units sempre han gaudit d’una major seguretat i avantatge, ja que cap Guerra s’ha disputat mai en territori americà. 

En conclusió, els nazis varen ser combatuts per tres grans potències, i diverses resistències interiors, que s’hi van deixar la vida. No deixem que caiguin en l’oblit els milions de morts i combatents, siguin de la URSS, d’Anglaterra o dels EE.UU., que van sacrificar-se per la llibertat del planeta. Honor i Glòria als combatents i als caiguts per la llibertat.

Jordi Solé Codina.

[1] Rodríguez Coronado, J. (2018). Sobre la lógica de la historia de la URSS, Madrid, España: Templando El Acero. 

"El vot no paga, agafem el fusell!" Els anys de plom a Itàlia

Un article interessant sobre els anys de plom a Itàlia, imprescindible per conèixer de prop aquella època tant convulsa del país veí. El seu autor, Pau Canal Farreny, és historiador per la Universitat de Barcelona, i col·laborador ocasional d'aquest blog.  

“El vot no paga, agafem el fusell!” Els anys de plom a Itàlia

L’agitada societat europea del segle XX

D’entrada, cal contextualitzar i definir breument el que avui en dia coneixem com els anys del plom. Aquesta denominació dóna una veu a una època de convulsió i agitació social extraordinària viscuda principalment a l’Europa Occidental durant els anys 60, 70 i una part dels 80. Altrament, també es pot anomenar de la mateixa manera, per exemple, els anys 20 del segle XX a Barcelona, on el pistolerisme entre patronal i moviments anarquistes era diari,
Aquesta Europa Occidental, la que volia erigir-se com a mirall del món, vivia dècades de recuperació econòmica després de la Segona Guerra Mundial però havia perdut l’avantguarda econòmica i política del planeta en detriment dels EUA, l’URSS i les potències asiàtiques en creixement. Europa s’enfortia econòmicament sota un marc capitalista però la societat estava canviant i evolucionant a marxes forçades. A més a més, durant aquelles dècades de postguerra s’iniciaria el procés de descolonització dels territoris asiàtics i africans que canviaria el mapa mundial per sempre. L’anomenada generació del “baby boom”, fills nascuts després del sagnant conflicte bèl·lic, es plantaven a la dècada dels 60 en un entorn encotillat i conservador, dirigit i enfocat a una forma de vida convencional sense esperances ni expectatives.

Aquests fills de la postguerra, a diferència dels seus pares i avis, havien pogut estudiar de manera molt més àmplia i la seva mentalitat era prou antagònica a la dels seus antecessors. En aquest context, doncs, aquests joves serien la principal espurna de les revoltes i agitacions socials de les dècades posteriors. A més, malgrat que nosaltres tractarem la vessant política d’aquests nous moviments, aquella joventut anhelava canvis en tots els àmbits de la societat. Desitjaven una altra forma d’oci, de música, d’art, de consum; un altre tipus de família, allunyar-se de la família nuclear gairebé imposada per decret; canvis en el treball, en l’organització, en la socialització, en l’estat. Aquella època, en definitiva, esdevindria una revolta constant per aquesta generació que, de formes molt diverses, prendria la iniciativa per oposar-se als ítems establerts.

Si, com he dit abans, els estudiants serien la principal avantguarda d’aquelles lluites, és ben cert que es convertien en un problema real pels estats quan enllaçaven les seves forces amb un moviment obrer que era amplíssim. En tot cas, de camins rebels n’hi havia molts i no tots s’entendrien fàcilment. Els anys 60 són els anys on comencen a agafar embranzida els moviments feministes, el moviment LGTB, els ecologistes, els pacifistes, etc. També són els anys del sorgiment de nous moviments culturals i artístics, del hippisme i de l’esclat en el consum de tot tipus de drogues. En aquesta societat en plena ebullició, doncs, la vida política i contracultural sovint anaven de la mà. Es posarien de moda les ocupacions d’universitats, de fàbriques, els talls de carretera, l’autoorganització sense el lideratge de sindicats o partits i els enfrontaments habituals amb uns cossos policials que si bé havien de ser garants de la democràcia seguien colpejant durament i, no poques vegades, amb morts a l’esquena.

En tot aquest procés transformador, el maig del 1968 viscut a França va tenir un paper primordial. El desig del jovent de revertir un sistema de vida immòbil, caduc, antiquat i mancat de rauxa desembocaria en una revolta política, social i cultural que va fer trontollar un estat tan poderós com el francès durant un mes de mobilitzacions permanents i una autoorganització no sempre fàcil entre estudiants i obrers. La revolució en clau política fracassaria però la sacsejada que produí en la societat i la cultura marcaria un abans i un després a la història de l’Europa occidental.

Una Europa en reconstrucció en un món bipolar

Abans de centrar-me en la Itàlia dels intensos anys del plom, és convenient donar un context més global de la situació europea i mundial després de la Segona Guerra Mundial.

El feixisme havia estat vençut en una guerra fatídica que havia comportat la pèrdua d’entre 40 i 50 milions de persones. La victòria aliada deixava en una situació de privilegi als EUA que, mitjançant préstecs econòmics i el famós Pla Marshall, passava a ser el far d’aquells països europeus completament arrasats en el conflicte. El món, a més, quedava dividit ideològicament entre dos grans blocs: l’occidental capitalista, liderat pels EUA, i l’orient socialista liderat per l’URSS.

Aquests dos blocs enfrontats aguditzaren el conflicte social arreu del planeta. La lluita per imposar un sistema sobre l’altre feia dècades que treia el cap però sense el fantasma del feixisme imperant la desunió entre capitalistes i socialistes era absoluta. Els intents per tots els mitjans de desballestar l’URSS no cessaren per part dels capitalistes i, al mateix temps, aquesta intentava liderar una resposta mundial dins les esferes capitalistes potenciant els partits comunistes i el possible sorgiment de revoltes, sobretot en aquells països perifèrics i en vies de desenvolupament, on les dues grans potències corrien per guanyar-se’n la influència.

D’altra banda, tant els anys 50 com els 60 donarien a Europa un creixement econòmic sostingut potenciat per institucions com la CEE (Comunitat Econòmica Europea) o la CECA (Comunitat Europea del Carbó i l’Acer) que a més establirien principis de cooperació supranacional on els països membres haurien de cedir competències al citat organisme. Al bloc de l’est en general i a l’URSS concretament, el creixement econòmic també era elevat i permanent mitjançant una industrialització potentíssima regida pels plans quinquennals.

Evidentment, però, més enllà dels números i les estadístiques, la societat al bloc capitalista de l’època avançava cap a un individualisme cada cop més marcat, on les diferències entre classes es mantenien o creixien sense aturador, on el racisme, la xenofòbia, el masclisme, el classisme i el nacionalisme conservador estaven plenament arrelats a la societat. En aquest context, doncs, l’ebullició als carrers no reflectia la suposada estabilitat econòmica i política en les potències europees. La guerra del Vietnam, l’aspecte nuclear, la potència relativa però innegable dels moviments obrers i estudiantils, entre d’altres, agitaven les ciutats i municipis d’arreu del continent. Arribats en aquest punt, els moviments revolucionaris europeus començarien a agafar noves formes no vistes fins al moment o, almenys, amb la contundència i empenta que prendrien en aquestes dècades. L’URSS, per la seva banda, viuria fets rellevants com la Primavera de Praga del 1968 però tot i mantenir les seves problemàtiques i contradiccions seguiria sent un far de llum pels revolucionaris occidentals, tot i l’emergència de nous referents revolucionaris -Mao, el Che…- que s’allunyaven del socialisme soviètic per construir noves vies cap al socialisme.

Així doncs, després del maig del 68 a França, on es produiria la vaga general més seguida de la història sense resultats efectius, molt grups revolucionaris de l’època farien un pas més enllà i es crearien desenes de guerrilles urbanes armades a les urbs occidentals. La quantitat d’organitzacions que optarien per la violència en les dècades dels 60 fins als 80 és gairebé incomptable, la ràbia generada pel sistema convidaria a molts joves i no tan joves a efectuar accions violentes contra símbols i icones de l’estat capitalista. Evidentment, però, la majoria d’aquests grups tindrien una durada efímera i són difícilment analitzables com a moviments polítics. Les que sí van tenir incidència política i un recorregut notable serien organitzacions com la Rote Armee Fraktion (RAF), nascuda entre finals dels anys seixanta i el setanta a l’Alemanya Occidental, Euskadi ta Askatasuna (ETA), que començaria la seva activitat armada a finals dels seixanta, l‘Irish Republican Army (IRA), de caràcter també nacionalista i fundada el 1969 i, citant també una de les més rellevants: les Brigate Rosse, a Itàlia, nascudes al mateix any que l’IRA i formada per membres directament sorgits del moviment obrer.

Les organitzacions armades, doncs, serien agents rellevants i habituals en la política europea occidental en els agitats anys del plom. Els revolucionaris d’esquerres, des de marxistes-leninistes a anarquistes llibertaris, guiats per l’empenta de revolucions com la cubana, creurien necessari fer un pas més enllà en la seva lluita i passarien a organitzar-se en grups que buscaven fer política amb les armes. A continuació, centraré aquest article a la Itàlia liderada per la Democràcia Cristiana on els comunistes eren, en un principi, el partit de l’oposició. Juntament amb l’Alemanya Occidental, Itàlia seria un dels països que més trontollaren per la violència organitzada de les guerrilles urbanes d’esquerres no nacionalistes a la segona meitat del segle XX.

Un home armat, enmig d’una manifestació, a Itàlia, a finals dels seixanta. Font: Il Primato Nazionale

Cap a una Itàlia parlamentària, capitalista i conservadora

Com és sabut, Itàlia seria un dels països perdedors de la Segona Guerra Mundial. El feixisme italià, satèl·lit del nazisme alemany, bastant més poderós, cauria derrotat no només per l’actuació internacional a la guerra sinó també pels mateixos partisans italians. El Comité d’Alliberació Nacional (CLN), l’any 1945, comunicava el següent: “l’afusellament de Mussolini i els seus còmplices és la conclusió necessària d’una fase històrica que deixa el nostre país encara cobert de ruïnes materials i morals.”

Així doncs, el país quedava per construir. La fi del feixisme deixava les portes obertes al comunistes italians, que havien tingut un paper molt important en la resistència armada. Malgrat això, el 1946 i mitjançant referèndum, els italians donaven suport a la creació d’una República que intentés articular una democràcia ferma i consolidada pel país. Després d’aquest primer pas que portaria a l’exili definitiu a Humbert II, últim rei d’Itàlia, el 1948 s’aprovava la nova Constitució del nou règim polític. En aquesta línia i al mateix any, es produirien les primeres eleccions democràtiques, en les quals s’imposaria de manera àmplia i contundent la Democràcia Cristiana (DC) ‒en bona part degut a la influència nord-americana, que intentava evitar mitjançant ingerències de tota mena que els moviments comunistes agafessin força arreu‒, que esdevindria el partit hegemònic italià fins a finals del segle XX.

Des del partit governant en tots aquests anys, la DC apostava per un nacionalisme cristià moderat però constant, que pretenia, a priori, mantenir Itàlia en un ambient de pau i harmonia jugant al centre del tauler polític i minvant cap a l’esquerra o la dreta segons convenia. El partit demòcrata cristià, com el seu nom indica, estava profundament arrelat en unes tesis cristianes que comportaven un conservadorisme social molt accentuat i a voltes endarrerit en comparació altres potències veïnes. En contraposició, i sempre a l’oposició fins als anys 70, dels quals parlarem després, hi havia un Partit Comunista Italià (PCI) molt potent i mobilitzat, que, a més, potenciava amb entusiasme la cultura i la política dins la classe obrera italiana mitjançant tot tipus d’accions i esdeveniments. Amb tot això, arribem a finals dels anys 60.

Caldo de cultiu a finals dels anys 60 i sorgiment de les Brigate Rosse

Com va passar a França amb el maig francès l’any 1968, a Itàlia els joves que no havien viscut la Guerra també emprendrien el camí de les mobilitzacions i protestes. El creixement econòmic s’havia estabilitzat i el benestar social començava a disminuir a les capes obreres de la societat. Els estudiants italians, emmirallats amb França, s’organitzarien en assemblees formant els Comités Unitaris de Base (CUB) on també participarien treballadors de les fàbriques per coordinar manifestacions, vagues i tot tipus de resposta. Els sindicats majoritaris van ser apartats del tauler per la pressió exercida per aquest nou fenomen que serà l’origen, no gaire després, de les Brigate Rosse (BR).

Hem de situar-nos a l’interior de les grans fàbriques, situades principalment al nord de la península Itàlica, per entendre el procés que estava vivint Itàlia en aquells últims anys de la dècada dels 60. Indústries com Alfa Romeo, Pirelli i Fiat, situades en els polígons industrials de ciutats com Milà i Torí, necessitaven una força de treball per les seves cadenes de muntatge que, en gran mesura, vindria del sud del país. Aquests joves treballadors migrats no especialitzats i coneguts com a obrers-massa, farts de les dures condicions de la fàbrica i la vida monòtona que portaven, serien l’espurna que encendria la flama. En aquest context i gràcies a l’aparició de les CUB, la lluita obrera i sindical prendria límits històrics amb reclamacions de tota mena, solidaritat entre obrers i estudiants, solidaritat entre treballadors de les diferents fàbriques, vagues, tancades a les fàbriques, manifestacions combatives i, evidentment, repressió. Tant a la fàbrica per part de l’empresa, com als carrers per part de la policia. Tanmateix, la mentalitat de la classe obrera italiana estava canviant i durant el procés d’aprovació dels nous convenis de treballs, un total de trenta-dos que s’havien de renovar per aquelles dates, el crit que més se sentia era el de “prou convenis”. L’agitació social total era tal que el moviment obrer podia aspirar a més.

Enfontaments entre estudiants italians i les forces de l’ordre italianes durant la “batalla” de Villa Giulia, l’1 de març de 1968. Font: Viquipèdia

L’any 1969 Itàlia quedaria paralitzada. Durant el setembre d’aquell any les vagues es van succeir tant a la Fiat com a la Pirelli. Milà esdevindria el centre neuràlgic de les lluites obreres. Les reivindicacions dels comitès se centraven en l’igualitarisme laboral, l’augment salarial, la paritat normativa i la reducció del nombre d’hores. Les CUB mantenien una estratègia de lluita contínua i constant amb l’objectiu que es complissin les seves reivindicacions i no les pactades entre sindicats grocs, que ara ja formaven part de l'”enemic”, i la patronal. Al mateix temps, aquell setembre es crearia el Colectivo Politico Metropolitano (CPM), un moviment format en un principi com un laboratori d’anàlisi polític, acabaria esdevenint el nucli fundacional de les BR amb futurs membres tan importants com Mario Moretti, Corradi Alunni i Pierluigi Zuffada.

El desembre del 1969, per acabar d’escaldar l’ambient, explotaria a la Piazza Fontana de Milà una bomba d’altra potència que mataria 17 persones i en feriria 88. Al mateix dia hi hauria altres tres bombes repartides entre Milà i Roma. Aquests fets, però, no provenien pas de l’esquerra revolucionària, sinó d’elements reaccionaris finançats per l’OTAN i la CIA sota el marc de l’Operació Gladio que pretenien sembrar el terror a la societat italiana i culpar als esquerranistes d’aquestes matances. Certament, però, aquest fet sí que influenciaria als grups situats a l’esquerra del PCI que davant d’aquesta cruel matança per part dels feixistes creurien necessari articular una organització armada per tal de poder-se defensar i contraatacar quan fos necessari. El CPM organitzaria ràpidament un congrés on el camí de la lluita armada prendria força i començaria a gestar-se sense aturador. Tanmateix, les opinions dins d’aquest moviment eren diverses i, finalment, recollint militants d’altres organitzacions revolucionàries amb poca concurrència, un petit grup d’obrers i estudiants crearien, després de marxar definitivament del CPM, les Brigate Rosse, que datem al mateix any 1969, tot i que la seva primera acció no arribaria fins a finals de l’any 1970.

De la fàbrica a la guerra de guerrilles

Les Brigate Rosse tenen l’origen a la fàbrica i és allà on se sentien forts, eren obrers majoritàriament que comencen a actuar dins aquest entorn conegut amb petites accions de sabotatge contra els patrons i les empreses. En un principi, doncs, el seu àmbit d’actuació és exclusivament a les fàbriques i actuen com a branca ofensiva del moviment obrer organitzat. En aquest període de finals del 60 i inicis del 70, l’estat i les grans empreses tracen una estratègia de reestructuració a les fàbriques per tal d’apagar l’auge extraordinari de la lluita de classes que allà s’estava produint. Amb tot, les Brigate Rosse augmenten la contundència de les seves accions i un petit grup de persones s’inicia en la clandestinitat a inicis de la dècada dels 70. Amb aquest pas, les Brigate Rosse creuen necessari organitzar una actitud ofensiva no només a l’entorn que coneixen, al que estan acostumats com a obrers que han sigut i són, sinó que pretenen créixer per poder atacar directament a l’Estat.

Durant aquesta etapa les accions es resumien en cremar els cotxes dels patrons, a vegades de manera coordinada en diverses fàbriques, però no anaven més enllà. De mica en mica, augmentant la base de l’organització i el suport dins les fàbriques, les accions de les BR pujarien de to. El 1971, per exemple, es produeix el primer atracament que proporcionaria nou milions de lires que, en qualsevol cas, no seria reivindicat. Aquesta primera acció fora de les fàbriques serviria com a entrenament i, sobretot, un finançament important per a l’organització que fins aleshores s’alimentava amb els salaris dels mateixos brigadistes. A partir d’aquell moment, començarien a produir-se segrestos de persones poderoses dins les fàbriques que potenciaven la presència del grup en la vida social i política del país. La propaganda armada estava sent efectiva i gaudia del suport de l’obrerisme dels barris, universitats i fàbriques sobretot al nord d’Itàlia.

En aquest context, les BR aposten per la clandestinitat com a pas imprescindible per traçar una estratègia ofensiva atacant amb decisió els seus objectius. L’organització italiana es considerava antiimperialista i marxista-leninista, malgrat algunes contradiccions teòriques. El seu objectiu a partir del 1972 serà el d’agitar la societat i dotar al moviment obrer d’un poder proletari armat. L’anàlisi que fan aleshores és que Itàlia vivia un punt àlgid en l’antagonisme entre burgesia i classe obrera, en la lluita de classes, creien que era possible un canvi a gran escala i s’erigien com a part d’aquest. L’estratègia de les BR pretenia tensar el clima polític del país amb la propaganda armada i colpejar les consciències obreres per avançar cap a una anhelada revolució. Mario Moretti, brigadista de les BR, afirmaria que “no nos proponíamos, sin embargo, abatir al capital, nos proponíamos lograr que se expresase el movimiento (obrero) con todo su antagonismo con acciones que denominabamos de propaganda armada”.

Les BR, com també explica Mario Moretti, haurien d’inventar de zero el funcionament d’una guerrilla urbana en una ciutat de l’Europa occidental. No hi havia gairebé precedents; els exemples sud-americans o asiàtics poc tenien a veure amb la Itàlia de finals de la dècada dels 70 i, per tant, les BR viuran constantment adaptant-se a les noves circumstàncies i assimilant en el seu modus operandi els aprenentatges provinents de la pròpia curta experiència armada.

L’emboscada de Via Fani (Roma) el 16 de març de 1978, que va permetre el segrest d’Aldo Moro

A poc a poc, el mètode de lluita que prengueren les BR seria la propaganda armada mitjançant la guerra guerrilles. Les BR pretenien colpejar el cor de l’estat atacant persones, símbols i institucions representatives d’aquest. Quan les BR treuen el cap fora de les fàbriques és perquè analitzen que reduint el seu àmbit d’actuació en aquest entorn posaven un límit a la seva força i influència. Fora de les fàbriques, i sovint també dins, hi ha l’Estat, el totpoderós que ens protegeix i impulsa sense mitges tintes el sistema capitalista.

Les BR, implantades en els nuclis urbans, sobretot al nord d’Itàlia per la vessant industrial ja comentada, es dedicaven a atacar els diferents objectius estratègics marcats per l’organització. Durant tota la seva activitat, les BR es mantindrien fidelment oposades a causar la mort de civils sense cap vinculació amb el conflicte social i empraven el temps necessari per preparar una acció que evités ferir o assassinar civils. Per contra, durant la dècada on les BR serien una organització armada unitària i activa, els objectius serien molt diversos. Durant una primera etapa fins el 1974, s’intenta evitar el fet de matar en les accions armades i se centren els esforços a la fàbrica. Es produeixen atacs incendiaris a cotxes d’empresaris i dirigents, a seus d’organitzacions feixistes, robatoris per finançar el grup i segrestos de dirigents o jutges. En una situació imprevista, en un tiroteig les BR assassinen el líder del Moviment Social Italià (MSI), de tendència feixista. El segon mort seria el d’un ‘carabinieri’.

Colpejar per sorpresa i desaparèixer. Aquesta era la principal virtut de les BR, també ho és de la guerrilla urbana. En aquests inicis, el suport de l’obrerisme a les BR era àmpliament majoritari i a les manifestacions no faltaven les proclames a favor de les BR. No es feien moltes accions però eren eficaces i generaven un eco a la societat. A partir del 1974 la violència s’accentua i l’estratègia canvia: les BR pretenen atacar l’estat de manera directa.

De l’auge politicomilitar a la fi

A partir d’aquell any, les Brigate Rosse estan preparades per accions més contundents i passa completament a l’ofensiva. Els tirs a les cames d’empresaris, policies o membres de la DC esdevé un modus operandi habitual dels BR. L’ofensiva va pujant de to i el 1976 és assassinat el procurador Francesco Coco. El canvi es produeix perquè les BR estan sent jutjades i els militants a presó decideixen, en comptes de defensar-se, assumir i justificar la seva actuació amb les BR i dotar la seva defensa d’un sentit polític. Amb aquesta mentalitat, les BR segueixen a l’ofensiva augmentant, aquesta vegada, dos esglaons el nivell d’actuació.

Els brigadistes en clandestinitat mai serien un nombre molt elevat i s’organitzaven en columnes. En els moments més àlgids s’havia arribat a tenir columnes a Milà, Roma, Torí i Gènova, en altres moments hi havia menys columnes actives o grups més minoritaris en altres indrets com Bolonya, Florència o el Vèneto. Aquestes columnes eren formades per unes deu persones com a màxim, el fet diferencial que enfortia a les BR era la xarxa de militants o col·laboradors en situació de legalitat que ajudaven extraordinàriament al grup en causes de tota mena. Sense aquesta xarxa afina, les BR no haurien pogut estendre la seva vida durant més d’una dècada.

Escrits duts a terme per les Brigades Rojes

Així doncs, amb aquesta tàctica d’atacar l’estat i crear contradiccions dins el PCI, que estava de ple en el compromís històric i havia apostat per l’eurocomunisme, es prepararia la gran acció de les BR i per la qual van transcendir més enllà d’Itàlia. El 16 de març del 1978 era segrestat a Roma per les BR el president de la Democràcia Cristiana i ex-primer ministre italià en dues ocasions, Aldo Moro. Amb aquesta acció es pretenia la llibertat d’un bon nombre de militants i l’acceptació definitiva de les BR com a subjecte polític per part de l’estat.

Aquesta acció suposava la punta de llança de la campanya contra l’estat i suposaria, posteriorment, la fi de les BR. L’estratègia armada arribava al seu clímax, la força d’actuació no podria tenir un abast més elevat que segrestar a un personatge com Moro, que portava 40 anys en el govern executant diverses funcions. Totes les contradiccions estaven sobre la taula i només quedava esperar una resposta de l’exterior, de la societat. Com reconeix Mario Moretti, no s’esperaven que el PCI no vacil·lés ni un sol instant, no preveien que l’acció no generés cap fricció en les seves bases, sense aquestes reaccions l’acció estava condemnada al fracàs. “El PCI había cerrado su parábola, no había margen alguno para que la base expresase algo distinto. Quizás lo sabíamos ya pero no queríamos darnos cuenta de ello, no podíamos“

Així doncs, el PCI tancava files amb la DC i l’anomenat front de la fermesa apostava per la no negociació amb l’organització armada. Les BR havien llençat un esquer que ningú volia recollir. Sense negociació, la vida d’Aldo Moro corria un gran perill i en aquest context es produirien uns fets prou extraordinaris. Moro escrivia cartes des de la minúscula habitació on estava reclòs que les BR publicaven quan creien convenient. El seu to aniria canviant, sovint passava el temps i no tardaria a demanar directament al seu partit una negociació amb les BR per salvar la seva vida. La resposta de la DC seria d’acusar a les BR de drogar a Moro (amb l’autòpsia es descartaria absolutament aquest fet) o que el seu empresonament l’havia fet perdre el nord. Els dies avançaven i no hi havia moviments. Tots els missatges de la DC o el PCI exigien la llibertat de Moro sense condicions i només l’empresonat entenia que allò firmava la seva condemna a mort. Aldo Moro atacaria sense miraments companys del partit per deixar-lo morir, entenia que l’estaven sacrificant per seguir mantenint les BR fora del tauler polític. Finalment, fins i tot el Papa va sortir a reclamar la llibertat de Moro interpel·lant a les BR, altre cop amb un “sense condicions”. Les BR sabien que la mort del líder democristià significaria un autèntic precipici en el seu camí de la lluita armada i desesperats per veure com els ignoraven. Es va produir, fins i tot, una trucada de Mario Moretti a l’esposa d’Aldo Moro reclamant tan sols un interlocutor, algú que els escoltés, només això. També serien ignorats.

Moro seria assassinat el 9 de maig del 1978. En cartes anteriors a la seva mort llençava dards contra la DC, “no vull veure a ningú de vosaltres al meu enterrament. La meva sang pesarà a les vostres consciències”. La realitat és que aquells amb qui havia conviscut durant dècades el deixarien morir per mantenir el sistema. Les BR, per la seva banda, havien tingut el seu moment de màxima força, que alhora seria el de màxima debilitat. Després d’una acció d’aquest nivell amb un resultat nefast, l’estratègia de la lluita armada quedava absolutament tocada. Havien dipositat tots els seus esforços i se’ls havia obviat com a ens polític d’una societat de la qual formaven part, de la qual havien nascut i on també moririen. Seguirien quatre anys més amb divisions internes post assassinat de Moro, però res seria el mateix. Eren forts militarment però havien fracassat en el seu intent d’obrir un conflicte entre les esquerres i el govern, la resposta havia estat clara i unitària, enfortint l’aliança amb la DC. Les lluites obreres estaven de capa caiguda, el moviment estava fraccionat i dispers i el caldo de cultiu que havia viscut Itàlia propiciant el naixement de les BR havia passat lentament de llarg.

Pau Canal Farreny                    twitter: @semprequifalaf1

Què està passant durant l'estat d'alarma?

Què està passant durant l'estat d'alarma?

Degut a la crisi del Covid19, els estats han hagut d’aplicar mesures contundents a la població per evitar la propagació descontrolada del virus, i reduir i  intentar aturar aquesta. Però són mesures correctes? Beneficien a la classe treballadora?

L’estat d’alarma està regulat a l’article 116 de la Constitució espanyola, decretat pel Govern de l’estat mitjançant un decret aprovat en Consell de Ministres, amb una extensió màxima de quinze dies, i validat pel Congrés dels Diputats. Aquest estat permet a l’Executiu aplicar mesures excepcionals en un context d’extrema necessitat. L’estat d’alarma implica que el Govern pugui limitar la circulació o la permanència de  persones a certes hores, que pugui expropiar temporalment certs béns materials, entre d’altres. Però el que és més important és que tots els cossos policials resten sota les ordres del Govern de l’estat. Com hem pogut veure aquest més i mig de confinament que portem, la població s’ha portat bé, amb contades excepcions. Tot i la gran crítica que es fa al Govern, s’ha de dir que l’estat d’alarma espanyol és dels més forts d’Europa i la població és la que s’ha comportat millor. Només cal mirar França o el Regne Unit, on la gent anava a votar o el president expressava públicament la preocupació per l’economia i no pas per els seus ciutadans. O Alemanya, on el nombre de morts és inferior a Espanya, tot i tenint un nombre de contagis similar, degut a que les persones que moren no se’ls hi realitza la prova. I avui ja reobren les escoles.                                 Però està clar que no tot han de ser elogis. Si ens fixem ens els cassos repressius, el primer mes de l’estat d’alarma se n’han comptabilitzat més de 650.000 arreu del territori. Tenint en compte que les sancions van des dels 100 euros, per les infraccions lleus, als 600.000 euros per les molt greus, extraieu-ne conclusions vosaltres mateixos. No hi ha dubte en què algunes d’aquestes sancions són merescudes, per gent que a consciència s’ha saltat l’estat d’alarma per vés a saber què. Però tenim altres casos, i deixo de banda la violència policial, en què s’ha sancionat a gent pel sol fet d’anar a comprar poca cosa, o cosa que era considerada no essencial o fins i tot per estar davant de casa a la vorera. Si entrem en els casos de violència policial, que han existit i existiran sempre, hi hagi o no hi hagi estat d’alarma, trobem centenars d’abusos, i no ho dic jo solament, ho alerten els advocats i juristes de l’estat espanyol. Abusos com apallissar a un noi per anar amb motocicleta, apuntar amb una arma de foc a gent que intenta impedir una detenció injustificada o insultar i discriminar a una persona transsexual per estar al carrer treballant. Tot aquestes sancions justificades amb una llei mordassa aprovada pel Partit Popular i que segueix vigent amb el Govern més progressista d’Europa. Però això no és tot, el Govern va prohibir els desallotjaments durant l’estat d’alarma, però aquests varen seguir realitzant-se, com a l’edifici ocupat per La Ingobernable al centre de Madrid. Altres veïns també denuncien intents de desallotjament en plena quarantena. El què respecta als drets laborals dels treballadors, el Govern ha permès a les empreses realitzar ERTE’s i ERTO’s per sobreviure. A pimes o autònoms és comprensible, però a grans empreses o multinacionals com SEAT o Inditex, que al final el Govern, per pressió, el va aturar. Tot això ens deixa en una situació de més de tres milions d’afectats per expedients temporals, un cost que haurà de cobrir l’estat, en un context en què no es recapten gairebé impostos. Tot i això, la patronal segueix demanant que l’estat es faci càrrec del sou dels treballadors afectats, fins que la situació es normalitzi. Mentre el sou del secretari general, José María Lacasa, és de 250.000 euros anuals, tres vegades més que el sou del president del Govern. Alhora, la classe treballadora segueix estant obligada a anar a treballar, ja que l’estat d’alarma no ha impedit que molts establiments hagin de baixar la persiana. Això propicia la major exposició al virus per aquesta gent i pels seus familiars, al no tenir espai suficient per si s’ha de fer quarantena ni per respectar el distanciament social, tal com vam veure en l’article “Una crisi de classes”.   

Tot això ens porta a considerar-nos si realment estem en un estat d’alarma o és un estat d’excepció encobert. Prohibició de manifestacions, abusos policials, prohibició de lliure circulació de persones, entre d’altes. Personalment estic en contra de certes mesures de l’estat d’alarma, però està demostrat que funciona. Si observem el cas de la Xina, van estar dos mesos i mig sense sortir de casa, ni per treballar, i han superat la primera onada del virus. Al Regne Unit, primerament es va apostar per l’economia i no van imposar l’estat d’alarma fins que el president va veure que les coses no anaven bé i va agafar el Covid19. Aquí a l’estat espanyol, degut a les pressions de gent com Ana Botín, Florentino Pérez o Amancio Ortega, la classe obrera espanyola ha tingut que exposar-se al virus i seguir cobrant una misèria mentres se’ls obliga a estar a casa seguint pagant el lloguer, l’aigua, el gas i un llarg etcètera.

Jordi Solé.    

A qui beneficiarà aquesta crisi?

A qui beneficiarà aquesta crisi?

Ens trobem en un nou paradigma, ja propiciat anys enrere per la pesta negra que va arrasar Europa i Àsia al segle XIV, deixant vora 75 milions de morts amb deu anys, i amb indicis d’origen xinès. Aquesta vegada s’extén arreu del planeta, aparentment sense control, i amb una alta taxa de mortalitat, que està deixant en evidència els països més desenvolupats.

En una aparent context de Guerra freda entre la Xina i els Estats Units per dominar l’ordre mundial i econòmic actual, la crisis del Covid19 ha vingut com anell al dit. Primerament, tot apuntava a la sopa de ratpenat servida al mercat de Wuhan, la capital de la província de Hubei, al centre del país, i amb una població al voltant dels 11 milions de persones, 1,6 vegades la població total de Catalunya. Tot seguit van començar a aparèixer els rumors i les especulacions envers quan podria haver sortit aquest virus, recordem que un metge xinès va alertar del problema a principis de desembre, i si era un virus creat intencionadament, com va ser-ho l’Encefalopatia espongiforme bovina, més conegut com el virus de les vaques boges. Tot això va propiciar les primeres reaccions i enfrontaments entre les dues potències mundials. Un diplomàtic xinès va acusar al govern dels EEUU d’haver introduït la malaltia a Wuhan a través dels atletes que participaven en els jocs mundials militars a l’octubre del 2019, mentres que el Govern xinès no volia entrar en suposicions i mantenia que el virus era una qüestió científica i s’havia de tractar com a tal, distanciant-se així de les paraules del diplomàtic. Per la seva banda, el president dels EEUU, Donald Trump, va acusar directament al Govern xinès d’haver creat el virus en un laboratori de Wuhan i planteja imposar sancions a Pequin. Mike Pompeo, secretari d'Estat del govern de Trump, també acusa a la Xina de crear una crisi per la desinformació pròpia dels règims autoritaris. Mentrestant, el virus s’ha anat expandint i ja ha desolat mitja Europa, part d’Amèrica i comença a arribar a l’Àfrica, on per fi havien aconseguit aturar l’Ebola. Actualment dels pocs països, per no dir l’únic que ha superat la primera onada del coronavirus, ha estat la Xina, aplicant un confinament duríssim a les parts del país afectades. Això ha desembocat en què el país xinès comenci a ajudar,  “desinteressadament”, a altres països afectats com Itàlia o Espanya. Aquesta ajuda ja ha començat a tenir afectes sobre els països en favor del Govern de Xi Jinping, com per exemple és el cas de Sèrbia, on el seu president, Aleksandr Vucic, ja ha deixat clar el seu suport al president xinès i ha criticat la inexistent ajuda europea. Per la seva banda, la Unió Europea encara no ha decidit com ajudarà els països membres, i hi ha una guerra oberta entre països del nord-centre i del sud, per saber qui pagarà els eurobons i si serà amb interessos o no. Tot aquest rebombori i la mala gestió de la UE, està passant factura a la institució europea, on països com Itàlia o Portugal ja s’han plantat i han exigit que els eurobons es paguin entre tots. Clarament la Unió Europea en sortirà perjudicada d’aquesta crisi, qui sap si amb alguna sortida més apart de la ja propiciada pel Regne Unit. Alhora podem veure com un país com Cuba, amb unes sancions desproporcionades pels EEUU, però amb una de les millors sanitats d’Amèrica, està enviant, gratuïtament, metges a als països que així ho sol·licitin, com Andorra o Itàlia. Espanya n’ha rebutjat l’ajuda, segurament per pressió d’Europa i potser pel règim americà.

Ara mateix tenim un món al revés, on els països més desenvolupats, i més “capacitats” per pal·liar una epidèmia, com els de l’Europa Occidental o Nord-Amèrica, depenent de països maltractats per les seves polítiques com Cuba o la Xina, o fins i tot Vietnam. Tot això portarà un canvi de paradigma on la Xina es veurà com a gran vencedora de la pandèmia, i encapçalarà el nou ordre mundial? O els EEUU tornaran a empescar-se-les per seguir mantenint el liderat?         

Personalment sóc força reticent a la idea de que el món canviarà la seva visió d’un dia per un altre cap a orient, però si la Xina segueix mantenint la seva política exterior tal i com ho està fent actualment, possiblement poc a poc i pel pas del temps, alguns països deixaran d’obeir les ordres provinents de Washington i començaran a seguir les de Pequin. El que començo a tenir cada cop més clar, és l’enfonsament de la UE i les seves institucions tal i com les coneixem. La crisi del coronavirus ha deixat en entredit les males i nul·les polítiques de la institució europea per salvaguardar i protegir els seus membres, i podem veure com hi ha una divisió de països més clara. Uns que aposten per una ajuda a tots els països membres, i amb el pagament dels eurobons entre tots aquests, i d’altres ans el contrari, ajuda però que ho paguin els països afectats. Espanya es troba donant suport als països que li van en contra. Portugal i Itàlia són dels pocs països que no accepten que els eurobons els hagin de pagar ells, i qui sap si amb interessos. El què no pot fer un país és superposar els interessos econòmics a la vida dels seus ciutadans. Malauradament vivim en un món capitalista on la realitat és així, i en un estat lacai de la Unió Europea i dels interessos dels Estats Units, on recordem, que Espanya té un parell de bases americanes al seu territori.

Jordi Solé.          

Una crisi de classes

Una crisi de classes

Tenim clar que la crisi del coronavirus afecta a tothom, dels més petits als més grans, i dels més rics als més pobres, però afecta per igual? La resposta és que no, per variar, la gent més pobre pateix la crisi molt més intensament que la gent de classe benestant.
Primerament si analitzem la mida dels habitatges a l'estat espanyol, podem veure com la mitjana es troba entre 76 i 97 metres quadrats construïts i dues persones vivint en aquell habitacle. Cal remarcar que aquesta és la mitjana, comprèn pisos de 30 metres quadrats amb 5 persones i xalets de 300 metres quadrats amb una parella. Alhora trobem que el 65% dels espanyols viu en un pis, i que un 25% d'aquests es troben amb pisos en males condicions. Sense contar la gent que per exemple no té calefacció, que el 2011 era prop d'un 15%. Si analitzem les ciutats de més de 100.000 habitants, com Barcelona o Madrid per exemple, gairebé el 75% dels habitatges ocupen un espai igual o inferior als 90 metres quadrats construïts. Un espai que ja és prou reduït de normal, si cal passar-hi la quarantena, i afegint-hi l'impossibilitat de respectar el distanciament ni fer aïllament,  encara es fa més feixuc. Val a dir que conviure en aquests espais reduïts i amb mínim un parell de persones, portarà problemes psicològics a la població d'aquests habitatges. Per altre banda, trobem que hi vora un 35% de la població que viu en xalets o amb cases en urbanitzacions de luxe. Està clar que no t'afecta el mateix viure dues persones en un pis, amb una terrasseta petita, de 80 metres quadrats, que en un xalet,  amb jardí, de 200 mestres quadrats. Uns acabaran molt probablement amb problemes psicològics, mentres d'altres fan més quilòmetres en confinament que abans. Analitzem ara la qüestió de l'afectació de la crisi del Covid19 entre barris. Si ens centrem en Barcelona, els barris més afectats són Ciutat Vella i Nou Barris, districtes amb la menor esperança de vida de la ciutat Comtal, i pel què fa a al capital del Regne, Madrid, Puente de Vallecas és el segon barri més pobre de la ciutat i el segon en afectats pel virus. Tot això es deu a les condicions de vida de les persones que resideixen en aquests barris, als habitants per m², al salari mitjà i sobretot a que són les persones que estan anant a treballar cada dia, sigui amb ERTO’s o sense, per aixecar una economia que el primer que farà és emportar-se’ls per endavant.                                   
En conclusió, aquesta crisi si que entén de classes, com totes les crisis. Malauradament si la classe treballadora no és capaç de fer front en aquest nou paradigma de crisi social i econòmica que vindrà, aquesta crisi la tornarem a pagar els de sempre. 
Jordi Solé.